Vaig plorar tant llegint Hamnet de Maggie O’Farrell, que encara recordo aquell abisme: una mà entrant-me per la gola i col·locant-me un forat negre a la boca de l’estómac que bategava com si hagués de rebentar. Així que abans de veure l’adaptació al cinema de la directora Chloé Zhao, que acaba d’aconseguir vuit nominacions als Oscars, l’expectativa de xàfec era de deu a l’escala del meu Ploròmetre. I encara més alimentada per la matraca del màrqueting i el meu algoritme d'Instagram: últimament he vist més Jessie Buckley i Paul Mescal que els meus pares. A la cua dels cinemes Verdi Park, en la preestrena muntada per les editorials L’Altra i Libros del Asteroide per a convidats del sector i la premsa, confirmo que totes anem armades amb un paquet de mocadors perquè aquí tothom s’ha llegit el llibre. Això serà bo o dolent? Ho sabrem quan sortim.

L'adaptació del llibre de Maggie O'Farrell arrenca amb la protagonista arraulida al bell mig del bosc, contemplada des d'un pla zenital que remarca com encaixa de manera orgànica en la natura, com un nadó al ventre de la mare. La pel·lícula de Chloé Zhao es desvia així de l'inici de la novel·la per subratllar-ne, tanmateix, el seu element singular: la centralitat i la identitat autònoma de la protagonista, l'Agnes, que fins ben avançada la narració no esdevé l'esposa de William Shakespeare. El film marca des del principi com l'Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s'ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d'experiència i coneixement vinculades amb l'entorn natural.

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

 “Ho sentim, les entrades s’han esgotat en tres minuts”. Abans que s’anunciés oficialment que l’escriptora Maggie O’Farrell visitaria el CCCB, les entrades ja s’havien exhaurit. Una setmana abans, el centre va anunciar que en posaria unes quantes més a la venda, i van durar això, tres minuts. Hi havia tanta expectació per veure-la que el CCCB va retransmetre la presentació, i des que l’han penjat a xarxes no para d’acumular visites. I més que en tindrà, perquè dimarts l’escriptora va estar absolutament fabulosa, cosa que confirmaran les 450 persones que omplien l’espai.

"Soc el teu marit i també, sí, el teu protector", diu Alfons d'Este, duc de Ferrara, a la seva esposa, la joveníssima Lucrècia de Mèdici, a El retrat de matrimoni, de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972). ¿Què passa quan aquelles mateixes mans del marit, que poden abraçar, acaronar i protegir l'estimada, es converteixen també en mans amenaçadores, capaces d'acabar amb la vida de la noia? És una de les preguntes que es va fer l'autora de Hamnet a l'hora d'escollir com a protagonistes de la seva nova novel·la Lucrècia i Alfons, que van viure a la Itàlia fragmentada i convulsa del segle XVI. Publicada per L'Altra en català –molt ben traduïda per Marc Rubió Rodon– i en castellà a Libros del Asteroide, El retrat de matrimoni podria convertir-se en un dels fenòmens literaris de la temporada. A més de trobar-se ja entre els cinc llibres més venuts de les últimes setmanes, la visita de l'autora a Barcelona ha estat tot un esdeveniment. Les últimes entrades que es van posar a la venda per a la conversa d'aquest dimarts amb Anna Guitart al CCCB es van exhaurir en menys de cinc minuts.

Una de les cites que encapçalen El retrat de matrimoni, la nova novel·la de Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972), és del poeta anglès Robert Browning: “Vet aquí la meva última duquessa pintada a la paret; sembla que estigui viva”. El poema gira al voltant d’un retrat –inventat– que el duc de Ferrara Alfons II d’Este va encarregar a un pintor de l’època perquè volia immortalitzar (i alerta amb la paraula) la seva esposa, la joveníssima Lucrècia de Cosme de Mèdici, amb qui s’havia casat per lligar el seu ducat amb la poderosa casa dels Mèdici florentins però sobretot per tenir descendència, un fet de la màxima importància per a ell per tal de no perdre el ducat en favor d’una germana més gran. Aquest matrimoni no va durar ni un any, però no perquè els cònjuges no s’entenguessin, sinó perquè la pobra Lucrècia va morir de sobte. Un tristíssim duc Alfons no va trigar gaire temps a buscar-li substituta, i la història va continuar.

Després de la petita pausa de les festes nadalenques, la maquinària del sector editorial torna a posar-se en marxa, i no deixarà de fabricar llibres fins poc abans de Sant Jordi. El primer trimestre és un dels més intensos de l'any, i aquest 2023 no serà cap excepció. Fem una tria de 50 dels títols més esperats de la temporada –n'hi podria haver molts més, però per qüestions d'espai cal acotar la tria– i els endrecem en funció dels temes que exploren.

El 2021 ha sigut el millor any de la dècada per al sector del llibre, que ha crescut un 15%. Les bones xifres no haurien sigut possibles sense una collita literària extraordinària, en la qual despunten, segons l'equip de crítics i opinadors del diari ARA, la novel·lista Maggie O'Farrell —que s'ha consolidat internacionalment amb Hamnet—, la periodista i historiadora Anne Aplebaum, autora d'El ocaso de la democracia, i el llibre de memòries de Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal?. En poesia, el cim l'ocupa la Poesia completa de T.S. Eliot, que Josep M. Jaumà ha versionat en català.

Hem entrat a l’hivern i, ja que no podem peregrinar fins als megàlits de Stonehenge amb una capa feta de pell de be i un bastó acabat en punxes (sí, hi ha gent que ho fa cada solstici, i sí, a mi també m’agradaria fer-ho), i donades les xifres de la variant òmicron de covid, valdrà més que ens recollim a casa i ens arraulim a llegir. El que sigui: les instruccions del test d’antígens que ens farem abans d’anar al dinar de Nadal, el totxo de Dostoievski que vam comprar al setembre per a quan tinguéssim temps o novel·les angleses, per compensar allò de no poder anar fins a Stonehenge.

Maria Barbal escala a la primera posició de la ficció en català més venuda amb Tàndem, seguida de Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. En castellà, María Dueñas es manté al cim amb Sira, mentre que Megan Maxwell també repeteix en la segona posició amb Hay momentos que deberían ser eternos. Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado, que fa 141 setmanes que es va publicar, puja a la quarta posició. Maggie O'Farrell ocupa la cinquena plaça tant en català com en castellà amb Hamnet, novel·la sobre el fill de Shakespeare que va morir a conseqüència de la pesta.

Hamnet, de Maggie O'Farrell, i Sira, de María Dueñas, lideren la ficció en català i en castellà, respectivament. Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, escala a la tercera posició de ficció en català, i El arte de engañar al karma, d'Elísabet Benavent, reapareix a la ficció en castellà ocupant la quarta posició. També en castellà, destaca la incorporació a la llista de Después, de Stephen King.

Entre els incomptables oblits i omissions de la història hi ha el de la vida de Hamnet, un dels tres fills de William Shakespeare. Va morir el 1596, quan només tenia 11 anys. "Si parlava de Hamnet a amics i coneguts dubtaven de mi i m'arribaven a dir que me l'havia inventat", recorda Maggie O'Farrell des de casa seva, a Edimburg. Molts anys després d'aquella descoberta -quan el seu fill gran ja havia superat l'edat en què va emmalaltir el fill de Shakespeare- es va proposar dedicar-li una novel·la sencera, Hamnet (L'Altra / Libros del Asteroide). "Volia restituir la seva figura i, de passada, també la de la seva mare, l'Agnes, que ha estat titllada d'ignorant i d'analfabeta i que fins i tot algun historiador ha descrit com una dona lletja, basant-se en l'únic dibuix que suposadament la retrata", explica.

Maggie O’Farrell mai va tenir la intenció d’escriure unes memòries, és massa gelosa de la seva vida privada. De fet, amb el seu marit -el també escriptor William Sutcliffe- bromejaven que probablement es faria acròbata abans d’escriure’n unes. No ha estat així, esclar. Visc, i visc, i visc són unes memòries de cap a peus que O’Farrell articula d’una manera particular: és una recopilació d’experiències properes a la mort.

“Una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària: tothom, diria, n’ha viscut, un moment o altre, potser fins i tot sense adonar-se’n”, escriu Maggie O’Farrell al seu últim llibre, Visc, i visc, i visc, que ha presentat a Barcelona aquesta setmana. L’autora, nascuda el 1972 a Coleraine -una petita ciutat d’Irlanda del Nord- té un llarg currículum de problemes de salut i accidents que haurien pogut acabar de la pitjor de les maneres. Com que d’aquestes topades amb la mort se n’ha sortit -setze de pròpies, una de relacionada amb la seva filla- i és una escriptora excepcional, O’Farrell ha aconseguit convertir les situacions de perill que ha viscut en un volum de memòries impressionant, d’una sensibilitat exquisida, capaç d’emocionar sense acudir en cap cas a l’exhibicionisme.

Als personatges d’Aquest deu ser el lloc els persegueix el passat. Els fantasmes reapareixen per sacsejar el present amb les seves figures volàtils. Claudette Wells s’amaga de l’antiga carrera d’actriu en un casalot irlandès amb el lingüista Daniel Sullivan, que descobreix que una exparella seva, Nicola Janks, va morir poc després que es veiessin per última vegada, i creu que ell podria tenir-ne part de culpa. A partir d’aquesta premissa, la novel·la es fragmenta en una multiplicitat de veus, personatges, escenaris i moments de la història -l’arc narratiu comprèn set dècades- per explicar una sèrie de vides tenallades per la pèrdua. Nascuda a Irlanda del Nord el 1972, Maggie O’Farrell ha publicat set novel·les i aquesta és la tercera que apareix en català. Angle va obrir camí el 2004 amb La distància que ens separa i La Campana va apostar per L’estranya desaparició d’Esme Lennox el 2009. Sorprenentment, la novel·la amb què va guanyar el Costa Award el 2010, The hand that first held mine, és encara inèdita tant en català com en castellà, llengua en què es pot trobar, a Salamandra, Instrucciones para una ola de calor (2013).