<![CDATA[Ara.cat - Bon dia]]> 10 <![CDATA[Contra la por]]>

Fa uns dies, i aprofitant els vint segons que vam compartir en un ascensor, un lector em va donar les gràcies per la recomanació que havia fet d’una novel·la. Com que encertar-la és el plaer de l’articulista, avui ho tornaré a provar amb un llibre breu i clar. No és de ficció, per desgràcia, perquè fa l’exercici, tan brillant com amoïnador, d’agafar el feixisme de Mussolini i col·locar-hi a sobre l’extrema dreta populista actual. El resultat és calcat, és una transposició paraula per paraula de la simplicitat, la por, l’odi i la violència d’un tipus de gent que ens demana el vot. 

]]> <![CDATA[La comèdia burlesca]]>

La imatge de la manifestació de dissabte al capvespre a Belgrad, amb desenes de milers de llanternes de mòbils enceses, era la viva (i coneguda) imatge dels que no poden més. Tot va començar el novembre amb la mort de 15 persones quan els va caure a sobre el sostre d’una estació que s’acabava de rehabilitar. Les protestes gairebé diàries contra la corrupció i el mal govern no han parat des d’aleshores i van esclatar dissabte, pacíficament.

]]> <![CDATA[El Barça, del blanc al negre]]>

Per confirmar la cotització a l’alça amb què havia començat la temporada, el Barça de Flick s’havia d’examinar contra un equip de Champions, el Girona, que l’any passat li va fer pujar els colors a la cara després de desarborar-lo a casa i a fora. El cas és que el Barça, com si tingués pressa per cobrar les factures pendents, ha fet una exhibició com feia temps que no vèiem, d’intensitat i de gols, que han estat quatre, però que podrien haver estat sis o set. El Girona no ha tingut cap opció a la primera part davant la pressió altíssima dels barcelonistes, però tampoc a la segona: tot just començada, Olmo ha posat fi a totes les il·lusions possibles gironines, que escriuria Pla, quan ha marcat el 0-3. Fins i tot Lamine ha sortit del camp aplaudit pel públic local.

]]> <![CDATA[Pressió perquè À Punt surti de Bon Dia TV, mentre la CCMA no confirma si hi seguirà]]>

Cap col·laboració que evidenciï que el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya comparteixen una llengua, una cultura i una història. Aquest és el full de ruta que el nou govern valencià del Partit Popular i Vox sembla desitjar implementar durant els pròxims quatre anys, en una estratègia que també inclou a À Punt. Així es desprèn almenys d'una esmena de les dues formacions al projecte de pressupostos de la Generalitat Valenciana per al 2024 que preveu que els 350.000 euros que l'administració valenciana transfereix a l'emissora perquè participi en la plataforma Bon Dia TV –que la cadena comparteix amb TV3 i IB3– es destinin a partir d'ara a la producció de continguts digitals en valencià per a infants i adolescents.

]]> <![CDATA[Junts, molt més que sortir d’un govern]]> Junts ha decidit molt més que marxar d’un govern. Ha triat estratègia sobre la continuació de la lluita per la independència, en una consulta que deixa una nòmina interna de perdedors que hauran de fer un pensament. Ha guanyat el desbordament democràtic, ha perdut el guanyar temps per aprovar uns pressupostos amb segell propi i arribar a les eleccions municipals i a les espanyoles de finals de l’any que ve amb un partit més fort.

]]> <![CDATA[Els secrets d’un savi]]> He estat parlant amb un savi. D’acord amb la definició de Joan Francesc Mira, un savi no és el que sap molt d’un tema. Això és un especialista. Un savi és algú que és capaç de connectar àrees d’experiència i de coneixement diferent (per això vivim en un món amb més especialistes que savis). Aquest amb qui he parlat en té 74 però se’l veu lleuger com si en tingués deu menys. Ha abaixat el ritme de feina però no troba l’hora de jubilar-se perquè li agrada el que fa i no para d’innovar. Aquest és un dels seus secrets. Els altres? “Menja el que et vingui de gust mentre no et faci mal, fes exercici i canvia’l així que notis algun dolor, tingues amics i surt amb ells. Ah, i molt important: procura no enfadar-te. Aquest és el que més em costa però el que millor em fa sentir”. Bon estiu a tothom.

]]> <![CDATA[Un amic en fa seixanta]]> L’altre dia em van demanar un vídeo de felicitació per a un company d’escola que en feia 60. Vistos des de les dècades anteriors, els seixanta són un horror sense pal·liatius, perquè ja costa molt més maquillar-los amb les reinvencions vitals dels quaranta o els cinquanta. I malgrat tot, el meu amic està en forma, i més li val, perquè té importants responsabilitats públiques entre mans. N’hi ha més dels que sembla en aquesta situació, gent que treballa rebent les mateixes empentes de la velocitat digital que tothom, que tenen fills que ja tenen problemes d’adults (també hi ha la variant de fills adolescents), que se sorprenen perquè es troben donant voltes a la vida que els queda més sovint del que semblaria, i que gestionen el present amb la calma sàvia del que ja sap de què va això, mentre lamenten que, precisament perquè ho saben, no puguin evitar que es fotin alguna galeta els més joves entusiastes de la velocitat digital.

]]> <![CDATA[Jaume Perich, les dretes i les esquerres]]> Al Centre de Cultura i Memòria del Born de Barcelona hi han obert una exposició dedicada a Jaume Perich. Era impossible que tots els seus acudits envellissin igual de bé, però aquí van algunes proves que el gruix del seu pensament anarco i el seu humor neorealista expliquen perfectament el món d’avui, 25 anys després de la seva mort: “La línia més llarga entre dos punts és la Renfe”. “Un home d’estat és aquell que, en cas de guerra, no dubta a donar la teva vida pel país.” “Vostè és de dretes o d’esquerres? Jo soc del PSOE. D’acord, però vostè és de dretes o d’esquerres?” “La Xina continua sent un país misteriós: davant el fracàs del comunisme i la crisi del capitalisme, decideix unir tots dos sistemes per salvar el país”. “Hi ha gent que encara creu que la norma «Circuleu per la dreta» és de trànsit”. “Avui es compleixen 19 anys de la mort de Franco i zero del franquisme”.

]]> <![CDATA[Davant la tomba de John Cookson, al Priorat]]> AL TERME MUNICIPAL de Marçà, protegida per un bosc secaner però reverdit per les últimes pluges, al camí cap a la Torre de Fontaubella, hi ha la tomba de John Cookson, soldat nord-americà del batalló Lincoln de les Brigades Internacionals, mort el setembre de 1938, just quan estava a punt de ser repatriat. Tenia 25 anys i havia deixat enrere una prometedora carrera de matemàtic. Cookson és un dels milions de morts en la bogeria que va apoderar-se del món ara fa 80 anys, un voluntari entre l’idealisme de la joventut i l’angoixa per l’amenaça del feixisme, que va sortir de Wisconsin per acabar els seus dies al Priorat. En vigílies de les eleccions europees i amb l’amenaça feixista parasitant un cop més la democràcia, la tomba no pot ser més humil ni el sacrifici més gran. I no pot ser en va.

]]> <![CDATA[El missatge que desitjava la mort ja ha fet la seva feina]]> EL TUIT DEL PP QUE desitjava la mort de Pedro Sánchez és un gran mirall de la màquina d’odiar en què s’han convertit els populars des que mana Casado. De fet, el tuit és natural, és perfectament consistent amb el missatge que els populars emeten cada dia i, en el fons, no és cap error perquè ha aconseguit allò que pretenia comunicar: si vostè buscava el partit que més odia els socialistes, ja l’ha trobat. El PP té pressa per demostrar que també és l’extrema dreta i, després d’amenaçar Catalunya amb l’estat d’excepció, riure’s dels presos i els exiliats i pactar amb Vox a Andalusia, ¿hi pot haver millor demostració que desitjar la mort del president? El més trist és que després, en les grans qüestions que en diuen d’estat, o sigui, Catalunya, monarquia o interessos corporatius, socialistes i populars tenen el pacte fàcil.

]]> <![CDATA[Ara el problema és que Rajoy va ser tou]]> DESPRÉS del resultat d’Andalusia, els experts afirmen que Vox ha tret dotze escons “perquè Rajoy va ser tou amb Catalunya”. Com si tenir un barco al moll amb deu mil policies per pegar a la gent i fer presos polítics i acusar-los de rebel·lió fos un mínim. No em vull ni imaginar en què hauria consistit “ser dur” . Diuen això com si des de l’Estatut, el 2006, el PP i Ciutadans i les televisions d’estat no haguessin competit irresponsablement per atiar l’anticatalanisme, que ha acabat arrossegant la Corona. Com si el PSOE no s’hagués sumat al 155. Ara Casado i Rivera troben decent pactar amb l’extrema dreta anticonstitucional. I Felipe González ho remata dient que “no importa” que l’independentisme tingui majoria al Parlament si és per “trencar les normes de convivència”. ¿El problema és Catalunya o el mur de catalanofòbia i sordesa al diàleg impropi d’un estat que dijous presumirà de 40 anys de Constitució democràtica?

]]> <![CDATA[L’1 d’Octubre, Solana i la placa de la UPF]]> La Universitat Pompeu Fabra va donar el nom de “plaça de l’1 d’Octubre de 2017” a l’espai central del campus de la Ciutadella, a Barcelona. Javier Solana va comentar divendres a Twitter: “Esperava més del claustre de la UPF. M’equivocava”. No va dir què el decep, però sabem què va ser l’1 d’Octubre: 2.262.424 persones votant i protegint les urnes perquè votessin els del sí i els del no, mentre eren atacats per milers de policies enviats expressament com a única resposta de l’Estat (al segle XXI, a la UE!). Per això no volen plaques i les imatges se’ls fan insofribles, perquè descriuen el millor de la societat catalana i retraten el pitjor de l’estat espanyol. A la BBC i a la CNN no podien ocultar la indignació. Entenc que li sàpiga greu a Solana, però ell és el polític espanyol amb més hores de vol en conflictes internacionals. Quina sortida proposa, l’“A por ellos! ”? Si a ell el decep una placa, a milions de catalans (també no independentistes) els va escruixir, en cos i ànima, la violència de l’Estat.

]]> <![CDATA[Joaquim Forn, o com sortir-ne amb el cap ben alt]]> EL DIETARI DE Joaquim Forn, que ahir va avançar l’ARA, és impactant i profund alhora. L’exconseller d’Interior es pregunta: “¿La presó m’haurà servit per refermar les meves conviccions o, al contrari, en sortiré arrossegant-me, poruc, rancuniós, carregat d’odi?” Encara que l’experiència de la presó és personal i intransferible, la pregunta també se la pot fer tota la societat catalana: ¿i nosaltres, com en sortirem, de la repressió de l’Estat? Quina resposta volem donar-hi? ¿Amb quina fortalesa moral i política volem continuar plantejant la nostra demanda democràtica de llibertat? Em consta que Forn ha allunyat els perills de la rancúnia i que, des d’un punt de vista personal, ha mirat de convertir aquest any privat de llibertat en un any guanyat i no en un any perdut. No en podem sortir arrossegant-nos, sinó amb el cap ben alt.

]]> <![CDATA[Contenidors, voreres brutes i incivisme]]> Com una ofrena al peu de l’altar de les escombraries, els contenidors que veig cada dia a Barcelona estan rodejats de trastos, cartons, fustes, bosses, plàstics, envasos, draps, líquids regalimant...Hi ha pressa per treure’s de sobre la brutícia de casa o de l’oficina i ni s’espera al dia de recollida de les andròmines ni es respecta l’ús que indica el color. El que molesta o s’ha trencat, a la vorera del contenidor. Entre el que s’acumula i el que en treuen de dins i llencen a terra la gent que els remena buscant ferralla, hi ha voreres que fan fàstic. El sistema de recollida d'escombraries de Barcelona ocupa espai, té molta importància visual i olfactiva, però no ens proporciona una ciutat més neta. Produïm moltes escombraries i som bastant incívics. Com si la brutícia de l’espai públic no ens importés.

]]> <![CDATA[Lesmes, Soraya i la postveritat]]> El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, s'ha referit implícitament a Torra i l'ha acusat d’utilitzar "la postveritat, que persegueix la impunitat sota l'empara aparent de la voluntat popular", per haver dit que només acataria una sentència absolutòria. Es comprèn que Lesmes encara no hagi paït les respostes de les justícies belga, alemanya, suïssa i escocesa, que conviden a preguntar-se qui és el que realment viu instal·lat en la postveritat. Curiós dia per utilitzar aquest terme. Avui ha plegat de la política Soraya Sáenz de Santamaría, que, l’1 d’octubre del 2017 al migdia, va dir: "No hi ha hagut referèndum, ni aparença de tal. [...] L’objecte de les actuacions [de les forces de seguretat de l’Estat] mai han estat les persones sinó el material electoral [...]. Han actuat amb professionalitat i de manera proporcional i proporcionada". Una frase per a la història d’Espanya i de la postveritat.

]]> <![CDATA[El sopar de Llarena i la raó d’estat]]> Un jutge té perfecte dret a sopar amb qui vulgui i els ciutadans tenim dret a treure conclusions. Per exemple, que diu molt poc del sentit de la responsabilitat professional de Llarena presentar-se a tocar de Palafrugell la nit en què s’hi ha anunciat una festa en solidaritat amb Jordi Sànchez i la resta de presos. És probable, també, que tingui necessitat de tirar pel dret per aparentar normalitat. Sap que ha fet un paperot internacional amb la qualificació dels fets, amb els retrets a la justícia alemanya, amb la retirada de les euroordres i renunciant a jutjar Puigdemont i els altres exiliats. Ha instruït un sumari que acabarà al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg i als llibres d’història. La normalitat és impossible. Llarena se sent protegit per la raó d’estat però Jordi Sànchez deia aquest diumenge a l’ARA que ja sap que no tindran un judici just perquè, precisament, la raó d’estat ja els ha condemnat.

]]> <![CDATA[Visita a Estremera, els que marxen i els que es queden]]> Aquest dissabte vaig visitar el conseller Jordi Turull a la presó d’Estremera. Trobaran l’entrevista al diari d'aquest dilluns. La presó és prou nova (inaugurada fa deu anys) perquè l’arquitectura no faci més dur encara l’inevitable cop de puny a l’estómac que sents quan la veus al final d’un revolt, després d’anar seguint els rètols de “centro penitenciario” d’una carretera estreta que té un pont sobre el Tajo. Està rodejada de camps ara verds, a causa de les pluges i del reg artificial, tacats del vermell carnós de les roselles i ambientats per un cor incansable d’ocells. Grups de famílies fan els tràmits d’identificació per entrar-hi amb la naturalitat de qui hi va sovint. Se senten riures i bromes. Quaranta minuts més tard, en sortim en silenci, rumiant paraules, com si ens assaltés la culpabilitat de ser dels que marxen després d’una conversa en desigualtat cruel.

]]> <![CDATA[Catalunya torna a tenir una representació als Estats Units]]> El govern espanyol va tancar les oficines de la Generalitat a l’estranger, excepte la de Brussel·les, just a finals d’octubre. Ara, sis mesos després, Catalunya tornarà a tenir una representació als Estats Units. No serà pública sinó privada. Es dirà Catalonia American Council (CAC), serà una entitat sense ànim de lucre, definida com a “independent i no partidista”, estarà finançada amb donacions privades, tindrà la seu a Washington DC, i estarà dirigida per Andrew Davis, que ja era el representant de la Generalitat als EUA i que va ser cessat pel 155. L’acompanyaran advocats i gent del món empresarial de Nova York i de Silicon Valley, tots nord-americans amb interessos i afectes a Catalunya. Es tracta d’una modesta però significativa llavor en la línia de tantes iniciatives de catalans per suplir les d’un Estat que, o no en té, o hi juga en contra.

]]> <![CDATA[Sant Jordi no és casualitat]]> Aquest dilluns sentirem a dir que Sant Jordi és el dia que més bé ens fa quedar, però una festa tan brillant com aquesta no podria sortir sola, com un bolet, si aquest baquetejat grup humà que portem el gentilici de catalans només fóssim una colla de dropos. Sant Jordi és l’exhibició d’un cert capteniment nacional: ens perd l’estètica, ens agrada pensar que som no sé quin país del nord enllà desplegat al sud, tenim grans escriptors i indústria editorial i ens complau el bescanvi de la rosa pel llibre encara que cadascú sap quant llegeix i quant estima. I ens complau convidar llengües i literatures d’arreu del món, com si tinguéssim l’aplom de qui no ha de patir per la seva. No, Sant Jordi no és casualitat, és el dia en què vestim de gala atributs que els dies de cada dia exercim amb naturalitat i protegim discretament dels veïns destructors de l’autoestima.

]]> <![CDATA[Pare, els teus fills no es faran més joves]]> PAUL RYAN, l’speaker del Congrés (tercer càrrec en la línia de poder dels Estats Units), ha anunciat que plegarà al novembre. Entre les raons: “Ja he aconseguit molt del que es ve a fer a Wahington i els meus fills no es faran més joves. Si continuo un altre mandat, només m’hauran conegut com un pare de cap de setmana”. Ryan té 48 anys i els seus fills 16, 15 i 13. No sé si els fills han sigut la raó més poderosa, però a fe que ho és. I diria que ja fa una mica tard, encara que mai no és tard. Quan miro enrere, els moments quotidians familiars més feliços (sense que aleshores m’ho semblés especialment) van ser els anys de primària, quan les banyeres ja anaven soles, sopàvem tots a la mateixa hora i la conversa a taula era un món de sorpreses. Estimo aquell record i m’agradaria tornar una nit a aquells sopars. Els fills no es fan més joves.

]]>