La regidora de Cultura, Turisme i Esport de l'Ajuntament de Madrid, la catalana Andrea Levy, ha mostrat sempre el seu suport a les xarxes socials als artistes i grups a qui ha cregut convenient fer costat. De fet, també era habitual veure-la a concerts i festivals musicals, quan se'n feien. Un dels artistes que havien merescut l'entusiasme de la popular és el cantant de 'trap' Yung Beef, a qui Levy va aplaudir a través de Twitter. Tot i això, l'efecte que Levy podia esperar en resposta al seu suport públic no va ser tal, ja que l'artista, en comptes de fer-se 'amic' de la política, s'hi ha mostrat bastant més hostil.

Belle and Sebastian s’han convertit en una garantia quan es tracta d’entretenir i encomanar energia pop ja no estrictament indie. Per això era assenyat que el Primavera Sound els triés per tancar la jornada gratuïta al Parc del Fòrum. Bé, no del tot gratuïta, perquè per accedir als dos concerts a l’auditori (Maria Arnal & Marcel Bagés i Spiritualuzed) calia tenir la polsera de l’abonament.

Ja no és necessari haver crescut al gueto per adoptar una estètica pseudoquinqui. El xandall està de moda. També ho estan els tatuatges, les cadenes, els estampats de camuflatge, els anells d’or, els bucket hats o les gorres. Elles porten arracades d’anella gegants, mitges de reixeta, crop tops, ungles fantasia i el tanga per damunt dels micro shorts. Ah, i també un cigarret a la boca i la mirada desafiant. Un look que fins fa poc només ens atrevíem a situar en ambients poligoners però que sembla que ara ha començant a democratitzar-se.

Què hi pinta Yung Beef desfilant a la setmana de la moda a París? Doncs és només un dels últims exemples que mostren que moda i música dinamiten les fronteres culturals. I és que quan dues formes d’expressió artística xoquen, comparteixen espais i creadors o simplement s’inspiren i es reinterpreten, el resultat és emocionant i sovint provocador, alhora que pot ser intrusiu. Aquest espai de fricció creativa ha donat moments que queden gravats en la memòria col·lectiva: des dels sostenidors cònics de Madonna fins als pantalons-globus de Bowie, passant pel vestit-entrecot de Lady Gaga. Tanmateix, la relació entre músics i el món de la moda ha evolucionat: de ser muses dels dissenyadors i creadors de tendències a capitalitzar tota aquesta influència per convertir-se en empresaris, directors artístics, models i, fins i tot, dissenyadors.

Björk

És en la música electrònica el mateix que Ceres en la mitologia romana: una deessa de la natura i la fecunditat que ofrena collites abundants. Molts artistes d’aquest any són fills espirituals seus –Arca, Matmos, Nico Muhly–, així que aquest Sónar respira Björk: exposició immersiva al CCCB (vegeu realitat virtual), sessió amb músiques ètniques mesclades amb sons digitals que desorienten, i fins i tot una xerrada d’experta al Sónar+D. Cap de cartell en esperit.

]]>

Corren nous temps per als abanderats del trap nacional. El trio de frontmen que encapçalaven Pxxr Gvng reneix amb un nom de ressonàncies religioses però de clar esperit pagà. Dels mil i un projectes on encara militen (en solitari o acompanyats, el seu arbre genealògic de referències és una bogeria), el que es presenta amb l’explícit Pxxrificación és el més embogit i rabiós. Un EP de sis cançons amb bases dels nord-americans 808 Mafia on es reivindiquen com els pares de l’estil en terres espanyoles. Ara bé, això del trap encara és un misteri per a molts. Segons Khaled, “el trap és el trap i va més enllà de la música”. “La gent no ho acaba d’entendre. És 50% música i 50% actitud. El trap surt de tot el que és fotut de la vida real: de la runa, dels guetos, del tripijoc, de les drogues... Emergeix d’aquesta merda. No es tracta d’un gènere musical que doni un missatge concret, o res semblant. El trap, en definitiva, és el carrer”.

]]> L’any 1991 Hakim Bey escrivia Temporary autonomous zone, un assaig que va sacsejar l’anarquisme postmodern. El text fugia de la utopia i concretava, a partir dels espais quotidians, l’atac al sistema des del sistema. Com trobar aquests espais? Movent-nos. Aquesta és l’estratègia de Los Planetas en el seu novè disc; després de dues obres lligades a un univers propi de flamenc-rock (del qual començaven a ser els únics habitants), el grup canvia de registre sense perdre l’accent. Els aires del sud només acaronen unes cançons més lligades al rock dels noranta. Polític i desendreçat, Zona temporalmente autónoma té a la recambra la fórmula dels millors àlbums de Los Planetas: pop fugaç (Itjihad); cançons al·lucinades (La gitana); i, sobretot, un tema dens i hipnòtic de l’estil de La copa de Europa: Islamabad. La pista de set minuts és un himne intergeneracional –revisió de Ready pa morir de Yung Beef– que engreixa la llegenda dels granadins... Islamabad és una autèntica zona temporalment autònoma.

]]>