En ple segle II de l’era comuna l’Imperi Romà travessava el seu punt de màxim apogeu; comptava amb uns 55 milions d’habitants i s’estenia des de la conca més oriental del Mediterrani fins a l’actual Gran Bretanya. Per aquell vastíssim territori de més de quatre milions de quilòmetres quadrats circulaven béns, persones, coneixement, creences i també epidèmies. I ho feien a través d’un traçat complex de vies que comunicaven granges, pobles i ciutats, i que permetia als emperadors mantenir el control de l’imperi.

El pas de l’Antic Règim a les democràcies liberals va ser un canvi d’era marcat per la Revolució Francesa (1789), a la qual havia precedit, uns anys abans, la Revolució Americana que va donar lloc als Estats Units. A remolc de la Il·lustració, al segle XIX va quallar a Occident un nou món en què la voluntat popular agafava la paraula i el poder. Queia la vella i decadent aristocràcia. Va ser un trencament: entràvem violentament en la modernitat de bracet d’un progrés optimista, un avenç que era ideològic ("llibertat, igualtat, fraternitat"), material (industrialització, avenços mèdics i tecnològics) i cultural (educació universal).

S’ha fet esperar molt de temps, però la renovació de dues de les principals ofertes culturals de Tarragona ja està en marxa. Es tracta del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), que fa sis anys i mig que va tancar, i de la Necròpolis de Tàrraco, on hi ha prevista la renovació de l’edifici principal, tancat al públic des del 1992, a més de la millora del jaciment, els jardins i els accessos a l’espai. Totes aquestes obres ja estan pressupostades i la gran majoria en marxa.

Passen els anys, les modes van i venen, però la fascinació per l'Imperi Romà sembla que no s'apaivaga mai. A part de ser l'obsessió oculta de molts homes, les aventures cruentes d'emperadors i gladiadors desperten la part més visceral de la civilització moderna. Ridley Scott, el director de Gladiator (2000), estrenarà a mitjans de novembre una segona entrega del famós drama històric sobre els romans, segurament un dels films més èpics de les últimes dècades. Abans, però, els espectadors podran sadollar l'espera amb Those about to die, una sèrie de Roland Emmerich que reprodueix amb gran rigor històric la Roma de l'emperador Vespasià, immersa en intrigues, batalles sanguinàries i lluites pel poder. "Roma, que un dia va ser el far de la civilització, s'ha convertit en una claveguera de corrupció i decadència. Als ciutadans només els interessen dues coses: el pa i els jocs", anuncia un dels personatges principals en l'inici del primer episodi, que situa l'acció l'any 79 dC.

Les ciències socials (història, economia, etcètera) només són, darrerament, instruments de la política. Diguem més aviat la Política, en majúscula: és a dir, les relacions de poder entre grups i individus i les fórmules amb què es distribueixen els recursos. Thomas Piketty no ha estat el primer a demostrar aquesta obvietat.

El nom de Marcus Porcius apareix en moltes àmfores que van viatjar carregades de vi des de Baetulo (l'actual Badalona) fins a Narbona, i d’allà, a través de la Garona, el Roine i el Loira, a tot el territori gal i a la Gran Bretanya a finals del segle I. El seu nom també va aparèixer gravat en una pedra aparentment humil, la pedra d'Alcover, a Badalona. És una calcària compacta que es localitza a les muntanyes de Prades, entre els pobles d'Alcover i Mont-ral. La identificació de la pedra l'ha fet Isabel Rodà, de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, i és la primera vegada que aquest tipus de suport es localitza fora de l'àmbit de Tàrraco.

Fa 2050 anys que August va fundar l'Imperi Romà. Llavors la societat es dividia en dos estaments entre rics –els divites– i pobres –els humiliores–, els espectacles més comuns eren les batalles de gladiadors i els soldats de la SPQR dedicaven els esforços a estendre's per les tribus de la Gàl·lia. Vint segles després, força coses han canviat, però el record i la idealització d'aquest temps passat segueixen ben presents per a alguns. Però com és de comú pensar en l'Imperi Romà? Segons Gaius Flàvius, un suec obsessionat amb la història romana, els homes n'estan obsedits. "Senyores, la majoria no us imagineu fins a quin punt els homes pensem sovint en l'Imperi Romà". Ara la pregunta ha arribat a Twitter, i el debat s'ha viralitzat entre els seus usuaris.

El cinema, les sèries i la literatura han construït una imatge força mítica del mur d'Adrià. Des de Rudyard Kipling fins a George R.R. Martin han creat la idea d'una llarga frontera de pedra que separava la Britània romana de Caledònia, les terres on habitaven els pictes, i que mantenia allunyats els bàrbars. A una banda hi havia els soldats romans, a l'altra un món inhòspit, que més o menys coincideix amb l'actual Escòcia. Construït durant el govern de l'emperador Adrià (76-138), la realitat del mur era una mica diferent.

L'any 195 aC, davant l'antiga ciutat grega d'Empúries, el mar es va omplir de veles. Eren les naus romanes, que portaven uns 24.000 homes d’infanteria, uns 1.600 de cavalleria i tot l'avituallament necessari per mantenir-los i per al combat. El cònsol Marc Porci Cató Censorí estava al capdavant de les tropes i la seva missió era acabar amb la rebel·lió ibera que s'havia iniciat feia dos anys, al nord-est d'Hispània, contra la creació de la província romana Citerior. Primer, els romans van construir un campament al costat d'Empúries i, setmanes després, van recórrer quatre quilòmetres fins a muntar un segon campament, prop del mar, on actualment hi ha la platja de Riells (l'Escala).

Un equip d'investigadors ha localitzat a 98 metres de profunditat del mar de Sicília (sud d'Itàlia) un vaixell romà datat entre els segles IV i V dC que es va enfonsar carregat d'àmfores procedent de la península Ibèrica. El descobriment és el resultat d'una campanya d'investigació a les aigües de les illes Àgates, segons Efe. Més 1.500 anys després del seu enfonsament, la nau romana encara custodia nombroses àmfores de tipus Almagro 51 C, utilitzades molt sovint per al comerç del gàrum, una salsa de peix fermentat d'origen ibèric molt apreciada en tot l'Imperi. De fet, a l'Empordà també s'han fet troballes amb restes encara més antigues, del segle I, que duien aquesta menja. Entre Cadis i Sevilla hi havia molts centres de producció d'aquestes exquisides salses de peix, que es transportaven cap a Arles, Narbona i, sembla, Sicília, per a les elits.

El dia 3 de maig s'iniciarà una nova campanya d'excavacions a Llívia. El director del programa Iulia Libica, Josep Guitart, i el codirector de l'excavació, Cèsar Carreras, s'han reunit a Llívia aquesta setmana, amb l'alcalde, Elies Nova, per informar-lo dels treballs que es realitzaran i les dates previstes. La campanya del 2021 es dividirà en tres fases diferents: del 3 al 30 de maig es faran excavacions al fòrum romà Iulia Libica; del 5 al 16 de juliol, a la part alta del Puig del Castell, es faran diferents sondejos amb l'objectiu de constatar l'existència i l'assentament d'un poblat ibèric-ceretà o d'unes estructures romano republicanes a la zona i, finalment, a partir de la segona quinzena d'agost i durant el mes de setembre, es recuperarà els dies d'excavacions al fòrum.

La campanya d'excavació d'enguany al fòrum de Iulia Libica, a Llívia, ha finalitzat aquest passat 28 d'octubre i ha permès oferir una nova imatge del jaciment. Diverses graves de colors han cobert els espais més consolidats de l'edifici del fòrum, el quadrant nord-oriental, on es pot veure una de les quatre cantonades de l'edifici, i on l'espai excavat està gairebé complet. Des del Museu de Llívia han indicat que aquest pas mostra la progressiva consolidació que va adquirint el jaciment, que s'està excavant de forma intensiva des del 2013. L'espai avui consolidat, tanmateix, ja s'havia excavat a principis d'aquest mil·lenni, quan encara no es coneixia com a Fòrum de Iulia Libica.

Les obres de millora de la carretera C-1412b a Isona (Pallars Jussà) van deixar al descobert, l'any 2000, les restes de la vil·la romana de Llorís. Vint anys després s'ha iniciat una campanya arqueològica per tornar a fer visible el que ja es va documentar l'any 2001, obrir nous espais i fer-ho visitable. L'excavació s'està fent a una hectàrea de superfície aproximadament i a més de la casa de camp de l'època romana els arqueòlegs esperen poder fer aflorar i documentar tot un seguit d'espais agraris com magatzems o camps de sitges.

El fòrum de la ciutat romana de Iulia Libica, sota l'actual Llívia, es podrà veure en el seu conjunt després de les excavacions que s'hi estan duent a terme aquest estiu. Tal com han donat a conèixer des del Museu de Llívia, la vuitena campanya d'excavacions va començar el passat 17 d'agost, amb tres mesos de retard a conseqüència del covid-19.

Als 67 anys, Fabius Excelsus Fulgentius és un dels generals “més prestigiosos i experimentats” de l’Imperi Romà. Sempre que abandona la capital -i li agrada fer-ho, perquè la vida familiar més aviat l’avorreix- capitaneja batalles contra pobles que Roma vol sotmetre. Però Fulgentius no en té prou amb això: entre incursió i incursió li agrada muntar representacions d’una tragèdia que s’ha anat fent més i més coneguda amb els anys i que ell mateix va escriure d’adolescent. Abans de ser general, el jove Fulgentius havia imaginat, gràcies a “l’excel·lent educació humanística” que havia rebut, una paròdia del que podia arribar a ser la vida d’un militar si estrafeia les regles del gènere. L’obra, que va batejar amb el seu propi nom, entraria dins els paràmetres del que avui coneixem com a autoficció. Fulgentius seria un dels pioners d’aquest subgènere. El problema és que el públic de l’època, en comptes de valorar l’humor de l’obra, es va prendre seriosament els girs dramàtics i el pathos tràgic que el general havia d’assumir al final, en què inevitablement havia de morir.

El que ara passa al món, amb líders mundials de dubtosa moralitat i d’una perillosa irresponsabilitat política com Donald Trump o Vladímir Putin, no és ni de bon tros cap novetat. No fa ni un segle vam tenir la demencial coincidència de Hitler i Mussolini, que van portar-nos al caire de l’abisme. Però ara vull anar més enrere, a l’imperi romà i a la figura de l’emperador Neró, la bogeria del qual el va convertir en temible i imprevisible. ¿Va ser pitjor que l’excèntric i cruel Calígula, membre també de la dinastia julioclàudia? En tot cas, Calígula només va ser emperador quatre anys, mentre que Neró va durar-ne setze. Va tenir més temps per esbravar-se. El hombre más malvado del Imperio romano (Arpa) recull les biografies que li van dedicar els historiadors Tàcit (anys 55-120) i Suetoni (75-160), a cura de Jorge Cano Cuenca. El notari i escriptor Xavier Roca-Ferrer en firma la introducció.

Els romans van desembarcar a Catalunya l’any 218aC, i 22 segles després encara en parlem. Van arribar pel port d’Emporion (Empúries) en el marc de la Segona Guerra Púnica, però amb els anys van establir-se arreu del territori. Avui hi ha milers de jaciments que ens serveixen per entendre el pas de l’Imperi Romà per casa nostra. “Els romans van convertir Tàrraco en la capital de la província més gran de l’Imperi”, explica Oriol Olesti, professor titular d’història antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Hi ha un moment molt bo, al segle I aC, quan es van desenvolupar la vinya i el vi de manera extraordinària i es van comercialitzar fins a les Gàl·lies”, afegeix Josep Maria Gurt, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona, que considera que, per als romans, Catalunya va ser un lloc de pas. “De la península Ibèrica els interessaven primeres matèries com l’or i la plata. L’or el troben al nord-oest i la plata al sud-est. Roma planifica vies per accedir a aquests punts i Catalunya ve de pas”, especifica. Sigui quin sigui el motiu que va portar els romans a l’actual Catalunya, el cert és que van deixar-hi un llegat significatiu, que té des de llocs mundialment reconeguts fins a d’altres de poca rellevància. Us proposem 15 indrets per descobrir el pas dels romans pel territori català.

L’emperador Marc Aureli (121-180 dC), adoptat per la nissaga dels Antonins, va ser un home prudent, savi, amic dels estoics, filòsof, llegidor, i autor d’unes màximes morals que es troben editades en moltíssimes llengües. Això no vol dir que no complís amb les seves obligacions militars i la defensa de Roma, com estaven obligats a fer tots els ciutadans lliures de l’Imperi. La Història Augusta, que no per apòcrifa deixa de resultar enlluernadora i alliçonadora, no oblida que Marc Aureli, a més de fer les guerres de costum, “es va consagrar a la filosofia tota la vida i va sobrepassar tots els altres emperadors en puresa de vida”. Posseïa aquest sentit de la pràctica i de la vita activa que hem assenyalat, a part de la seva tirada a la vida contemplativa, filosòfica, tan lloada pels estoics.

Què sabem de l’Imperi Romà, més enllà que ens va ho va donar quasi tot: llengua, lleis, carreteres, progrés urbà, un nou cànon de bellesa que encara admirem, una saviesa clàssica que seguim llegint... i, al final, també el cristianisme? A Tarragona, Empúries, Badalona o Barcelona hi trobem encara petjades materials d’aquell passat esplendorós en què imperialisme i progrés -les coses no són blanques o negres- anaven plegats. Els mateixos que van subjugar les nostres societats iberes ens van portar de bracet cap al futur. Tenim la certesa de la nostra romanitat, una certesa que és com un vernís descolorit que duem adherit però que som incapaços de repintar, de detectar-ne les tonalitats originals, els pigments. Ni l’essència ni els detalls.

"Mentre caminava perdut per tota la ciutat sense trobar on parava el nostre hostal, se m'ha acostat tot un senyor, que, amb molta amabilitat, s'ha ofert a fer-me de guia. Llavors, després de voltes i més voltes per carrerons fosquíssims, m'ha dut fins aquí i, oferint-me diners, m'ha demanat fotre un clau". Aquest és un dels primers diàlegs d'Encolpi i un dels seus amics a 'Satíricon', l'irreverent clàssic de Petroni que acaba de recuperar Adesiara. L'escenari és un prostíbul de Roma, primera etapa d'un viatge pels baixos fons de la capital de l'imperi que inclou vexacions i un llarg sopar a casa de Trimalquió abans de trobar un poeta mediocre i d'anar a parar a una ciutat on Encolpi és castigat amb la impotència.