La família Vigatà va originar un fenomen que avui en dia podria arribar a ser viral. Quatre dels cinc germans que van néixer al tombant del segle XX al petit poble de Torregrossa (Pla d’Urgell) van esdevenir mestres d’escola, una coincidència poc comuna en una època en què predominava l’analfabetisme rural. El cinquè germà, Marcel·lí Vigatà, va ser regidor per ERC i va morir a la guerra.

Podem donar-hi una resposta contundent: fa 180 anys, arran de la derrota de la Jamància, el novembre de 1843, la insurrecció que va apostar per implementar un estat radicalment progressista, atent a reformes socials que responguessin a les necessitats de les classes subalternes i que bastia una nova sobirania nacional de base federal. La màxima representació d’aquesta alternativa havia de ser una Junta Central formada per representants de les emergents Juntes Provincials que aconseguiren foragitar el general Espartero del poder. Aquestes Juntes volien acabar amb el model centralitzat vigent, identificaven una nova sobirania i s’erigien en institucions legitimades per noves formes de participació política (juliol del 1843). Poc després va formar-se un nou govern provisional encapçalat pel progressista Joaquín María López, que acceptà la proposta de convocar l’esmentada Junta Central però ben aviat va fer-se enrere: suposava un canvi excessiu. López entenia que calia reordenar l’Estat, que calia llimar algunes arestes però sense renunciar al manteniment d’una sobirania nacional unitària, ni a l’autoritat institucional ni al suport de les (noves) elits, tot i acceptar que caldrien concessions.  

Pere Canals Cabrisas, nascut a Cadaqués l’any 1908, va ser un torner comunista que va treballar a Sabadell, Reus i Palma. Va pertànyer al Partit Comunista Català i a la secció catalanobalear del Partit Comunista d’Espanya. La nit del 18 de juliol de 1936, amb una expedició balear, va embarcar-se cap a Barcelona per tal de participar a l’Olimpíada Popular. L’aixecament militar i el procés revolucionari van canviar-li els plans. Restà a Catalunya sense olimpíada i sense poder retornar a Mallorca. Això sí: durant el mes d’agost es va inscriure en l’aventura fracassada del capità Bayo de recuperar les illes. Com a comunista va integrar-se en el nou partit del PSUC.

La Primera República està complint el seu 150è aniversari. Per a la meva sorpresa, gairebé no se’n parla, quan és un dels moments més interessants i prometedors de la història de l’estat espanyol, alhora que un dels més decebedors. Durant el cap de setmana de Sant Jordi he pogut comprovar que, afortunadament, s’han publicat uns quants llibres i alguna reedició sobre la Primera República. Tanmateix, l’impacte en els grans mitjans de comunicació està sent negligible.

Aquest dijous fa seixanta anys que Julián Grimau era executat a Madrid. En aquell moment, era el comandament més alt del Partit Comunista d’Espanya a l’interior, però no li van aplicar la pena de mort pel seu paper dirigent en la lluita contra la dictadura, sinó per haver format part de la policia de la República. Va ser l’última víctima d’una Guerra Civil inacabada encara vint-i-set anys després del seu inici.

Tres mesos després de la proclamació de la Segona República, el llavors president del govern encara provisional de la Segona República, Niceto Alcalá Zamora, era l’encarregat d’oficialitzar l’obertura de les primeres Corts republicanes del segle XX. El precedent històric més immediat de l’actual Congrés que va acabar de manera prematura i abrupta arran del cop d’estat feixista del 1936. Qui eren els diputats que van formar part d’aquelles institucions? D’on venien? Quantes dones hi va haver? Què va passar amb tots ells després del 18 de juliol del 1936? L’historiador Octavio Ruiz-Manjón ha recollit totes aquestes dades al llibre Los diputados de la Segunda República (Congrés de Diputats, Colección Monografías). 

“Aquest llibre pot ser el ressò de la vida de la biblioteca i de vostè depèn que sigui interessant”. Jordi Rubió, que als anys 20 es va encarregar de la gestió de les biblioteques de la Mancomunitat, va encomanar a les bibliotecàries que redactessin un diari sobre l’activitat del centre, tot i que els deixava la porta oberta a anar més enllà de la simple anotació del nombre de lectors que hi passaven cada dia, dels llibres que desapareixien o de les necessitats de material que sorgien. I així ho van fer moltes de les bibliotecàries, entre elles la majoria de les que van estar al capdavant de la biblioteca de Figueres, que van utilitzar els dietaris per aportar-hi reflexions personals i relatar-hi fets excepcionals que es vivien més enllà de les parets de la biblioteca, com ara la proclamació de la República o la Guerra Civil. D’aquesta manera, els seus dietaris “han esdevingut un testimoni per recuperar no només la memòria d’una professió, sinó també per conèixer de primera mà com les bibliotecàries van viure fets històrics rellevants per a la ciutat i el país”, explica l’actual directora de la biblioteca, Nati Vilanova. La biblioteca de Figueres, que porta el nom del poeta empordanès Carles Fages de Climent des del 1969, és una de les que han digitalitzat els dietaris que van escriure les bibliotecàries entre el 1922 i el 1992, una selecció dels quals es llegirà avui a l’Auditori dels Caputxins (19 h) amb motiu del centenari de la biblioteca.

“Aquest llibre pot ser el ressò de la vida de la biblioteca i de vostè depèn que sigui interessant”. Jordi Rubió, que als anys 20 es va encarregar de la gestió de les biblioteques de la Mancomunitat, va encomanar a les bibliotecàries que redactessin un diari sobre l’activitat del centre, tot i que els deixava la porta oberta a anar més enllà de la simple anotació del nombre de lectors que hi passaven cada dia, dels llibres que desapareixien o de les necessitats de material que sorgien. I així ho van fer moltes de les bibliotecàries, entre elles la majoria de les que van estar al capdavant de la biblioteca de Figueres, que van utilitzar aquests dietaris per aportar-hi reflexions personals i relatar-hi fets excepcionals que es vivien més enllà de les parets de la biblioteca, com ara la proclamació de la República, la Guerra Civil o el franquisme. D’aquesta manera, els seus dietaris “han esdevingut un testimoni per recuperar no només la memòria d’una professió, sinó també per conèixer de primera mà com les bibliotecàries van viure fets històrics rellevants per a la ciutat i per a tot el país”, explica l’actual directora de la biblioteca, Nati Vilanova. La biblioteca de Figueres, que porta el nom del poeta empordanès Carles Fages de Climent des del 1969, és una de les que han digitalitzat els dietaris que van escriure les bibliotecàries entre el 1922 i el 1992, una selecció dels quals es llegiran aquest dijous a l’Auditori dels Caputxins (19 h) amb motiu del centenari de la biblioteca, en una lectura dramatitzada amb adaptació d'Olga Cercós i interpretació de La Funcional. 

"És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós". Així descrivia Irene Polo com era un periodista al diari L'Opinió l'any 1933. Gràcies a ella i a altres companyes de professió, l'ofici d'explicar "els fets brillants i els espantosos" va ser, durant gairebé una dècada –entre finals dels anys 20 i el desenllaç de la Guerra Civil– també cosa de dones.

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Situem-nos a l’estiu del 1938, en plena Guerra Civil. L’economista Manuel Reventós, de 49 anys –pare de qui seria primer candidat del PSC a la Generalitat, Joan Reventós, aleshores un nen d’11 anys–, veu com una vegada i una altra l’esperança d’una pau pactada s’allunya. Treballa al banc comercial Crédito & Docks i és professor a la Universitat de Barcelona. El 5 d’agost al matí, al baixar a la feina, es troba la seu de l’entitat destrossada: una bomba ha caigut a l’edifici, situat al final de la Rambla, on des del 1973 hi ha el Museu de Cera. L’immoble havia sigut la Caixa Vilumara, després el Banc de Barcelona i a partir de 1916 Crédito & Docks. "El meu despatx és una desolació de pols i vidres trencats. No s’ha fet mal ningú, ni la parella de vigilants nocturns, que s’ha refugiat a la cambra cuirassada".

El 14 d’abril del 1931 primer Lluís Companys i després Francesc Macià van proclamar la República. Pocs dies després l’avi pactava amb Madrid les condicions de l’autogovern català i la restauració -amb un altre nom- de la Diputació del General. Però no seria fins l’any següent que els catalans escollirien a les urnes els seus representants. Les eleccions al Parlament es van celebrar el 20 de novembre del 1932 i ERC es va imposar amb una clara majoria absoluta. Entre els seus 56 diputats (de 85) hi havia un jove nascut feia 26 anys a Montblanc: Josep Andreu i Abelló, que ja havia participat un any abans en la fundació del partit.

Fa anys, i sobretot gràcies a la feina de la Càtedra Josep Pla, l’aparició de nous volums amb inèdits de l’escriptor empordanès s’ha convertit en una constant. Ha passat amb els tres dietaris telegràfics, La vida lenta (2014), amb els retalls de prosa inèdits de Fer-se totes les il·lusions possibles (2017), amb els epistolaris amb Gaziel (2018) i Jaume Vicens Vives (2019) i ara, finalment –fins a la propera novetat–, amb la descoberta del manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939.

La presentació de l’avantprojecte de llei de memòria democràtica del govern de Pedro Sánchez ha portat la triple dreta madrilenya a rescatar personatges històrics de la Segona República per posar a prova la Moncloa. I a la diana hi ha precisament dos històrics dirigents del PSOE: Francisco Largo Caballero (del 1932 al 1935) i Indalecio Prieto (del 1935 al 1948), càrrecs de pes durant la Segona República que van encarnar les dues ànimes socialistes, la de caràcter més marxista i la més liberal.

El Camp Municipal del Júpiter, al cor del districte de Sant Martí, acull aquest dilluns a la tarda (19.30 h) un duel entre el CE Júpiter i el Clapton Community FC en el qual el futbol és només una excusa per fer una mirada a la història. El partit enfronta en un amistós de caràcter festiu dos equips modestos però amb uns ideals clarament progressistes, i s’emmarca dins dels actes de la Primavera Republicana que organitza l’Ajuntament de Barcelona per commemorar la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931.