Com s’arrapa Andrea Arnold als seus personatges! La càmera de la directora britànica s’enganxa a la noia de 12 anys protagonista de Bird (la debutant Nykiya Adams) com una segona pell. Sua amb ella. Arrenca a córrer amb ella. Es trastoca amb ella. Si una de les definicions possibles d’empatia és, precisament, posar-se a la pell de l’altre, Andrea Arnold no podria ser, doncs, més empàtica. Només així s’eviten paternalismes, judicis morals, condescendències o aquella terrible sensació de ser turista en la joventut dels altres en què cauen tantes pel·lícules sobre adolescents. La posada en imatges d’aquest film intenta transpirar el mateix garbuix d’emocions i pensaments d’una púber de la generació alfa que viu en un entorn marginal.

"L'objecte de la vida no és situar-te al costat de la majoria, sinó evitar trobar-te entre els insensats". La frase és de Marc Aureli, l'emperador filòsof que va governar Roma del 161 al 180 dC, però és esgrimida per defensar el protagonista de Megalopolis, que s'ha presentat aquest dijous al Festival de Canes. I, tanmateix, es tracta d'una pel·lícula tocada per la insensatesa de Francis Ford Coppola, que, després de 40 anys intentant produir la pel·lícula amb un estudi, s'ha acabat venent la meitat del seu profitós imperi vinícola per finançar ell mateix aquesta desmesurada superproducció en forma d'al·legoria política i ambientada en un futur pròxim que el públic de Canes ha rebut amb xiulets, aplaudiments i molts silencis incrèduls.