"Es van pegar, es van pegar", diu la Giulia. "Però per quina raó es van pegar?", preguntes. "Per Borromini i per Bernini, esclar. Un deia que Bernini havia copiat clarament Borromini quan va fer la col·legiata de Santa Maria Assunta d’Ariccia, l’altre ho negava, es van anar encenent i es van pegar", afegeix. Som dins d’una de les esglésies més boniques de Roma, San Carlo alle Quattro Fontane, una de les joies del barroc italià. La Giulia treballa pel ministeri de Cultura italià i apareix en una sala del fons del temple dissenyat per Borromini, on, amb poca feina, espera algú amb qui xerrar. És una dona afortunada. Li encanta el barroc, estima Borromini i treballa dins d’una de les seves grans obres. I, com a bona admiradora de Borromini, desconfia de Bernini. "No fins al punt de pegar-se com aquells dos senyors que van venir un cop dins d’un gran grup, però he vist estudiants d’art que es deixen de parlar per aquest tema", raona. A Itàlia, en ple segle XXI, encara hi ha gent disposada a defensar l’honor de dos grans artistes enfrontats del segle XVII. Han passat 400 anys i la gent encara pren partit en la rivalitat que va transformar per sempre més la ciutat de Roma. Beneïda rivalitat, costa trobar un odi que hagi generat tanta bellesa.