"S'ha d'espavilar; el seu partit s'està morint". Aquest ha estat l'advertiment que, aquest dimecres, durant la sessió de control setmanal al govern, el premier Keir Starmer va etzibar a la líder conservadora britànica, Kemi Badenoch.

El 7 de setembre, de retorn d'una visita llampec a Edimburg, aquest corresponsal va fer una parada d’avituallament a Darlington, una market town –categoria històrica que designa poblacions amb dret a celebrar mercat setmanal, però a les quals no se les pot anomenar ciutat, tot i els seus 110.000 habitants actuals– del comtat de Durham, al nord d'Anglaterra, a 56 km al sud de Newcastle. Londres queda molt lluny, però tot i així s'hi nota l'efecte de la renúncia de la vice primera ministra del govern per no pagar els impostos que hauria d'haver satisfet.

Pràcticament un any després de la victòria del laborisme a les eleccions generals al Regne Unit, la popularitat del primer ministre, Keir Starmer, està per terra. I la del populista i xenòfob Nigel Farage, líder del Partit Reformista –el mateix polític que no va descansar fins a provocar el divorci amb la Unió Europea ara fa nou anys– està pels núvols. Tant és així que, en els darrers dies, diferents enquestes li donen moltes possibilitats d'esdevenir premier. O, almenys, de guanyar els comicis si se celebressin demà mateix i no l'estiu del 2029, quan està prevista la convocatòria.

Menys d'un any després d'arribar al poder, el laborisme britànic sembla haver perdut el nord i intenta recuperar el rumb abandonant definitivament les polítiques progressistes i fent seves les de l'extrema dreta. Ras i curt, aquest dilluns el premier Keir Starmer ha assenyalat implícitament els estrangers com els responsables de la gran majoria dels mals del país durant la presentació de l'esperat llibre blanc sobre la immigració. El seu govern endurirà els requisits per a l'entrada i l'assentament a les illes amb l'objectiu de "reduir significativament" la immigració neta al final de la legislatura (juliol del 2029), per bé que no s'ha compromès a donar una xifra concreta. Entre el juny del 2023 i del 2024 es va situar en 728.000 persones, i el mateix període anterior (2022-23) va arribar quasi al milió de persones.

Nou anys després que Nigel Farage sacsegés el panorama polític britànic amb el referèndum del Brexit i la posterior sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el líder populista i antiimmigració, amic de Donald Trump i partidari de moltes de les seves polítiques, amb l'excepció dels aranzels, ha llançat aquest dijous una advertència al tradicional sistema bipartidista del Regne Unit.

El govern de Keir Starmer ha arribat a la conclusió que no només ha de dir què fa en matèria immigratòria, amb dades concretes sobre com combat les arribades irregulars al país, sinó que també ha d'oferir imatges a l'opinió pública de la mà dura amb què tracta aquells que són al país sense papers.

Clacton-on-Sea, 105 quilòmetres al nord-est de Londres, a la costa d'Essex, és una població d'uns 53.000 habitants. És un típic centre vacacional britànic que pugna per superar una perenne decadència des de fa 40 anys: establiments de fish and chips, algun pub, camionetes de gelats que s'anuncien amb un ding-dong cridaner i fins i tot un petit parc d'atraccions al moll, com n'hi ha en tantes altres ciutats de la costa del Regne Unit: van proliferar a finals del segle XIX. Però Clacton-on-Sea té també algunes bosses de pobresa endèmica oblidades de la mà de Déu i de les administracions. I la taxa més alta de població inactiva del país. I un índex de criminalitat de 129 delictes per cada mil habitants, molt per sobre de la mitjana d'Anglaterra (92).