Esgarrifa i fa vertigen pensar en tots els llibres que ens enriquirien la vida (i l’escriptura, en el cas dels lectors que també són escriptors) si els llegíssim, però que ni tan sols sabem que existeixen. En una època de sobreabundància frenètica com la nostra, potser aquesta és una de les principals missions de les editorials que no conceben la literatura només com un negoci sinó també com un descobriment, un eixamplament i una exploració del coneixement i l’experiència del món. La missió no consistiria tant en rescatar llibres de l’oblit, perquè en l’oblit hi cau només allò que s’ha tingut en compte, sinó donar notícia que certs llibres ignorats existeixen i presentar-los de tal manera que quedi clar que val la pena llegir-los. És el que ha fet l’editorial Males Herbes publicant aquesta fantasmagoria exuberant i caòtica titulada El viatger i la claror de la lluna, d’Antal Szerb (Budapest, 1901-Balf, 1944), jueu convertit al catolicisme i assassinat a cops en un camp d’extermini. És considerada la millor novel·la d’un nom clau de la literatura hongaresa de la primera meitat del segle XX, a qui un servidor reconeix que ni tan sols havia sentit anomenar.

No sé si la distinció és seva, però va ser Javier Marías qui, almenys per aquestes latituds, va popularitzar la idea que hi ha novel·les de mapa i novel·les de brúixola. Les novel·les de mapa són aquelles en què l’autor, quan comença a escriure-les, ja té clar on anirà, quins temes tractarà, com desplegarà l’argument i quins seran els personatges que el poblaran. Les de brúixola, en canvi, són aquelles novel·les que l’autor les comença sense saber ben bé cap a on anirà, guiat només per unes poques pulsions, per unes intuïcions, pel pinyol d’una història, per un personatge o pel to, les inquietuds i les necessitats d’una veu. Ferran Garcia, nat a la Plana de Vic, es troba als antípodes, literàriament, de Marías –tot el que el madrileny ho té de sofisticació urbanita, el vigatà ho té de força tel·lúrica–, però diria que la seva nova novel·la, Sau, l’ha escrita tal com l’autor de Corazón tan blanco (Anagrama, 1992) escrivia sempre les seves: sense mapa, amb brúixola.

Quan Caius Deva passeja pels carrers de Novoconstança és com si passegés per una ciutat fantasma, encara que el que ell explica no sigui això, sinó tota una altra història: que treballa de comptable en una empresa de transport, que ha heretat una casa d’un oncle i que als vespres s’entrena al club esportiu Panathlon amb joves de classe alta que hi fan rem o esgrima, entre altres esports “imperials”. Les pàgines d’El martell, una novel·la escrita i publicada durant els anys cinquanta, s’emparenten, per viaranys conscients o inconscients, per esprit du temps o per lectures que no sabem, amb llibres de Georges Perec, de Kafka, de Beckett, de l’existencialisme de Sartre o de Camus, amb el Raskólnikov de Dostoievski, o amb quadres d’una arquitectura inhòspita i neoclàssica com els del pintor surrealista Giorgio de Chirico o d’una atmosfera entre màgica i grotesca com els de Marc Chagall.

La literatura és una eina fantàstica per mirar endavant, però també per mirar enrere. A través de la ficció, els bons escriptors han sabut fer reviure paisatges i temps que ja no tornaran i que van modelar la manera de ser de les persones que hi vivien. L'eco de tot plegat ha quedat definit en les llegendes, que en altres èpoques eren el pilar fonamental de la literatura oral i que alguns autors han transformat i incorporat a les seves obres per reivindicar-ne la importància. És el cas de Berta Creus i Miquel Martín i Serra, que acaben de publicar novetats literàries i que, malgrat les diferències tant narratives com estilístiques que els separen, coincideixen en servir-se de la ficció per explorar la importància de les històries orals i el pes de l'herència dels pobles.

Quan va publicar el relat L'home de cristall a la revista D'Ací i d'Allà el novembre del 1929, Elvira Augusta Lewi (Barcelona, 1909 - 1970) tot just acabava de fer 20 anys. Va debutar molt aviat perquè tenia clara la vocació literària, però també hi va ajudar el fet de venir d'una família benestant barcelonina d'arrels judeoalemanyes. Encara hi ha un tercer element que cal tenir en compte, recorda Neus Real Mercadal, una de les estudioses més destacades de l'autora: la fi de la dictadura de Primo de Rivera havia permès deixar enrere la repressió del règim militar, i les dones van tenir un paper decisiu en l'obertura cultural que va culminar durant els anys de la Segona República i va quedar estroncada per la Guerra Civil i el seu desenllaç.

Si convenim que l'exercici de la literatura ofereix possibilitats terapèutiques, en pocs llibres les trobarem tan clarament expressades com en la novel·la de Joan Jordi Miralles Triomfador (Males Herbes). Miralles, autor consolidat amb novel·les com L'Altíssim (2005, Tres i Quatre, premi Andròmina) o Aglutinació (2018, premi Joanot Martorell, Ed. 62), va passar per la Masia com a jugador de les categories inferiors del Barça de bàsquet als anys 90. Allí va ser testimoni d'abusos i assetjaments, com diu en el llibre, putades de tots colors que avui tindrien conseqüències penals. La Masia del més que un club, tan cofoi dels seus valors formatius, era un can pixa i rellisca, on els nanos, bombes de testosterona, campaven sense control.

Aioua, de Roser Cabré-Verdiell, s'ha imposat a Ràbia, de Sebastià Alzamora, i Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, al premi Finestres de narrativa en llengua catalana. La novel·la, publicada per Males Herbes, rebrà 25.000 euros per "la potència verbal i la imaginació" d'una obra que descriu "un viatge a un lloc i un espai mental" on abunden "els traumes fondos i psíquics", ha dit Marina Espasa, presidenta del jurat. "Aioua és una primera novel·la i està potser farcida d'errors, però alhora és un llibre on he fet el que he volgut en tot moment –ha dit Cabré-Verdiell–. Hi aboco un univers personalíssim. Està escrita des d'un desconeixement total del sector i del mercat: aquesta sigui, potser, la potència del llibre". Cabré-Verdiell ha explicat que el llibre aprofundeix en "l'enigma, el misteri i l'ambigüitat afrontada des de la paraula, que és la retòrica i l'experimentació".

"Vam començar a publicar llibres sense haver fet cap curs d'edició abans. N'hem anat aprenent sobre la marxa i hem rebut alguna bufetada, però a poc a poc hem entès el lloc on som. En tot aquest temps no hem tingut cap pilotasso, però no ens podem queixar. Portem deu anys i la nostra manera de fer ha canviat poc". Parlen Ramon Mas i Ricard Planas, els dos fundadors de l'editorial Males Herbes, que des de la tardor del 2012 han bastit un catàleg singular, personal i exigent a partir de tres pilars: l'aposta per autors que escriuen en català –joves i consolidats–, les traduccions i la recuperació de joies descatalogades. Tots dos eren lectors voraços i s'havien conegut al fanzín Les males herbes, que contenia, sobretot, narracions fantàstiques i de ciència-ficció. "L'editorial va néixer perquè volíem poder llegir en català la literatura que ens interpel·lava: la nostra vocació era més de publicar textos contraculturals que fantàstics –recorden–. Si el llibre ens interessa, no ens importa el gènere. Mai no ens hem limitat, en aquest sentit".

Divertir-se escrivint: aquesta deu haver estat la màxima que Héctor Rivadeneyra Moll s’ha imposat per bastir aquests cinc relats de la ciència-ficció més pura. Són cinc històries on campen exoesquelets, planetes llunyaníssims, bases militars i mines a Venus, convencions virtuals, clons... i són homenatges a autors tan canònics però a la vegada tan iconoclastes, irredempts i trencadors com poden ser Stephen King, Ursula K. Le Guin o Brian W. Aldiss. 

Una de les coses més estranyes que m’ha tocat fer mai com a periodista cultural l’he viscuda aquesta setmana: la roda de premsa de presentació d’un llibre es feia enmig d’un cementiri -el del Poblenou, entre la Gran Creu i el Petó de la Mort- i no vaig saber arribar-hi sense perdre’m abans una bona estona pel recinte. No he vist la làpida de cap dels meus morts, però dimarts em vaig dedicar a llegir inscripcions dels nínxols mentre feia i desfeia passadissos. Fins que vaig topar amb un epitafi que em va trasbalsar i em vaig desorientar del tot.

Amb La rialla roja (1904) de Leonid Nikolàievitx Andréiev, novel·lista i dramaturg rus, (1871-1919) tornem a tenir la mateixa sensació de sempre, que els russos van inventar la narrativa moderna en qualsevol de les seves expressions. La novel·la d'Andréiev se'ns fa moderníssima, i si no t'ho diguessin, o simplement canviessis uns quants referents argumentals, podria passar per una novel·la contemporània, fins i tot molt recent pel seu missatge pacifista.

Els fets són tant escabrosos com verídics. A la Xina rural, a principis dels 90, la compra i venda de sang va esdevenir un negoci pròsper per a uns pocs i una manera de guanyar dinerets instantanis per a molts. Per cobdícia, negligència i desinformació, la majoria de les extraccions de sang, fomentades per les autoritats, es feien en condicions sanitàries deplorables: sense desinfectar res, usant les agulles més d’un cop, fent servir cotonets bruts per fer netes les ferides de les punxades... Això va fer que el virus de la sida, aleshores poc conegut, s’escampés per molts pobles i hi causés autèntiques mortaldats, tot sota la indiferència amoral dels governants xinesos, que van ocultar el que estava passant.

Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) és un escriptor esmunyedís. No concedeix entrevistes, fa poques presentacions i és invisible a les xarxes socials. Potser per això es mostrava entre nerviós i sorprès davant del poder de convocatòria del seu darrer llibre, Marginàlia (Males Herbes), a la llibreria La Central del Raval, on es va trobar lectors i amics. "He parlat poc del llibre en veu alta", avisava d'entrada Miralles, abans d'abordar les peculiaritats del volum al costat del professor i escriptor Manel Ollé. Marginàlia reuneix tres històries quotidianes i arriba després de llibres com Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017, Premi Marian Vayreda) i Aglutinació (Edicions 62, 2018, Premi Joanot Martorell). El títol fa referència a l'art d'escriure al marge dels llibres –l'afició del protagonista del tercer relat, en Mateu–, però també remet a tot allò que queda amagat o allunyat del focus literari. Al conte, el personatge principal és un jubilat que agafa llibres de la biblioteca i els omple d'anotacions. "Jo soc incapaç de guixar cap llibre. A vegades copio literalment llibres sencers a una llibreta per no marcar-los", assenyalava Miralles, que al conte va imaginar algú completament oposat a ell: "Escriu per dialogar amb els autors de tu a tu i els interpel·la directament".

Sempre que llegeixo Philip K. Dick (1928-1982), autor de les històries en què es basen clàssics absoluts del cinema de ciència-ficció com Blade Runner, Desafiament total i Minority Report, tinc la sensació que el seu cervell va ser una mina plena fins a dalt de matèries primeres fascinants però que, si bé ell les va saber fer sortir a la llum, han hagut de ser uns altres qui, treballant-les amb un ofici més precís i refinat, n’han obtingut uns resultats veritablement enlluernadors.

Ho explica Xènia Dyakonova a l’instructiu pròleg de Cinc cèntims sobre Lenin i altres miniatures de la Revolució: igual que la majoria d’intel·lectuals liberals russos, Nadejna Aleksàndrovna Lókhvitskaia (Sant Petersburg, 1872 - París, 1952), Teffi de nom de ploma, va celebrar la Revolució de Febrer del 1917, que va provocar la caiguda del tsar i la instauració del govern provisional, però va sentir decepció, disgust i temor davant la Revolució d’Octubre d’aquell mateix any, que va portar Lenin i els bolxevics al poder.

Pau Riba és una galàxia, sempre ho ha sigut i sempre ho serà. L'editorial Males Herbes publica Història de l’Univers, una obra inclassificable (visca!) entre la novel·la, l'assaig, la rondalla i el tractat lingüístic de sòlida base científica. Que Riba escrigui un llibre com aquest fa pensar en Dalí, un altre cosmogònic que, abans i a banda de pintar, llegia, estudiava i aprenia ciència com a llenguatge paral·lel al de l'art. Com Dalí, Pau Riba no és un home d'una sola peça, no es pot definir com un artista estàtic, com una màquina de fer xurros sense moure's de lloc.

¿Podeu pensar per un moment com deu ser el pitjor lloc del món? Ho teniu? D'acord. Doncs aquest indret no és ni remotament pitjor que Tiboonda, un poblet minúscul enmig de l'absolut no res al desert d'Austràlia i on comença Despertar a l'infern, novel·la que acaba de publicar Les Males Herbes en català i reeditar Sajalín en castellà. Si no ho creieu, busqueu a Google Maps qualsevol poble de l'Outback australià, on se suposa que es troba aquest llogaret fictici, i descobrireu per què Barcroft Boake el definia com el punt en el qual descansen els morts.

Aquest reportatge podria començar amb una escriptora que torna al seu poble natal després d'anys vivint a l'estranger i que es retroba amb l'ambient opressiu de la família i dels vilatans, que formarà part d'un ritual que la transformarà per sempre. També podria arrencar en una estació d'esquí abandonada, on dos amants que es persegueixen descobriran que la lluna ha desaparegut del cel. O fins i tot podria recórrer a la trobada entre dos joves a la filmoteca d'una ciutat, que acaba amb una humiliació sexual i, poc després, amb un gir narratiu que el lector recordarà durant molt de temps. Rere cada frase s'hi amaguen les premisses argumentals de relats d'Ariadna Castellarnau, Elisenda Solsona i Kristen Roupenian. Són tres de les veus del nou terror escrit per dones, a les quals caldria afegir –sense voluntat de ser exhaustius– dos valors argentins plenament consolidats, Mariana Enriquez i Samanta Schweblin, i la nord-americana Carmen Maria Machado.

Cent nois comencen una Gran Caminada a Maine –on si no?, l'autor del llibre és Stephen King!–. No en sabem els motius, només que els xicots ho fan lliurement, que és un esdeveniment anual retransmès per les televisions, que els espectadors els animen embogits i que als més lents els disparen escamots de soldats des d’aparatosos tancs. Només en quedarà un, noranta-nou moriran les pròximes hores. Peus ensangonats, conxorxes adolescents, dubtes existencials i molta acció des de la primera línia: escriu Stephen King.

Les editorials Males Herbes i L'Altra Editorial engeguen aquest octubre una aventura conjunta en forma d'un nou segell, que han anomenat Les Altres Herbes. Hi publicaran llibres que podrien "encaixar" en els respectius catàlegs, centrats en clàssics moderns en altres llengües que han sigut poc traduïts o publicats al català, "per posar-los a la taula de novetats". Per començar, han escollit Flors per a l'Algernon, de Daniel Keyes, amb traducció de Pep Verger, un d'aquests "clàssics" que ha venut més de sis milions d'exemplars però que a casa nostra és poc conegut "perquè es va publicar fa molts anys i com a títol juvenil a l'editorial Cruïlla".