No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos, però sí que ens podem fer sexe tots sols. Per a les pessigolles necessitem els altres, no permeten el soliloqui. La naturalesa és sàvia: com que el sexe és una necessitat fisiològica, si cal un se’l pot fer solet. Sense pessigolles, en canvi, podem viure. O malviure.

Ja és un clàssic: aquest dijous, l’ARA i el Monestir de Pedralbes vam inaugurar la vuitena edició dels Diàlegs de Pedralbes, sota la direcció del professor de filosofia Daniel Gamper, aquest any dedicats a una qüestió de la qual parlem cada dia com és I’educació, sota el títol “Tractar bé les criatures”.

Fa unes setmanes el New York Times publicava que la senadora Elizabeth Warren havia incorporat la poeta Camonghne Felix com a cap de comunicació del seu equip de campanya per a les presidencials nord-americanes del 2020. La notícia d’entrada sorprèn perquè una poeta no és la mena de perfil habitual en els equips d’experts que preparen els debats de la cursa presidencial, però segurament és una decisió que té tot el seu sentit si tenim en compte la intoxicació lingüística i la banalització del llenguatge que poblen la política avui.

L’orografia de cert indret de la costa italiana no permet de sintonitzar amb nitidesa Rai 3, el canal cultural de la ràdio pública. Les elaborades disquisicions dels locutors són interferides constantment per l’emissora local de música lleugera saturada de reggaeton. Sembla ben bé com si s’estigués consumant el funest futur dibuixat per Giacomo Papi a Il censimento dei radical chic (Feltrinelli). En aquesta distopia / pamflet, una Itàlia dirigida políticament per un sòsia de l’infaust Matteo Salvini s’inclina cap a la vulgaritat i prohibeix la manifestació pública d’idees sofisticades. La novel·la denuncia la degradació del discurs polític itàlic iniciada amb el monopoli berlusconià dels mitjans de comunicació.

En Quinto, el protagonista de la novel·la L’especulació immobiliària d’Italo Calvino (Edicions 62, traducció d’Oriol Ponsatí), és un intel·lectual menor d’esquerres que cau enganyat per les falses promeses del gremi de la construcció. Cruixit per la pressió fiscal, proposa a sa mare i a son germà de treure rendibilitat d’un tros de jardí de la casa familiar, tot associant-se amb un especulador immobiliari de mala reputació en una ciutat de la costa lígur. El context és prou semblant al de la pel·lícula de 1963 Le mani sulla città, amb guió de Raffaele La Capria, sobre l’eixam napolità.

Vivim en un món on el que compta són els números (sobretot per calcular el diner que tenim o que ens manca) i les imatges, que omplen el nostre lleure a través de les pantalles (les selfies, les sèries, les proeses dels esportistes...). Però allò que verdaderament ens fa humans, el que ens singularitza respecte de les altres espècies animals, són les paraules. És amb elles i a través d’elles que tenim consciència de ser i lliure albir, que ens pensem i pensem el món. Són les paraules les que essencialment ens fan humans, amb tota la seva càrrega ambivalent.

Les millors paraules quines són?

El resultat de les eleccions espanyoles ha obert un període d’assossec a la vida política. Potser només es tracta d’una treva fins que d’aquí tres setmanes hi hagi les eleccions municipals, però de cop i volta apareixen imatges que abans eren normals i que ens els últims mesos semblaven impossibles. Per exemple, aquesta:

El dret a la llibertat de moviment és el tema de la quarta i última sessió del cicle de debat sobre els drets bàsics que aquest any han organitzat el Museu Monestir de Pedralbes i l'ARA. Avui dijous a les set del vespre l'antropòloga, historiadora i investigadora social sènior del CIDOB Blanca Garcés han conversat sobre el tema amb el filòsof Daniel Gamper, organitzador del cicle, i el periodista Antoni Bassas.

El constitucionalista sevillà Joaquín Urías, protagonista ahir dels Diàlegs de Pedralbes organitzats pel museu del monestir i l’ARA, va analitzar què és un judici just i no va esquivar mullar-se amb el que està passant al Tribunal Suprem, amb l’independentisme al banc dels acusats. Després del xoc psicològic que per al públic havia sigut sentir Trapero assegurant que els Mossos tenien previst detenir Puigdemont i tot el Govern, Urías va servir un nou bany de realitat: “La decisió sobre la innocència o culpabilitat que prengui el Suprem no es podrà canviar. El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, en el millor dels casos, podrà dir si s’ha vulnerat un dret dels processats i, per tant, potser, si s’ha de repetir el judici, que d’altra banda podria acabar de nou amb la mateixa condemna. Millor, doncs, que ningú es faci il·lusions. Els últims anys, per exemple, Espanya ha estat condemnada nou cops a Estrasburg per no haver investigat tortures i no ha passat res. Bé, sí que ha passat una cosa: un dels jutges condemnats [Grande-Marlaska] ara és ministre de l’Interior”.

L’auge de la sinceritat, de la llibertat absoluta de dir cruament el que pensem, d’anar contra la blasmada correcció política, s’acaba fent servir per cohesionar la tribu, per tornar al “nosaltres i ells”. És el suposat valor absolut de dir les coses pel seu nom encara que siguin desagradables, encara que siguin vomitives: això és el que fan els polítics populistes i xenòfobs i el que fan els periodistes eterns enfant terrible.

Si veus aquest contingut amb una aplicació en dispositiu mòbil, clica aquí per veure la retransmissió en directeEn la darrera dècada han sorgit partits i moviments polítics a Europa que s’agrupen sota el paraigua de la “nova política”: Podem, la CUP, Syriza, el Movimento 5 Stelle. Amb aquest concepte es designen sobretot moviments que han passat a ocupar l’espai polític dels partits tradicionals d’esquerres. La 'novetat' d’aquests partits serà l’assumpte de la discussió. És a dir, en què consisteix la seva novetat? ¿Obeeix només a la pèrdua de pes específic dels partits tradicionals o són la causa d’aquesta pèrdua?

En la darrera dècada han sorgit partits i moviments polítics a Europa que s’agrupen sota el paraigua de la “nova política”: Podem, la CUP, Syriza, el Movimento 5 Stelle. Amb aquest concepte es designen sobretot moviments que han passat a ocupar l’espai polític dels partits tradicionals d’esquerres. La 'novetat' d’aquests partits serà l’assumpte de la discussió. És a dir, en què consisteix la seva novetat? ¿Obeeix només a la pèrdua de pes específic dels partits tradicionals o són la causa d’aquesta pèrdua?

L’horitzó econòmic i polític és incert. Malgrat que el model de la democràcia liberal sembla no tenir alternatives, com ja va preveure en el seu moment Fukuyama, la crisi i els canvis polítics recents (representats per les diverses formes de populisme), ens fan dubtar que les certeses polítiques i econòmiques del passat tinguin cap oportunitat de consolidar-se en el futur. “L’estat del benestar és una d’aquestes institucions que formen part de la nostra manera de pensar en l’Estat però que alhora es diria que han caducat”, reflexiona Daniel Gamper, coorganitzador i comoderador del cicle ‘Diàlegs de Pedralbes’.

“Les darreres votacions més controvertides, Trump i Brexit, han estat decidides pels votants més vells. Si haguessin votat només els joves, el resultat hauria estat un altre: per què les generacions que es veuran més afectades per aquestes decisions no poden tenir un pes més important en les votacions?”, reflexiona Daniel Gamper, coorganitzador i comoderador del cicle ‘Diàlegs de Pedralbes’. La democràcia com a garant del futur de les noves generacions serà l’eix central de la segona conferència d’aquest cicle de debats filosòfics, organitzat per l’ARA i el monestir de Pedralbes, i moderada per Antoni Bassas. La conversa comptarà amb la participació d’Iñigo González, professor de filosofia política de la Universitat de Barcelona, i girarà a l’entorn de la democràcia com a instrument que té dificultats per fer-se càrrec de la justícia internacional, i sobre quines solucions hi ha per introduir les generacions futures en la política.