En l'última edició dels Oscars Ariana Grande no es va poder endur a casa l’estatueta a millor actriu secundària a la qual aspirava, però sí que va ser una de les guanyadores de la catifa vermella dels premis cinematogràfics. L’actriu i cantant va concentrar bona part de l’atenció dels mitjans gràcies a un espectacular vestit rosa pal –picada d’ullet al color representatiu del seu personatge a Wicked– amb una cotilla cenyida que acabava rematada amb una estructura pèplum. El resultat era una silueta inspirada en un llum d’Alberto Giacometti. La firma darrera d’aquest original look és Schiaparelli, que en els últims cinc anys s’ha convertit en la preferida de les estrelles que busquen sorprendre quan desfilen per tota mena de gales, des del Festival de Canes fins als Grammy o la presa de possessió del president dels Estats Units.

Demi Moore és l'estrella de la sàtira de terror corporal La sustancia, una de les pel·lícules més sagnants i audaces mai nominada als Oscars. A la pantalla, Moore, de seixanta-dos anys, es dissol i muta de maneres esgarrifoses, i ho fa despullada i en primers plans extrems. I no podria estar-ne més satisfeta. "El paper requeria lluitar amb la meva pròpia inseguretat i ego –explica l'actriu–. Em demanaven que compartís coses que no necessàriament volia que la gent veiés".

Els americans en saben molt, d’escriure discursos, i a Hollywood els interpreten molt bé, de manera que no saps mai on acaba la persona i on comença el guionista, però l’agraïment pel Globus d’Or que va pronunciar Demi Moore va sonar més a veritat que a conte de Nadal.

“L'experiència cinematogràfica més extrema de la temporada”, deia Eulàlia Iglesias a la crítica de l’ARA de La sustancia, i no exagerava. A la pel·lícula, que acaba d’estrenar-se en sales, una estrella en declivi de la televisió, marginada del seu programa de fitness, pren una droga experimental que crea un nou cos perfecte que la seva consciència pot habitar en setmanes alternes. La directora francesa Coralie Fargeat (París, 1976) firma una variació macabra, feminista i gore d’El retrat de Dorian Gray que ha sacsejat tots els festivals des de la seva première a Canes i que regala a Demi Moore el paper de la seva vida.

Què estaries disposada a fer per tornar a ser jove? A la pel·lícula fenomen d'aquest any, l'Elisabeth (una ben retrobada Demi Moore), estrella d'un programa d'aeròbic a qui fan fora de la feina quan compleix 50 anys, decideix prendre una poció experimental que la retornarà una a versió rejovenida d'ella mateixa. Després d'actualitzar els films de violació i venjança amb la remarcable Revenge, Coralie Fargeat situa l'edatisme i la pressió estètica en el punt de mira des dels codis del cinema extrem. Si el cos de les dones és un camp de batalla, portem-lo a la seva màxima devastació, ens proposa a La sustancia.

Cap al final de la projecció de The substance al Festival de Canes d'aquest diumenge, la sala Debussy, que acull les projeccions de premsa, es va transformar en l'Auditori Melià del Festival de Sitges: crits del públic, rialles incontrolables, celebracions incrèdules del que estàvem veient... Agradi més o menys, cal reconèixer que la pel·lícula ha trasbalsat un festival que fins a aquell moment havia transcorregut gairebé sense ensurts, potser més pendents de possibles escàndols extracinematogràfics que de les pantalles. Però el focus torna al cinema amb el segon film de Coralie Fargeat, una orgia de sang i fetge que conté les escenes de terror gore més brutals i repulsives que s'han projectat en tota la història de la competició oficial de Canes.