Com més altes són les expectatives, més augmenta la possibilitat d’una decepció. I l’expectativa de sentir el musical de Leonard Bernstein West Side Story al Liceu, en un concert dirigit per Gustavo Dudamel (que ja s’havia encarregat de conduir la banda sonora de la pel·lícula de Spielberg el 2021), era a dalt de tot. Per això hi vam entrar enjogassats i en vam sortir emocionats, perquè crec que cap dels espectadors que érem al Liceu dimarts al vespre oblidarem mai aquest West Side Story. 

Hi ha poques coses més engrescadores que l'entusiasme d'uns músics xerrant sobre música, sobretot quan no parlen de la seva música. Ha passat aquest dilluns durant la roda de premsa de presentació de West Side Story al Liceu, on se n'han programat dues funcions, en versió de concert simfònic, els dies 29 i 31 de juliol. "Leonard Bernstein (1918-1990) sabia molt bé el que estava fent. A West Side Story se sent la Nova York en construcció. És fascinant", assegura el veneçolà Gustavo Dudamel, que dirigirà l'Orquestra Simfònica del Liceu en les dues funcions. "Bernstein és un personatge irrepetible: creador, pedagog, compositor, director i un xòuman meravellós. No veig ningú capaç de fer tot el que feia ell. Era massa persones en una sola persona, com el mestre Abreu [el fundador del Sistema d'Orquestres i Cors veneçolà]", continua Dudamel, tocat per la influència de Bernstein des de jove: "West Side Story m'ha acompanyat des que era un nen. Sobretot el mambo, es va convertir en un emblema de la meva joventut amb l'orquestra juvenil del Sistema Simón Bolívar".

A primer cop d’ull, Maestro –l’imponent biopic del músic Leonard Bernstein firmat per Bradley Cooper i presentat a la Mostra de Venècia– pot generar més d’una suspicàcia. Som davant d’una desfermada i autocomplaent celebració de l’ego de Cooper? L’aparició de l’actor i director en el centre de gairebé tots els plans de la pel·lícula, ens ho fa semblar. I, d’altra banda, com gosa el realitzador de la notable Ha nascut una estrella invocar, en les diferents parts de Maestro, l’exuberància en blanc i negre del cinema d’Orson Welles i la cruesa colorista del Nou Hollywood dels anys 70? Podria considerar-se un sacrilegi si no fos perquè la pel·lícula arriba apadrinada, des de la producció, per Martin Scorsese i Steven Spielberg.

Hivern de 1990, sortint del restaurant turc Kervansaray de Viena, veig Leonard Bernstein sol en una taula apartada. Surto, camino però torno enrere i l’abordo amb mil disculpes. No sé què dir, perquè no era qüestió de demanar-li una entrevista, quan feia sis anys, quan va dirigir al Palau, només havia concedit una roda de premsa. “Buenas tardes, maestro, que placer poder saludarle ”, i ell ja va seguir: “¿Español? ”. “De Barcelona...” I va arrencar: “Siéntese ”. Parlava spanglish gràcies a la seva dona, l’actriu Felicia Montealegre, nascuda a Costa Rica, nacionalitzada xilena.

‘100 anys de Bernstein i el musical americà’

‘100 anys de Bernstein i el musical americà’ L’Auditori. 22 de desembre

L’Auditori. 22 de desembre

]]>

El Liceu celebra el centenari del naixement de Leonard Bernstein amb l’estrena de Candide (1956) en versió concert semiescenificada dirigida per John DeMain, compositor, director musical de la Madison Symphony Orchestra des de fa 25 anys i estret col·laborador de l’autor de West Side story.

]]>

Un home, un país i una era es van unir amb Leonard Bernstein. Després de 150 anys d’inseguretat en un país amb la mirada posada en la cultura europea, el Nou Món va trobar un líder. Compositor, director d’orquestra, pianista i estrella mediàtica, Bernstein va ser el músic del segle americà. Atrevit i arrogant, tendre i sentimental, algú amb qui costava treballar per la seva desesperació per complaure. Les qualitats de Bernstein eren també les dels Estats Units. Va néixer fa 100 anys, el 25 d’agost, i els seus èxits semblen ara irrepetibles. Qui podria escriure avui West Side story? Qui podria unir Brahms i els Beatles a la televisió i aconseguir milions d’espectadors? A quines al·lusions polítiques de l’esquerra dedicaria una revista de Nova York una portada el 2018? Mai hi haurà un altre Bernstein, però el seu llegat és clar i segur. Quan va morir, el 1990, va deixar-nos l’encàrrec d’escoltar música de tot tipus amb un entusiasme infinit, de crear noves obres i de fer reviure les antigues, d’intentar que la cultura fos accessible per a tothom.

]]>

Ampliar el repertori és un dels propòsits de la temporada 2017-2018 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Així es desprèn d’una programació que inclou estrenes i obres que encara no ha interpretat l’orquestra. “Volem ampliar la paleta de colors”, va dir ahir el titular de l’OBC, Kazushi Ono, durant la presentació a L’Auditori d’una temporada amb Bernstein i Dvorák com a protagonistes destacats i en què la meitat de les obres són dels segles XX i XXI, inclosa la recuperació de 'Funeral song', de Stravinski, una partitura del 1908 que es considerava perduda fins que va ser redescoberta fa dos anys a Sant Petersburg. “És un pas endavant en el projecte de l'OBC, treballar un repertori més adequat al de les grans orquestres simfòniques”, diu el director de L’Auditori, Joaquim Garrigosa, sobre aquest accent en els segles XX i XXI en una temporada de l'OBC que té un pressupost de 9 milions d’euros (1,3 més que a la 2016-2017), dels quals 2 corresponen a la contractació artística.

]]>