Si no hi ha contratemps, França se sumarà a la llista de països que han legalitzat l'eutanàsia en els pròxims mesos. L'Assemblea Nacional ha votat aquest dimarts a favor de la "llei de fi de vida" per 305 vots a favor, 199 en contra i 57 abstencions. Després d'anys de debats i estira-i-arronses polítics, hi ha hagut consens entre alguns partits per fer que el país adopti una legislació en la matèria, però no tot està fet. Perquè la llei sigui una realitat, encara falta que el text sigui votat al Senat –on hi ha una majoria conservadora que encara podria introduir-hi esmenes– i retornar a l'Assemblea per al vot final.

Des del 2015, l'article 217 del Codi Penal alemany castigava amb fins a tres anys de presó els metges i professionals que ajudessin a morir els pacients terminals o molt malalts que demanaven suïcidar-se. Aquest dimecres, però, el Tribunal Constitucional alemany ha declarat aquest article inconstitucional, cosa que fa que l'eutanàsia assistida professional hagi quedat despenalitzada a Alemanya.

Ella es volia suïcidar i ell va ajudar-la a aconseguir-ho, malgrat que a ulls del legislador el seu acte d’amor va ser un crim. La María José Carrasco i l’Ángel Hernández van fer detonar el debat entorn a l’eutanàsia i el suïcidi assistit en plena cursa electoral al mes d’abril. Hernández va administrar-li un fàrmac que feia anys que ella havia adquirit a internet. Lliurement, però fent servir les mans del seu marit, la María José va acabar amb el seu patiment després de passar tres dècades lluitant contra l’esclerosi múltiple. Tal com ella desitjava: ràpid, a casa i sense dolor. Ara, però, Hernández està sent investigat per la justícia.

No s’ho acaba de creure. S’ho mira amb incredulitat i sense fer-se gaires il·lusions. Tanmateix, Carme Barahona agraeix que es torni a posar sobre la taula la despenalització de l’eutanàsia, tot i que aquesta llei, si s’aprova, ja arribarà tard per al seu fill Ivan. L’Ivan va morir fa cinc mesos, amb 43 anys. Catorze mesos abans li havien diagnosticat esclerosi lateral amiotròfica, la tan temuda ELA. “Des del primer moment, l’Ivan ja va dir que no aguantaria fins al final” , explica la Carme. Però l’Ivan volia viure i va buscar, va provar, va llegir i es va deixar temptar per falses promeses de curació. “Ell no volia morir, ell volia curar-se o, com a mínim, tenir una vida amb una mica de qualitat”, explica la seva mare. Però la realitat és tossuda i es va haver de “conscienciar” que ni la curació ni els mínims de qualitat de vida que reclamava eren possibles. La malaltia avançava cada cop més ràpid i l’Ivan va tornar al punt de partida: no volia arribar fins al final. “Així com va buscar informació per curar-se també va buscar informació per anar-se’n i volia estar preparat tant per a una cosa com per a l’altra”, diu la Carme. I va començar a pensar en el com i el quan. La pròpia malaltia el va obligar a avançar la presa de decisions. “Un dia camines d’una manera, un altre dia d’una altra, un dia és un braç, després l’altre, ara tens problemes amb la veu, després per respirar... I has de prendre la decisió de si vols quedar-te o marxar. I ell va decidir que volia marxar. Ho havia provat tot. La realitat era la que era i ell no volia arribar a un final de deteriorament en què no fos autònom. L’Ivan deia: «No vull morir però tampoc vull viure així». No tenia qualitat de vida”, explica, serena, la seva mare.

Xavier Gómez-Batiste és un referent en cures pal·liatives. Actualment és el director de l’Observatori Qualy -centre col·laborador de cures pal·liatives de l’OMS- i dirigeix la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic. Tot i que celebra que s’obri un debat sobre la despenalització de l’eutanàsia, alerta que la cosa més urgent és desplegar una llei d’atenció pal·liativa.

Ramón Sampedro va morir el 1998 amb l’ajuda d’un grup d’amics, però la seva història no va quallar fins al 2004 amb la pel·lícula Mar adentro. El film va fer forat en l’opinió pública. Uns mesos abans de l’estrena el PSOE ja s’havia compromès a legalitzar l’eutanàsia. El debat era tan present que a finals del 2005 el Comitè de Bioètica de Catalunya -que assessora la Generalitat- va publicar un informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi. “Cal modificar l’article 143 del Codi Penal espanyol. [...] La norma despenalitzadora ha de regular el suïcidi assistit i l’eutanàsia en determinats supòsits”, deixava clar el document. Però la promesa política es va esfumar i, amb el pas del temps, l’eutanàsia va quedar soterrada. No va ser fins a l’estiu de l’any passat que es va treure la pols a l’informe del Comitè de Bioètica: el Parlament va aprovar despenalitzar l’eutanàsia. I el Congrés de Diputats va fer el mateix, a instàncies del Parlament, la setmana passada.

HOLANDA

El primer país al món a despenalitzar-la

Holanda es va convertir l’abril del 2002, pocs mesos abans que Bèlgica, en el primer país al món que despenalitzava l’eutanàsia. Setze anys després, té una gran acceptació social i suposa un 4,4% de les morts al país. El 2017 van morir 6.585 persones per eutanàsia a Holanda, una xifra que no para de créixer cada any.

]]>

El suïcidi recent d'un malalt d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) ha reobert el debat sobre la necessitat d'aprovar una llei de suïcidi assistit i eutanàsia que despenalitzi la "col·laboració necessària" perquè una persona pugui posar fi a la seva vida per decisió pròpia. José Antonio Arrabal, diagnosticat des del 2015 d'aquesta malaltia degenerativa i incurable, es va suïcidar davant d'una càmera de vídeo "indignat" per "haver de morir en la clandestinitat", per reclamar el suïcidi assistit i l'eutanàsia, segons publica 'El País'.

]]>