A Catalunya, l'avenç en integració social i sanitària és "innegable i atípic", i altres comunitats autònomes tenen "molt camí encara per avançar", ha admès aquest dimecres el secretari d'Estat de Sanitat, Javier Padilla, en una visita a Barcelona per participar en el X Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida. Al seu torn, la secretària d'Estat de Drets Socials, María Rosa Martínez, ha subratllat que per primer cop a l'Estat hi ha un "consens" autonòmic per impulsar la coordinació de l'atenció social i de l'atenció sanitària, malgrat que només hi ha un sistema nacional de salut i disset de serveis socials i que la "diferent potència pressupostària de cadascun és un repte a l'hora de posar-los a dialogar".

Jordi Trelis és president de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, i Esther Roquer dirigeix la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia. Són dos defensors a ultrança de l’atenció intermèdia –fins ara coneguda com a sociosanitària– i els dol que es parli malament d’aquest sector. Per això estan tant a la defensiva. Opinen que aquesta atenció servirà per donar resposta al "tsunami" que suposarà tenir una població cada vegada més envellida.

La Generalitat farà aquest any auditories a l'atzar en alguns dels 96 centres sociosanitaris de Catalunya –ara rebatejats amb el nom de centres d'atenció intermèdia– per comprovar si la història clínica dels pacients coincideix amb la registrada pels professionals que els atenen. D'aquesta manera, Salut pretén assegurar-se que les dades de què disposa són fiables i que aquests centres ofereixen un servei de qualitat. Els sociosanitaris atenen pacients que necessiten una llarga convalescència o rehabilitació després d'una fractura, un ictus, un infart… o que tenen una malaltia crònica. La majoria dels usuaris són persones grans.

El departament de Salut ha iniciat el procés perquè el sociosanitari Hospital Jaume Nadal Meroles de Lleida passi a ser gestionat per una empresa de titularitat pública abans que acabi l'any. De moment ja s'ha comunicat a l'empresa SAR Residencial y Asistencial Sociosanitaria (filial de DomusVi), que s'ha encarregat de la gestió del dia a dia del centre, que a partir de l'1 d'octubre perdrà la concessió actual i que tots els seus professionals, així com l'edifici, passaran a mans de la pública Gestió de Serveis Sanitaris. En un comunicat, Salut justifica el canvi per la voluntat de l’administració d'exercir "les seves funcions d’interès públic amb recursos propi" per tal de millorar l'eficiència del servei, que pateix de falta endèmica de personal, com va denunciar un recent reportatge de l'ARA.

Els canvis demogràfics marquen les nostres vides: quant viurem, fins quan treballarem o quants fills tindrem. Però també alteren la nostra societat perquè afecten l’economia i l'estat del benestar, així com les seves potes clau: els serveis socials i sanitaris. Tenim una població cada cop més petita i que viu més temps. Envellim i ens falten criatures, i, sumat a les consecutives crisis econòmiques, i a un mercat laboral i de l’habitatge disfuncionals, això ha fet créixer les demandes d’ajut i suport d’uns serveis públics que sovint no donen l'abast. 

Sociosanitaris. Alguns creuen que són residències. Altres directament no saben el que fan. Però són centres importantíssims per a la sanitat pública. I l'ARA investiga des de fa mesos el seu funcionament per saber com funcionen de portes endins.

Encara que molts catalans tenen la sort de no saber què són, a Catalunya hi ha 96 centres sociosanitaris, que no són residències ni hospitals i ajuden pacients, normalment grans, que passen per processos de recuperació llargs o necessiten cures pal·liatives. Són centres clau, on s'hauria de poder ajudar els ciutadans que necessiten atenció sanitària però no els cal estar ingressats en un hospital. N'hi ha de gestió pública (35%) i també d'altres de privats i d'entitats sense afany de lucre, però la gestió privada no hauria de significar que el Govern se'n desentengui. Si paga per cada pacient, hauria de controlar com se l'atén, i això vol dir també saber quina càrrega de treball tenen els professionals que se n'han d'encarregar.

El que el va impactar més va ser veure el seu pare lligat de mans a la barana del llit. Quan ho recorda, fins i tot li salten les llàgrimes. “Ens van dir que l'havien lligat perquè no es tragués les vies”, afirma. Però ni a ell ni a la seva germana els van demanar permís. El Pedro Javier i la María Dolores Ramírez Ramírez van presentar una queixa a l'Agència Catalana de Consum contra el centre sociosanitari Hestia Duran i Reynals, de l'Hospitalet de Llobregat, pel tracte que va rebre el seu pare. La Generalitat va acabar expedientant el centre l'any passat “per falta greu” amb una multa de 3.006 euros. La família ho considera una quantitat irrisòria. No pretén aconseguir una indemnització, ni alarmar les persones que hi tenen un familiar ingressat, però sí que demanen a la Generalitat que prengui mesures perquè el que va viure el seu pare no torni a passar. Per això expliquen la seva història.

Catalunya és pionera a l’Estat en la creació d’una xarxa de centres sociosanitaris per a pacients que necessiten una llarga convalescència o cures pal·liatives. Altres països europeus també tenen aquest tipus de centres, com ara França o el Regne Unit. A Suècia, però, quan a Catalunya es van obrir els primers sociosanitaris als anys 80, ells van començar a desmantellar els seus. La consultora sueca en polítiques socials Astrid Lindström, llicenciada en ciències socials per la Universitat d’Estocolm i resident a Catalunya des del 1974, explica el perquè.

Molta gent no sap exactament què és un sociosanitari o confon aquests centres amb les residències de gent gran, malgrat que actualment tenen un rol cabdal en la sanitat pública. Els sociosanitaris –també coneguts com a centres d'atenció intermèdia– són centres on es deriven pacients que necessiten una llarga convalescència o rehabilitació perquè, per exemple, han patit una fractura, un ictus, un infart, una pneumònia… o tenen una malaltia crònica. També hi ha pacients pal·liatius. Així s'evita que ocupin un llit en un hospital convencional.