El silenci dels morts és molt menys dolorós que el silenci dels desapareguts, diu l'italià Davide Carnevali en aquesta proposta d'enganyós teatre documental. Caldria afegir, però, que el silenci més insuportable alhora que culpable és el dels vius. El silenci d’aquells que no volen parlar, d’aquells que han preferit oblidar abans que assumir la responsabilitat individual o col·lectiva de les tragèdies polítiques com la que va patir Argentina entre 1976 i 1983 sota el poder de la dictadura militar o la d’Espanya des de la fi de la Guerra Civil fins al naixement de la democràcia.

Totes les dictadures s'assemblen, però cada víctima ho és a la seva manera. És per això que el dramaturg italià Davide Carnevali (Milà, 1981) reescriu el monòleg Retrat de l'artista mort cada vegada que el presenta en un nou país. El 2018, quan va estrenar-lo a la Biennal de Múnic i la Staatsoper de Berlín, versava sobre el règim nazi de Hitler. El 2023, al Piccolo Teatro de Milà, la història estava ambientada en la Itàlia feixista de Mussolini. I el 2024, a la Comédie de Caen, la Comédie de Reims i el Théâtre de Lieja, Carnevali furgava en el govern francès de Vichy. En tots els casos, sempre amb la dictadura militar argentina del 1976 al 1983 de fons, com un joc de miralls que s'il·luminen dolorosament. "Adapto l'obra en funció de la biografia de l'actor, la història del país i la relació que té cada país amb la memòria històrica", diu Carnevali. Del 31 de maig al 9 de juny, en presentarà una quarta versió al Teatre Lliure de Gràcia amb l'actor Sergi Torrecilla, que s'endinsarà en els silencis de la Guerra Civil Espanyola, també en diàleg amb l'última dictadura militar argentina.