La festa de celebració de l'Eurocopa aconseguida per la selecció espanyola de futbol després de derrotar Anglaterra a la final segueix portant cua. La UEFA ha mogut fitxa i ha obert una investigació a dos jugadors del combinat espanyol, Morata i Rodri, pels càntics de "Gibraltar és espanyol" que van entonar davant dels aficionats durant l'acte principal de la celebració, que es va portar a terme dilluns a la plaça Cibeles de Madrid.

Just després de coronar-se campió d’Europa, encara en calent, Álvaro Morata tenia un reconeixement públic per Andrés Iniesta i Bojan Krkic. Morata ha patit i continua patint molt les crítiques ferotges que arriben contra ell i la seva família. Fins al punt que va estar a punt d’engegar-ho tot a dida i tirar la tovallola.

Guanyés o perdés, la selecció espanyola masculina de futbol ja tenia decidit fer nit a Berlín i tornar l'endemà cap a casa. El que quedava pendent de saber era si hi hauria festa grossa o no a Madrid. I així va ser. Els jugadors, membres del cos tècnic i representants de la federació van fer una primera celebració en petit comitè a l'hotel de concentració –el mateix diumenge a la nit– i l'endemà es van regalar un bany de masses a la capital d'Espanya.

Aquest dilluns és un dia d'aquells per fer semiòtica de les portades i fixar-se en els petits detalls, que són els que amaguen realitats més profundes. La premsa espanyola es desfà en elogis a la selecció de futbol. La paraula més usada, sigui en forma de verb o substantiu, és regnar (El País) o reis (El Periódico, El Correo, Levante, El Heraldo de Aragón). Després tenim "L'Espanya perfecta" (El Mundo), "Invencibles" (Abc) o "Gloriosa Espanya" (La Razón), aquests dos darrers titulars amb ressonàncies militars i històriques. Precisament el Marca, que sol ser el diari més nacionalista, tira del tòpic dels tòpics per titular "L'armada invencible", cosa que demostra que hi ha traumes històrics que no se superen mai. L'As opta per un "Espanya està en la glòria" que té una certa gràcia. Mentrestant, a la premsa esportiva catalana es demostra que no perden ni un minut discutint el titular: "Campions", diu Mundo Deportivo (que inclou Alcaraz al mateix nivell a la portada) i "Supercampions", l'Sport. De veritat ningú ha tingut una idea millor? Ara bé, tots dos superen el 20 minutos, que titula factualment: "Campions d'Europa".

Avui es parlarà de finançament perquè es reuneix a Madrid el Consell de Política Fiscal i Financera, que és l’organisme on es troben tots els consellers autonòmics i la ministra el ram. La proposta catalana de tenir un finançament singular és vista, fins i tot, com una humiliació. És una patata calenta per a Pedro Sánchez si vol continuar tenint el suport de l’independentisme i per a Salvador Illa si vol els vots d'Esquerra per ser investit president. Algunes fonts consideren que la tornada de Marta Rovira podria accelerar l’acord entre PSC i Esquerra perquè la presencialitat faria les converses més fluides. Però si l’acord amb els socialistes l’han de ratificar les bases, Esquerra pot tenir un problema, sobretot perquè en cas de debat d’investidura Puigdemont tornarà i probablement serà detingut i empresonat, i aleshores, no hi ha normalitat possible, que és el que pretén l’amnistia. Volem comptar amb tots els actors polítics.

Lamine Yamal no deixa de batre rècords de precocitat, primer amb el Barça i ara també amb la selecció espanyola. Va debutar a l’Eurocopa pocs dies després de treure’s (precisament durant la concentració a Alemanya) l’ESO, i amb l’extraordinària diana marcada contra França va convertir-se en el golejador més jove en un partit del torneig continental de seleccions: 16 anys, 11 mesos i 26 dies. De fet, també va esdevenir el golejador més jove en una gran competició de seleccions (Mundial, Eurocopa o Copa Amèrica), al superar Pelé, que s’havia estrenat en un Mundial amb 17 anys, 7 mesos i 24 dies. Amb el Barça, va convertir-se en el debutant (15 anys i 290 dies) i golejador (16 anys i 87 dies) més jove de la història de la Lliga. També ostenta el rècord de debutant més jove de la història de la Champions (16 anys i 68 dies) i amb la selecció absoluta d’Espanya (16 anys i 57 dies). 

El mal ens ve de la NBA: qualsevol acció de mèrit comporta la celebració menys joiosa que un pugui imaginar. Rictus durs, fosques paraulotes, mirades desafiadores. Norman Mailer ho explicava així: “Un home pobre i sense educació no té res més que aquesta força. Fins al punt que vivia dins seu, estava ple de capital, de capital d’ego, i això és el que posseïa. Aquest era el capitalisme dels americans negres pobres mirant d’acumular l’única riquesa a què podien aspirar”. La traducció és lliure, com ho eren els futbolistes a l’hora de decidir si abraçaven aquell relat adolescent de l’empipament i la reivindicació. I ho van fer.

Sovint, en el futbol, especialment en edat de creixement i formació, hi ha un moment que pot rellançar o acabar amb la carrera d'un jugador. Amb el cas d'Eberechi Eze (Londres, 1998) passa una cosa similar. Una trucada va canviar el rumb de la seva vida personal, professional i laboral. De tenir un peu i mig fora del futbol, l'atacant és un dels 26 anglesos que diumenge disputen la final de l'Eurocopa.

Al món del futbol també hi ha espai per al drama i les xafarderies. Sira Martínez, filla de Luis Enrique, exentrenador del FC Barcelona i de la selecció espanyola, ha trobat de nou l'amor a la roja. Martínez, de 24 anys, va mantenir una relació durant any i mig amb Ferran Torres, davanter de la selecció, que es va acabar després del Mundial de Qatar 2022, quan el seu pare encara era l'entrenador de l'equip. Però els últims mesos han crescut els rumors sobre una nova relació amb un altre futbolista de l'equip, Robin Le Normand, que tot i haver nascut a França juga amb Espanya perquè té la doble nacionalitat.

Diumenge vinent el somni de molts anglesos es farà realitat. L'equip de Gareth Southgate –criticat fins a la victòria contra els Països Baixos– està destinat a posar punt final a una traumàtica espera de 58 anys: els que van des de la victòria a la final del Mundial del 1966, al vell Wembley contra l'Alemanya Federal (amb gol fantasma inclòs: la pilota mai va entrar), i el futur triomf a Berlín. Per què n'estic tan segur? Perquè Carles III ho ha ordenat. I un país (Anglaterra) que ha conquerit el món for King and Country no pot menystenir les paraules de sa graciosa majestat.

La febre per la roja ha arribat també als despatxos d'alcaldia de molts municipis catalans. Després que dimarts es classifiqués la selecció espanyola per a la final de l'Eurocopa que es disputarà aquest diumenge, nou de les deu ciutats més poblades de Catalunya han anunciat que instal·laran pantalles gegants per poder seguir el partit. Es tracta de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Lleida, Tarragona, Mataró i Santa Coloma de Gramenet. Reus no en tindrà. Totes són ciutats que tenen alcaldes del PSC, a excepció de Badalona (Xavier García Albiol, del PP) i Terrassa (Jordi Ballart, ex del PSC, de Tot per Terrassa). Girona i Sant Cugat del Vallès, les següents ciutats més poblades, i les dues més grans amb alcaldes independentistes, l'un de la CUP i l'altre de Junts, s'han negat a fer-ho, malgrat la petició dels grups de l’oposició. El Prat de Llobregat (on governen els comuns) i Castelldefels (amb alcalde del PP) en tindran.

Si ens cenyim a l’estricta actualitat política, tenim que el Tribunal Suprem ha arxivat la causa de Tsunami contra Puigdemont. Ho ha hagut de fer després de l’espifiada de García-Castellón. Dels tres fronts oberts que tenia el president, s’ha deslliurat d’un. Però encara té l’ordre de detenció per malversació i el jutge Aguirre, el de la trama russa, el que presumia d’haver-se carregat l’amnistia, de manera inesperada li ha passat la trama russa al Suprem, pel delicte d'alta traïció. O sigui que Puigdemont encara pot ser detingut. 

La fam de Lamine Yamal és inabastable. Ho vol tot. Destrossa rècord rere rècord. L'extrem blaugrana, la il·lusió de tot el barcelonisme per a la pròxima temporada, va rescatar la selecció espanyola quan semblava destinada a transitar per la penombra. Amb un golàs, va canviar el signe de les semifinals. En menys de cinc minuts, Espanya va passar de perdre contra França a remuntar gràcies a les dianes de Lamine Yamal i Dani Olmo (2-1). Anglaterra o els Països Baixos, que s'enfronten aquest dimecres (21 h, La 1), els acompanyaran a la final de diumenge a Berlín.

Lamine Yamal, Nico Williams i també Dani Olmo acaparen els titulars del rumb fins ara exitós de la selecció espanyola a l'Eurocopa. Després de superar l'amfitriona, Alemanya, als quarts, el combinat de Luis de la Fuente s'enfronta a França aquest dimarts a l'Allianz Arena (21 h, La 1 de TVE). L'equip de Didier Deschamps, amb un plantejament garrepa i defensiu (només ha encaixat un gol en tota l'Eurocopa, de penal, contra Polònia), és un os dur de rosegar. Els atacants espanyols, un conjunt molt més divertit, hi tindran molt a dir, però qui fa rutllar Espanya des de la sala de màquines és el seu pivot, Rodrigo Hernández, Rodri.

Si hi ha una cosa que no se li pot negar a la selecció espanyola, plena de jugadors joveníssims, és que diverteix de valent a qui es mira els seus partits, bé sigui per simpatia amb el combinat estatal bé sigui per gaudir d'una bona estona de futbol malgrat no empatitzar gaire amb els seus colors. Joventut, valentia i diversió. I talent, molt talent. Com el del català Dani Olmo, el gran protagonista d'un triomf lluitat i sofert d'Espanya per carregar-se Alemanya, l'amfitriona, a la pròrroga (2-1) i classificar-se per a les semifinals. El terrassenc ha marcat el primer gol del partit i ha servit l'assistència a Mikel Merino perquè marquès la diana definitiva quan tan sols quedava un minut per al final del temps extra.

S'ha escrit molt sobre el particular estil de Mariano Rajoy com a articulista esportista, a mig camí entre la facècia de bar i l'obvietat manifesta, el que en castellà seria una perogrullada. Sense anar més lluny ho feia Jordi Basté aquest dilluns a La Vanguardia, on afirmava que l'expresident espanyol escrivia en una mena de morse que feia riure, i que indueix a pensar que ell no escriu directament sinó que deu enviar un àudio amb quatre notes a un incaut redactor que és l'encarregat de donar-li forma escrita. L'article posterior al partit d'Espanya contra Albània a El debate, però, és digne d'estudi, perquè Rajoy es permet el luxe de fer picades d'ullet polítiques, però una mica a l'estil Martes y Trece, que és el que li deu agradar. "Albània és una selecció singular, com el finançament del qual es parla ara en alguns despatxos plens de gent imaginativa". Pam! Aquesta sí que no me l'esperava.

Qui havia de dir a la selecció espanyola que completaria una fase de grups impecable a l'Eurocopa. Tres partits, tres victòries, cinc gols a favor i cap en contra. Classificada matemàticament com a primera de grup al final de la segona jornada, amb el creuament garantit contra una tercera classificada als vuitens i passant per sobre de rivals de renom com Croàcia i Itàlia, que quedaven condemnats a jugar-se la classificació entre ells en un últim partit agònic que finalment va caure a favor dels italians, que van empatar al minut 97 amb un gol que els garantia el segon lloc del grup.