"Vaig decidir-me a escriure teatre perquè buscava una altra dimensió a la literatura plana", deia Joan Brossa (1919-1998) en una entrevista a la revista Serra d'Or el 1991. Des de molt jove, Brossa va intentar eixamplar l'espai de la poesia, dotar-la d'un suport físic que traspassés la lletra escrita. La primera provatura, en aquest sentit, va ser El cop desert: somni escènic en 2 actes i 5 quadres, una peça de teatre que va escriure el febrer de 1944, quan tenia 25 anys. El text original es va publicar per primera vegada el 2014, en el sisè volum de la col·lecció Poesia escènica d'Arola Editors, però no s'havia portat mai a escena. La companyia Projecte Ingenu hi posarà remei amb una adaptació lliure del text original, dirigida pels coreògrafs Andrés Corchero i Ana Pérez, que es podrà veure del 6 al 28 de juny a la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures.

El Don Joan de Josep Palau i Fabre va al psiconalista perquè dubta de tot el que li passa per dins. “Caseu-vos”, li diu el terapeuta, i el pacient respon que no pot perquè està enamorat, però no ho està prou. Lluny de la figura del seductor segur i implacable, Palau i Fabre va apropiar-se del personatge de Don Joan per transformar-lo en un alter ego que carregués contra els fonaments de la societat catòlica i repressora de Barcelona als anys 40. L’escriptor va crear cinc peces teatrals plenes de poesia sobre un Don Joan ofegat pels altres, que es busca a si mateix i persegueix amb delit l’amor absolut i la llibertat.

'InFaust’ TEATRE AKADÈMIA 19 D’OCTUBRE

“Quants de nosaltres ens hem venut l’ànima al diable?” Aquesta pregunta va desencadenar InFaust, el nou espectacle de Projecte Ingenu. O més ben dit, les respostes dels integrants de la companyia: cada vegada que donem el nostre consentiment a alguna cosa sense haver-la llegit en profunditat, o comprem unes vambes sense plantejar-nos quines mans i en quines condicions les han confeccionat, o gastem envasos sense recordar la muntanya de plàstics a la deriva enmig de l’oceà. La peça és una versió lliure i molt contemporània del Faust, que l’estrena avui i la mantindrà en cartell fins al 25 de novembre. “Hi ha mil coses de la vida quotidiana a les quals per principis ètics diríem que no però que en un entorn consumista capitalista no ens plantegem”, reflexiona Chornet.

El Teatre Akadèmia ha preparat una nova temporada protagonitzada per les coproduccions. La sala n'impulsarà cinc, entre les quals destaca el tàndem format per Vicky Peña i Carme Elias, que representaran 'Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?'. L'espectacle, programat del 27 de febrer al 31 de març, reflecteix la rivalitat entre les dues actrius de Hollywood durant el rodatge de la pel·lícula 'Què se n'ha fet, de Baby Jane?'. "És un text divertidíssim sobre dues dones molt intenses, amb un caràcter especial", destaca Peña. La competitivitat de les protagonistes també es va poder veure a la televisió amb la sèrie 'Feud' de la HBO.

Shakespeare ha sigut, per a Projecte Ingenu, el professor simpàtic i pacient que els ha ajudat a fer-se grans. La companyia va fer els primers passos el 2014 amb un Hamlet a la Sala Atrium i, dos anys després, va instal·lar-se a La Seca Espai Brossa dues temporades amb Romeu i Julieta. Per tancar -si més no durant un temps- la seva relació amb el Bard, Projecte Ingenu s’ha apropiat ara de La tempesta i l’ha vestit de la poètica pròpia de la companyia. D’aquesta experiència n’ha sortit un Shakespeare sense paraules en què tot s’expressa a través dels gestos, la música, el cant i els moviments. L’espectacle, batejat amb el nom de Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta i capitanejat per Marc Chornet, s’estrenarà divendres a La Seca Espai Brossa.

Els Projecte Ingenu van forts. Només fa quatre anys que es van posar en marxa, però en aquest temps ja han deixat empremta: van començar per Hamlet, després per Top girls, una crida feminista escrita per Caryl Churchill, a continuació un Romeu i Julieta que ho va petar (que el protagonista fos el Carlos Cuevas de Merlí només va fer d’amplificador). I ara, quart espectacle, ni més ni menys que Yerma de Lorca. Amb molt respecte, però sense por. “El que em molesta és sacralitzar les coses”, diu Marc Chornet, el director d'un grup on es cuida molt la cuina, l'entrenament actoral, i on estimen el teatre metafòric i simbòlic, antítesi del que vol fer de l'escena “un decorat del món” a l'estil dels platós televisius. Els agrada definir el que fan com a slow theatre. Però això, esclar, vol una explicació.