Tothom sabia que la veu en off saludaria amb un “Bones tardes, amics meus tots”, però potser justament perquè ho sabíem, quan vam sentir les paraules mèmiques vam esclatar amb un riure idiotament autoreferencial que saltaria amb tots i cadascun dels talls icònics. El lloc va ser el Teatre Victòria, altrament conegut com “el teatre que ha comprat el Mago Pop”, i l’ambient era de vodevil adrenalínic com correspon al Paral·lel en hores de prèvia de l’Apolo. L’APM? va celebrar ahir els vint anys (tot i que al setembre en farà trenta que Antoni Bassas i Xavier Bosch van parir la secció de Catalunya Ràdio de la qual acabaria sortint el programa de tele per impuls de Carles Capdevila, tres noms que tan junts haurien de posar drets els lectors d’aquestes pàgines). Que no quedessin entrades es podria explicar només per l’envergadura de les bambolines de la cosa: darrere dels trenta minuts que dura cada episodi, i ja en duen 788, hi ha un equip humà inusualment nombrós, i ahir hi eren tots, i de totes les èpoques. Quan Nerea Sanfe, actual reportera intrèpida, va baixar a platea a buscar un grapat de víctimes, de seguida en va aparèixer una de voluntària: Jaume Creixell va agafar el micro i la gent va esclatar al sentir la veu del tribunerisme nacional encarnat. No va dir “si no tinc raó, me la tallo i em faig monja” perquè tots ho havíem dit mentalment als nostres caps.