David Uclés va pel camí de convertir-se en el gran paladí rodoredià. Elisenda Solsona tampoc no es queda curta. En el marc de l’exposició del CCCB sobre Mercè Rodoreda, la seva conversa d’aquest dilluns davant les més de quatre-centes persones que omplien el Hall, un públic entregat, s’ha convertit en un festival d’elogis desmesurats. Rodoreda com a precursora del realisme màgic europeu (previ i més dur que el llatinoamericà), com un etern infant innocent malèvol, com una autora de la quotidianitat i el terror, com una mestra onírica i simbòlica. Com una bruixa no tan bona? Es veu que en la majoria dels seus textos hi apareixen bruixes de tota casta i condició...

El David Uclés l’he vist una sola vegada, el dia de l’entrega del premi Nadal d’enguany. Quan va fer el seu discurs d’agraïment, vaig trobar que parlava com no he sentit parlar ningú, que s’expressava d’una manera tan singular com vestia. Cosa gens estranya al nostre sector: tots som força originals. Jo, de joveneta, deia que només volia ser una escriptora “normal”, fins que, després de conèixer molts col·legues d’ofici, vaig adonar-me que no existeixen els escriptors “normals”. N'hi ha d’adotzenats, esclar: els eficients mercenaris de la lletra que treuen un llibre cada any i fan novel·les com farien botifarres. Aquests no els considero escriptors –ja em perdonaran el purisme gremial, però ho dic més com a lectora que com a escriventa–. Jo, llegint, vull accedir a una consciència, a un món, a una mirada sobre la vida i a un treball artístic fet amb paraules i amb les peces i engranatges propis de la literatura. Per entretenir-me amb històries explicades amb un estil pla i sense tremp ja hi ha les telenovel·les de sobretaula. De totes maneres, no vull parlar de llibres, donat que no he llegit cap de les dues novel·les que ha publicat l’Uclés; vull parlar dels escriptors, la premsa i tota aquesta part de la feina que solem anomenar “promoció”.

Fa només dos anys, David Uclés (Úbeda, 1990) portava una vida nòmada i al marge del món laboral. Passava els estius tocant l'acordió al davant de la catedral de Santiago de Compostel·la, i amb el que guanyava durant aquells mesos anava tirant la resta de l'any. "Si em falten diners pinto algun quadre i el venc", explicava poc després de publicar La península de las casas vacías (Siruela, 2024), quan aquella novel·la sobre la Guerra Civil començava a convertir-se en un fenomen gràcies al boca-orella dels lectors i al carisma de l'autor, que tan aviat parla dels seus ídols literaris com de la crisi de l'habitatge o de la boina que porta des de fa gairebé dues dècades.

Espanya és un estat nacional guerracivilista. La pega és la Guerra Civil. Enganxats al conflicte com ionquis. Atenció al darrer narcòtic. Ha saltat pels aires el congrés 1936: La Guerra que Todos Perdimos. Volia ser una samfaina agermanada de la-guerra-que-nos-dimos-entre-todos. L’escriptor David Uclés ha dit que no s'asseia al costat d’Aznar i Espinosa de los Monteros. Les dues Espanyes engomades amb el sabre i la bomba. Va, microhistòria de la Guerra.

L'escriptor Arturo Pérez-Reverte i el periodista Jesús Vigorra, organitzadors de les jornades 1936: La guerra que todos perdimos, que havien de tenir lloc del 2 al 5 de febrer a la Fundació Cajasol de Sevilla, han decidit ajornar-les fins a la tardor. "La intenció expressada a les xarxes socials per grups d'ultraesquerra, que proposaven manifestar-se de forma violenta davant del lloc on estaven previstes [les jornades] ens ha fet aconsellar a Cajasol que ajorni els debats anunciats", diuen Pérez-Reverte i Vigorra en un comunicat que recull Efe.

L'escriptor andalús David Uclés (Jaén, 1990), un bestseller editorial amb La península de las casas vacías (Siruela, 2024) i l'últim guanyador del premi Nadal per La ciudad de las luces (Destino), ha anunciat que "per ser honest i fidel als principis" que defensa, es retira de la jornada sobre la Guerra Civil titulada 1936: la guerra que perdimos todos, que forma part del festival Letras en Sevilla i que coordinen l'escriptor Arturo Pérez-Reverte i el periodista Jesús Vigorra. Ho fa perquè al cartell, a més d'escriptors, "hi ha dos polítics que han vulnerat els drets fonamentals de l'home", i cita l'expresident del PP José María Aznar i un dels fundadors de Vox, Iván Espinosa de los Monteros.

Quan Isaac Rosa va publicar ¡Otra maldita novela sobre la guerra civil! (Seix Barral, 2007), tenia l'esperança que la seva seria l'última generació que necessitaria abordar el conflicte literàriament. S'equivocava. David Uclés, nascut a Jaén el 1990, ha dedicat 14 anys a La península de las casas vacías (Siruela, 2024), que reimagina la violència, els crims i les enveges de la guerra, però també els somnis i els ideals, en clau d'un realisme màgic més proper a El timbal de llauna, de Günter Grass, que a Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.