<![CDATA[Ara.cat - Moció de censura al PP]]> 10 <![CDATA[Números circenses]]> Si la política catalana tendeix a la tragicomèdia, la política madrilenya té més tirada a les arts del circ. Acrobàcies, malabarismes, prestidigitacions, faquirs que mengen i escupen foc, números de desaparició i transformisme i -sobretot- llançadors de ganivets, amb punteria i sense. La política madrilenya és pintoresca, sovint insensata, emet un renou infernal -un xivarri de mil dimonis- i, per totes aquestes coses, és molt distreta. Aquest dimecres venia amb allò que ara en diuen un menú d'experiències: aliances del que queda de Ciutadans amb el PSOE per treure el PP dels governs de Múrcia i Madrid, i convocatòria d'eleccions anticipades per part de Díaz Ayuso, un producte genuí d'aquest tipus de política bombàstica. 

]]> <![CDATA[El misteri de les dues ànimes del PNB]]> Què va passar perquè en tres dies el PNB passés de consolidar el govern del PP a derrocar-lo? Ho van decidir per unanimitat de l’Euskadi Buru Batzar i ho poden explicar fàcilment: la sentència Gürtel, que, per fer-ho més rodó, si s’hagués fet pública quan tocava fins i tot els hauria estalviat haver d’explicar la ciavoga.

]]> <![CDATA[El que pot canviar (i el que no)]]> No, no es facin gaires il·lusions: ni el problema estructural de l'Espanya radial ni el monstruós llast polític derivat dels deutes històrics de la Transició desapareixeran amb Pedro Sánchez ni amb ningú altre, sigui del partit que sigui. La radialitat va molt més enllà del lloc per on passen les vies del tren. Per definició, aquesta manera d'entendre el territori implica una Espanya homogènia en tots els sentits (econòmic, democràtic, cultural, etc.) que, des del seu centre geogràfic, Madrid, s'articula entorn d'uns radis, com si una zona quasi despoblada i sense activitat econòmica fos el mateix que una altra de superpoblada i amb una altíssima producció. Aquest país imaginari no ha funcionat mai, ni ho farà. És impossible. A tot estirar, i gràcies al volum del dèficit fiscal i a la distribució irracional de les infraestructures, pot arribar a generar la il·lusió d'un reequilibri territorial que no s'ha produït ni s'arribarà a produir. Tampoc no variarà res d'allò que el règim del 78 va assumir, en termes desacomplexadament continuistes, del règim del 39: ni l'anomalia jurídica –i contrària a l'article 24 de la Constitució espanyola– de l'Audiència Nacional ni cap altra cosa per l'estil.

]]> <![CDATA[L’hora dels traïdors]]> 1. Europa. En el marc de la Reunió del Cercle d’Economia de Sitges, Robert Kaplan, cronista liberal de la geopolítica, a partir de la definició d'imperi com “un territori en expansió amb diversitat de cultures i llengües regit per una elit distant dels seus governats”, ha etiquetat Europa com un imperi alemany.

]]> <![CDATA[Un 11-M sense sang]]> Potser el clixé que ha quedat en la memòria col·lectiva diu una altra cosa. Però el 14 de març del 2004 el Partit Popular no va perdre inesperadament les eleccions generals com a conseqüència dels atroços atemptats de tres dies abans als trens de Rodalies de Madrid; ni tan sols a causa de les manipulacions informatives i les mentides governamentals propagades durant aquelles jornades convulses.

]]> <![CDATA[Rajoy no podia dimitir]]> Em proposo analitzar una qüestió a hores d’ara extemporània, però rellevant. M’explico. Durant les hores prèvies a la votació de la moció de censura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, al ja expresident del govern, Mariano Rajoy, van ser moltes les especulacions sobre una dimissió 'in extremis' d’aquest últim per eludir la votació de censura i garantir la continuïtat del govern, en aquest cas en funcions, fins a la investidura d’un nou president que podia ser escollit per majoria simple en segona volta i perpetuar el seu partit en el poder. L’argument que s’esgrimien era simple: si faltava la persona censurable, la moció havia de decaure. La majoria de mitjans de comunicació es van referir amb profusió a aquesta possibilitat, sense qüestionar-se, si més no al meu parer, els poderosos dubtes jurídics que això plantejava.

]]> <![CDATA[La corrupció tenia un preu]]> En menys d’una setmana, des de la publicació de la sentència del cas Gürtel, hem viscut, per primera vegada, la caiguda d’un govern a causa de la corrupció. Una corrupció que, com que és molt repetida, s’ha tornat familiar per a tots nosaltres, gairebé com un membre més del nostre sistema democràtic. Una corrupció que semblava tan adherida que ni les urnes ni els pactes de govern aconseguien eliminar. Però la corrupció, en un estat de dret, ha d’acabar passant factura, encara que sigui dècades després.

]]> <![CDATA[Dues notes]]> Dijous passat va ser Corpus. El Corpus commemora un altre dijous, el Dijous Sant. Ara, cap de les dues festes se celebra com cal. Dijous Sant ja no és festa i passa desapercebut en aquella Setmana Santa de quatre dies i Corpus ha estat traslladat al diumenge anterior o posterior, no ho sé. El cas és que Corpus era una festa gloriosa en el calendari del nostre país, coincidint amb la sega –olor de cereals, olor de plenitud, que diria Herbert–. Corpus va ser la festa barroca per excel·lència: processons, catifes de flors, encens. Corpus celebra la institució de l’eucaristia, que, de fet, va ser el Dijous Sant. Però com que la Passió impedia una celebració com cal, es va instaurar aquesta festa que trepitjava i abolia la festa romana de la deessa Ceres, la festa de les collites. L’habilitat catòlica per apropiar-se les festes paganes és proverbial. Quan es va instituir Corpus, es van haver de redactar els textos dels oficis sagrats i va ser el moment de sant Tomàs d’Aquino, que es va lliurar a unes expansions lírico-teològiques que han passat a la història de la cultura occidental. Els seus himnes 'Lauda Sion' i 'Pange lingua', la darrera estrofa del qual és la famosíssima 'Tantum ergo', han estat musicats infinitat de vegades. Els Corpus catedralicis eren solemnes en la seva pompa i la seva circumstància gairebé cortesanes. El de Girona era una eclosió extraordinària de llum, música, flors i sensualitat. Era una representació inoblidable que culminava en aquella custòdia gòtica portada per quadre diaques sota el tàlem municipal. La processó anava precedida per tota la faramalla popular, gegants, nans, l’àliga de l’Ajuntament. I l’olor de la cera i la de la ginesta i la dels clavells esclafats per les potes dels cavalls es barrejava a l’encens i al perfum dels til·lers florits de la Rambla. Les nenes estrenaven vestits lleugers i vaporosos i els nens trèiem partit de l’americaneta estrenada per Rams. Era la gran festa ciutadana abans de l’escapada general de l’estiu cap a les platges desertes de la Costa Brava. 'O tempora, o mores!' Els Corpus rurals tenien una màgia extraordinària. Les processons anaven pels camins entre els camps segats o a punt de sega, trepitjant ginesta i roses esfullades. També es cantaven els himnes de sant Tomàs, però encantadorament desafinats. Els cirerers estaven carregats de cireres i tot respirava l’acompliment d’un cicle. Tot això són records dels vells com jo. Records. La societat rural s’ha acabat i la catòlica també. Ara, mentre esperem l’imperi tecnològic que ha d’arrasar-ho tot, vivim entre els records del que ja hem perdut i la incertesa del que ha de venir. Som en una època difícil perquè no tenim cap superestructura mental i vital que ens sustenti. Els més vells som nàufrags en un pèlag de restes i els més joves són nadons atònits en un món que els espera i que no saben com serà.

]]> <![CDATA[La Comissió Europea felicita Sánchez i “pren nota” que decideixi no modificar els pressupostos]]>

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ja ha enviat una carta al nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per felicitar-lo pel seu nou càrrec, segons ha anunciat la portaveu de la institució, Mina Andreeva. Brussel·les assegura que té “tota la confiança en el govern espanyol”, i assegura que “pren nota que Sánchez decideixi no modificar els pressupostos” i que l’executiu comunitari ja hi ha donat el seu vistiplau. “Tenim tota la confiança en el nou govern i treballarem amb ell. També prenem nota que el nou president Sánchez decideixi no modificar els pressupostos. Penso que és una qüestió important que cal mencionar”, ha explicat Andreeva.

]]> <![CDATA[El detector del Carles / La pel·lícula de Rajoy]]> El detector del Carles

]]> <![CDATA[El PDECat i ERC reclamen a Sánchez el suport al dret a decidir i aturar la judicialització]]>

Pedro Sánchez s'ha esmerçat especialment a l'hora de respondre als partits independentistes. El líder del PSOE ha fet servir un to completament oposat al que havia utilitzat fins ara, i els representats del PDECat i d'ERC ho han agraït. Per això han manifestat el seu vot favorable a la moció malgrat admetre que Sánchez i els socialistes han sigut còmplices necessaris en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Tot i això, els dos partits que conformen a Catalunya el bloc de govern han trobat en la moció una oportunitat per obrir la finestra del diàleg i la negociació, reclamant d'una banda el reconeixement del dret a l'autodeterminació i, de l'altra, la fi de la judicialització i criminalització del Procés.

]]> <![CDATA[El suport del PNB a la moció de censura porta a pèrdues la borsa espanyola]]>

L'Íbex-35, que tot aquest dijous s'havia mantingut pla o amb lleugers guanys, ha entrat en números vermells a partir de les 15 hores, quan ha començat a prendre cos la possibilitat que el PNB donés suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy, i ha tancat la sessió amb pèrdues d'un 1,05%.

]]> <![CDATA["La moció no l'ha redactat precisament un professor de literatura": Les 10 burles de Rajoy al PSOE]]>

La sornegueria és una arma que Mariano Rajoy fa servir sovint en les seves intervencions parlamentàries. Especialment per respondre als atacs de l'oposició. El president del govern espanyol n'ha donat exemple avui, quan ha respost de manera burlesca a la intervenció del socialista José Luis Ábalos, que ha presentat en primer lloc els motius de la moció de censura. Aquestes són les frases principals.

]]> <![CDATA[Torra insta Sánchez a explicar el seu projecte per a Catalunya i els polítics independentistes presos o exiliats]]>

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que defensa aquest dijous la seva moció de censura contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que "expliqui quin és el seu projecte per a Catalunya i per resoldre la crisi dels presos polítics i exiliats catalans", en relació als líders independentistes en presó preventiva o exiliats en diferents països d'Europa a l'espera de les resolucions judicials que adoptin davant les peticions d'extradició de la justícia espanyola.

]]> <![CDATA[El PP basc amenaça el PNB de vetar els pressupostos a Euskadi si dona suport a la moció de censura]]>

El president del PP basc, Alfonso Alonso, espera que aquest dijous s'imposi la "racionalitat" al PNB i calculi les conseqüències que tindria que prosperés una moció de censura contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no només per a l'estabilitat política a Euskadi, sinó per la situació econòmica i social del País Basc. Abans de la celebració al Congrés de Diputats del debat de la moció de censura presentada pel PSOE contra Rajoy, Alonso ha afirmat que no cal "posar-se nerviós" i espera que hi hagi "racionalitat i es calculin les conseqüències".

]]> <![CDATA[¿Ha arribat el final de Rajoy?]]> No ens acabem de creure que Rajoy pugui deixar de ser president del govern espanyol divendres mateix, perquè el personatge ha sigut, fins ara, immune a totes les adversitats. Rajoy és l’exemple vivent de la frase “A Espanya, resistir és vèncer”. Amb aquest posat d’home de províncies que llegeix el 'Marca' i fot un calbot al nen, sovint diu allò de “Com és natural” o “Com no pot ser d’una altra manera”, com si totes les seves decisions fossin obra del sentit comú i no pas el fruit de la profunda ideologia conservadora i espanyolista dels alts funcionaris de l’Estat que ronden el BOE. A diferència d’Aznar, Rajoy no vol soroll. És dels d’“aconseguir el efecto sin que se note el cuidado”, fins al punt que ha sigut (perdó, ara m’he precipitat)... fins al punt que és un digne hereu de la frase atribuïda a Franco: “Haga como yo, joven, no se meta en política”.

]]> <![CDATA['Masterclass' del PNB]]> Els temes del moment són tres: són molt importants, no eren previsibles en el seu calendari exacte i m’obliguen a aparcar altres reflexions. Em refereixo, òbviament, al nou govern de la Generalitat, a la moció de censura al Congrés i a la crisi de govern a Itàlia –i al pànic a Europa–. Tots tenen components econòmics molt significatius, a més dels polítics, que són obvis. Cada escenari és important (Barcelona, Madrid, Brussel·les). He insistit sempre, i torno a fer-ho ara, que hem d’estar presents i organitzats en tots ells. Ho fan tots els que podem considerar 'mestres', siguin els escocesos o els flamencs. Però, avui, tots aquests temes tenen un petit gran protagonista: el PNB. Què votarà el PNB (i a canvi de què) a la moció de censura que ha presentat el líder del PSOE? Té cinc escons crucials. Cinc escons que ens recorden l’enorme importància de mantenir activa la presència a tot arreu on podem tenir representació política, i com és d’important tenir paciència per actuar en els moments decisius. La manca de paciència per actuar en moments decisius ha estat el principal error del Procés. No estar en condicions de conformar majories al Congrés arran de les eleccions del 20 de desembre del 2015, quan Rajoy va perdre més escons, va ser un fracàs històric. Disposàvem dels vots però vam quedar aïllats políticament. No és bo en cap cas ni per a ningú.

]]> <![CDATA[31/5: Vot d’oposició]]> Al Congrés espanyol, l’independentisme català és oposició. Oposició a què? Al bloc del 155, en el seu conjunt. Per tant, crec que hi ha de gestionar els seus vots amb un criteri d’oposició. En aquest sentit, diria que el millor que pot fer en la moció de censura contra Rajoy és votar-hi a favor, si pot ser a canvi de contrapartides i si no, sense dir-ho, de franc. Amb aquest vot afebleix el PP i segons com ajuda a treure’l del govern. Desestabilitza el PSOE, que sempre més haurà de sentir-se dir que va acceptar els vots independentistes i haurà de triar un discurs propi diferent per legitimar-ho. I retrata Ciutadans, arraconant-los a l’extrem de l’arc parlamentari i desmuntant les seves proclamacions de rebuig de la corrupció. L’independentisme recordaria així que el seu vot és rellevant a Madrid i que està disposat a fer-lo servir estratègicament. I no crec que el rebuig a Rajoy provoqués cap angoixa al seu electorat, que certament no pot apreciar el discurs de Sánchez però que té comptes pendents greus amb el PP. La moció de censura, per ella mateixa, esquerda el bloc del 155. Jugant amb els seus vots, l’independentisme pot fer més grans les esquerdes. I en política la teva força és proporcional a la feblesa del teu adversari.

]]> <![CDATA[Arrimadas crida el constitucionalisme a mantenir el 155]]>

La líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha reiterat la necessitat de mantenir l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, tot i el nomenament dels nous consellers que va anunciar ahir el president Quim Torra. Un nomenament que implica 'de facto' la caiguda d'aquest article un cop el nou decret sigui publicat al 'Diari Oficial de la Generalitat' (DOGC). En una entrevista a Antena 3, Arrimadas ha cridat els partits constitucionalistes a impedir que s'aixequi la suspensió de l'autogovern. "Els constitucionalistes podem arribar a un acord per garantir que no s'incompleix la Constitució", ha insistit. La diputada i portaveu de Ciutadans al Parlament, Lorena Roldán, s'ha expressat en el mateix sentit des de la cambra catalana: "Tenim molt clar que el senyor Torra no ha vingut a fer de president ni a governar". "Que ningú sigui ingenu, aquí no s’ha acabat tot –ha sentenciat–. Demanem als constitucionalistes que puguem seure i arribar a un acord. És urgent garantir els drets de tots els catalans".

]]> <![CDATA[Tombar Rajoy]]> 1. Malaltia. “El seu temps polític s'ha acabat”, diu Pedro Sánchez com a argument per justificar la moció de censura contra Rajoy. I segurament té raó. Però un dels indicadors de la profunda crisi política que viu Espanya és que, sent evident que el PP no té avui autoritat per governar, no es veu a l'horitzó cap via alternativa que permeti pensar que les coses es faran d'una altra manera i la democràcia espanyola afrontarà la regeneració indispensable. El pànic del PNB a qualsevol moviment que pugui acostar Ciutadans al poder ens diu que pot haver-hi remeis pitjors que la malaltia, que ja és dir. Evidentment, enmig dels vents autoritaris que corren no només a Espanya sinó a tot el continent, només faltaria que agafés el poder aquesta nova dreta que va de desacomplexada i que per contribuir a fer fora el PP posa com a condició prèvia allargar en el temps i en el contingut el 155 per liquidar definitivament l'independentisme. I certament és poc el que es pot esperar de Pedro Sánchez després d'un any adossat al PP, en un melancòlic intent de ressuscitar el bipartidisme. Què podria fer governant amb 85 diputats si una macedònia de partits de tots els gustos el portés al poder?

]]>