En la relació de la Sagrada Família amb el seu entorn sovint sorgeixen friccions, sobretot per l'afluència abassegadora de turistes, que es mengen els espais dels habitants del barri. ¿Convertir la futura entrada per la façana de la Glòria en un bosc serviria per reconduir la relació entre els uns i els altres? Aquesta és la proposta que l'arquitecte José de Villar com a tutor d'un dels grups de la nova edició dels tallers d'estiu d'arquitectura, paisatge i fotografia que organitza l'estudi RCR d'Olot del 4 al 19 de juliol. Amb aquesta proposta, la natura esdevé "la mediadora" entre la basílica i la ciutat. De Villar ho concreta introduint l'entorn amb una topografia més natural. "Es tracta d'aconseguir confort urbà aplicant com funciona un bosc", diu l'arquitecte.

El confinament va ser una mica més suau per als arquitectes d’Olot Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, perquè les petites dimensions de la ciutat els van permetre no estar “tan separats”, com diu Rafael Aranda. Però, tot i així, el van viure com un moment “complex i dur”, afegeix Ramon Vilalta. Així, “la preocupació” que han viscut, com afirma també Vilalta, no es limita a ells mateixos i el seu entorn i el ritme de les seves obres, sinó que l’impacte de la pandèmia en els arquitectes serà “una desfeta” que se suma a la que van patir amb la crisi que va esclatar el 2008. “Al principi ens vam preocupar molt, perquè el covid-19 és un senyal de la crisi profunda que estem vivint i que va més enllà de la pandèmia”, explica Vilalta. “Durant els primers dies vam haver de repensar la situació –continua–, com molta altra gent, i crec que també l’hem de veure com una oportunitat sobre la qual ens vam obligar a reflexionar”.

El veredicte del Premi Mies van der Rohe cada dia és més a prop: la Comissió Europea i la Fundació Mies van der Rohe han fet pública avui una nova llista de seleccionats. Entre les 40 obres que es mantenen en la cursa, n'hi ha quatre de despatxos catalans: el centre cívic Lleialtat Santsenca i la Casa 1413, a Ullastret, del despatx Harquitectes; la biblioteca De Krook, del despatx RCR, i la Facultat de Ràdio i Televisió de la Universitat de Silèsia (Polònia), de Jordi Badia.

Els tallers d’estiu que organitzen Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, el despatx d’arquitectura RCR, són una experiència intensa: els participants han de redactar un projecte per a un concurs en només tres setmanes i ho han fer en grup, en la línia de la creativitat compartida per la qual els RCR van rebre el premi Pritzker el 2016. La jornada d’ahir va ser molt moguda, especialment per al grup d’escenografia. Per adaptar-se a l’agenda del director Paco Azorín, el taller va començar abans que el d’arquitectura i fotografia i el d’audiovisuals, que s’acaben divendres que ve. Després de dinar presentaven els seus projectes: cinc muntatges de Salomé de Richard Strauss per a l’espai de La Lira a Ripoll, dels mateixos RCR. Poques hores abans els escenògrafs treballaven sense pausa. Al costat d’una maqueta de La Lira -un espai públic que ocupa el lloc d’un antic teatre- s’acumulaven les capses de til·la. Massa nervis? “No, un grup ha fet servir til·la per fer una muntanya de cendra i ahir a la nit van estar-ne buidant bossetes fins a les tantes”, explicava Paco Azorín. Abans de mostrar els projectes Azorín va recordar la passió i l’inconformisme de Iago Pericot, que va morir dijous -“Va ser el meu mestre”, va dir- i li va dedicar la presentació.

La Vila, el projecte somiat de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, és una finca de més de 130 hectàrees a la vall de Bianya, on volen crear un centre de recerca d'arquitectura i paisatge. A Venècia, com a protagonista del pavelló català dins els 'eventi collaterali' de la Biennal d'arquitectura, és un espai "obert, indefinit, no finit i no lineal", com diu l'arquitecta Estel Ortega, comissària juntament amb la periodista Pati Núñez de l'exposició 'RCR. Natura i somni'. Per a Núñez, La Vila de RCR és "una utopia en construcció", que a Venècia el públic descobrirà després de travessar la façana anodina dels 'cantiere navali' i entrar dins la caixa folrada de plàstic que allotja prop de 6.000 lents Fresnel, una setantena de les quals funcionen com a plafons d'exposició o pantalles. 'RCR. Somni i natura' també funcionaria sense els continguts que repassen la trajectòria dels arquitectes i expliquen La Vila, ja que la basa principal d'aquest espai extraordinari és emocionar el públic, en la línia que volen fer-ho els arquitectes. "Per a nosaltres l'arquitectura no és un tema de fer edificis objecte o icònics sinó construir espais vivencials d'experiència i emoció", afirma Carme Pigem. "El nostre objectiu era que el pavelló per si mateix despertés emocions en les persones", subratlla.

Els diferents matisos del verd de la vegetació i el bosc, el rumor de la brisa passant entre les branques dels arbres, el soroll d’una deu: sortir de la ciutat i endinsar-se en la natura permet rebre uns altres estímuls i amb molta més calma que als carrers. Totes aquestes troballes són presents a La Vila, la finca de la Vall de Bianya on els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, el despatx RCR, volen desplegar el seu projecte somiat: un centre de recerca d’arquitectura i paisatge, on l’entorn natural és l’escenari privilegiat i contemplar-lo és el primer pas en l’aprofundiment de la percepció que volen transmetre als seus col·legues i, per extensió, a tota la societat.

Les lents de Fresnel tenen usos tan diversos com els fars, les cuines solars i els focus del món teatral i cinematogràfic. I si cauen en mans d’un artista o un arquitecte poden tenir una vida insospitada: les comissàries de l’exposició de RCR a la Biennal de Venècia, l’arquitecta Estel Ortega i la periodista Pati Núñez, han concebut un espai oníric amb prop de 6.000 d’aquestes lents de diferents dimensions. A RCR. El somni de la natura - que obrirà el 26 de maig als Cantieri Navali-, 56 de les lents mostren fragments de La Vila, el projecte que Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta tenen entre mans a la Vall de Bianya, amb fotografies, dibuixos i recreacions de diversos espais que s’hi podrien construir en el futur. Com diu Estel Ortega, els visitants entraran en una atmosfera “sensual” i “líquida”, en un lloc que recorda “una caverna”.

El desè taller internacional dels RCR va emprendre la recta final dijous a la tarda amb una conferència dels fundadors del despatx madrileny Amid.cero9. Mentre el cor de Barcelona era pres per l’horror per l’atemptat terrorista, en l’entorn protegit del Pati de l’Hospici, Cristina Díaz Moreno i Efrén García Grinda van desgranar algunes de les seves obres, com un edifici per a la Fundación Francisco Giner de los Ríos, a partir dels conceptes que vinculen a cadascuna d’elles i que han recollit en una micropèdia. Per exemple, tenen una visió activa de l’espai arquitectònic: “No és un espai que es consumeix passivament, el construïm mentre l’estem construint”, va explicar Efrén García, en contraposició a la idea d’un espai buit de traces de vida. “No és un lloc buit, infinit, blanc, el fons perfecte per a l’activitat humana. Podria ser definit com una xarxa de connexions entre coses, complex”, va subratllar.

“Històricament, Barcelona l’han fet arquitectes barcelonins. Les grans apostes urbanes s’han fet des d’aquí, per bé i per mal”, afirma l’arquitecte Jaume Prat. “Tot i que el Pla Macià és de Le Corbusier, el va desenvolupar amb arquitectes locals -afegeix-; el planejament de la Vila Olímpica sorgeix del despatx d’Oriol Bohigas, i el Fòrum també està fet aquí, malgrat que hi ha intervencions d’arquitectes estrangers”. A més de l’impacte d’aquestes transformacions, a Barcelona han deixat el seu segell onze despatxos guardonats amb el premi Pritzker, el Nobel, com els de Richard Meier, I.M. Pei, Frank O. Gehry, Álvaro Siza, Norman Foster, Herzog & de Meuron, Toyo Ito, Jean Nouvel i Richard Rogers. Fins a l’última edició del guardó, el més pròxim era Rafael Moneo. Des de dimecres, RCR són els primers catalans que l’aconsegueixen. “De molts d’ells destacaria la gran professionalitat -apunta Prat-, i que tenen una capacitat de fer recerca i desenvolupament brutals. Treballen en una doble via: tenen la visió de l’autor, que fa que els seus edificis puguin tenir un caràcter icònic, i també tenen al darrere empreses potents que fan que els edificis funcionin i siguin rendibles”.