És freqüent, aquests dies, sentir dir que els abusos imperialistes de Donald Trump i Vladímir Putin ens retrotreuen al segle XIX. Al marge de les qüestions imperials, però, es donen altres semblances amb aquell segle, potser més profundes. La primera meitat del XXI, com la primera meitat del XIX, és una època de romanticisme i por, d’avenços tecnològics i crisis socials, de desconfiança en els sistemes parlamentaris i de capitalisme desbocat.

Sona una mica estrany parlar de l’“ànima catalana”, o de l’“ànima espanyola”, o de l’“ànima sueca”. Tanmateix, es dona per fet que existeix una “ànima russa”, aquest “lloc fosc” del qual parlaven Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Nikolai Gógol i gairebé tots els altres escriptors de l'edat daurada de la literatura russa. Vladímir Putin apel·la també, amb freqüència, a l’“ànima russa”, en oposició a la suposada falta d'ànima de l'Europa Occidental.

En una nova declinació del seu parafrasejat eslògan, Donald Trump està disposat a fer l’imperialisme gran un altre cop. En ple compte enrere del seu retorn a la Casa Blanca, el president electe ha sortit a reclamar l’annexió de Groenlàndia, el Canadà i el canal de Panamà. Així, tot de cop. L’argument és la seguretat econòmica dels Estats Units, però la retòrica de l’expansionisme geogràfic ressona a nivell global.

No valorem del tot els nostres genolls fins que deixen de funcionar. Amb l’ordre global passa el mateix: els seus avantatges només s’evidencien quan s’ensorra. I quan l’ordre s’ensorra, normalment els que pateixen més són els febles. Els líders mundials haurien de tenir present aquesta llei de la història de cara a la cimera de pau sobre Ucraïna que se celebrarà aquest dissabte a Suïssa. Si no es pot restablir la pau i es continuen desbaratant les regles de l’ordre internacional, els resultats seran catastròfics i tindran un efecte global.