Stephen King va escriure The running man (publicat en castellà com El fugitivo) a principis dels setanta (una dècada abans de publicar-la amb el pseudònim de Richard Bachman), ambientant a l’any 2025 una distopia on els desfavorits participen en arriscats concursos de televisió amb l’esperança de sortir de la misèria. El més extrem (i lucratiu) de tots és el que dona nom al llibre, que converteix els participants en fugitius que han de sobreviure a la persecució d’uns caçadors implacables, i de tots els espectadors que vulguin esgarrapar una recompensa delatant-los. Ara que el present ha enxampat la cronologia de la ficció, el pronòstic d’una societat absorbida per una cultura audiovisual nociva resulta encertat, però no particularment impactant.

¿Pot un cineasta tan radicalment optimista com Richard Linklater fer una pel·lícula de cinema negre, un gènere caracteritzat pel nihilisme i la misantropia? La resposta és Hit man. Asesino por casualidad, un film amb assassins de mentida i morts molt reals que, malgrat això, està més a prop de les efervescents comèdies sexuals del Lubitsch dels anys trenta, com Un lladre a la meva alcova, que a Perdició. Com Bernie, també de Linklater, Hit man es basa en una insòlita història real: la de Gary Johnson, que va treballar durant dècades per a la policia fent-se passar per assassí a sou. El director de Boyhood la porta al seu terreny i la converteix en una excèntrica comèdia romàntica que, com el mateix Gary, presenta múltiples capes. Hit man és, per una banda, una digressiva meditació filosòfica –ningú divaga millor que els verborreics personatges de Linklater, al·lèrgic a les veritats absolutes– sobre la noció d'identitat personal i la seva capacitat de transformació, i, per l'altra, una reivindicació festiva del treball actoral, centre neuràlgic de l'obra linklateriana.