Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

El nou primer ministre francès, François Bayrou, ha aconseguit el que feia temps que el president Emmanuel Macron perseguia: dividir els partits que formen part de l'aliança de les esquerres, el Nou Front Popular (NFP), i trencar-la definitivament. Feia mesos que estava esquerdada, però aquest dijous l'aliança ha saltat pels aires després que els socialistes hagin declinat votar a favor de la moció de censura contra el nou govern. "El Partit Socialista fractura l'NFP. Però capitula sol", ha certificat el líder de França Insubmisa (LFI), Jean-Luc Mélenchon, en un missatge a X.

Dos dies després de la moció de censura, el president de França ha intensificat els contactes per nomenar un nou primer ministre "en els pròxims dies". Aquest divendres ha rebut a l'Elisi el líder del partit socialista, Olivier Faure, que s'ha mostrat més conciliador que mai amb Emmanuel Macron i obert a fer concessions, una posició molt més flexible que en les negociacions per formar govern després de les eleccions del juliol. Faure ha obert la porta a discutir amb els macronistes i amb la dreta sempre que hi hagi "concessions recíproques" i que l'executiu que es formi tingui una "durada determinada".

Gairebé dos mesos després de les eleccions legislatives, França encara no té ni nou primer ministre ni nou govern. Havent consultat durant els últims dies totes les forces polítiques de l'Assemblea Nacional, el president de la República, Emmanuel Macron, s'ha refermat en la idea que ja va llançar just després de les eleccions del 7 de juliol: no deixarà el govern en mans del Nou Front Popular (NFP) –l'aliança dels partits d'esquerra– tot i ser el grup més nombrós de l'Assemblea, guanyador d'unes eleccions que van deixar un hemicicle sense majories àmplies. "L'estabilitat del nostre país imposa no optar per aquesta possibilitat", es justificava dilluns al vespre el president en un comunicat.

En política, sovint l'estratègia ho és tot. El president Macron va decidir la nit de la segona volta de les eleccions legislatives que negaria la victòria a les esquerres, al Nou Front Popular, i no deixaria el govern a les seves mans. I ell, que havia perdut la seva aposta per ampliar la majoria parlamentària i havia retrocedit gairebé 100 escons, va traçar una estratègia: negar la derrota electoral i buscar suports per continuar manant a l'Assemblea Nacional.

El que és essencial passa davant del que és important (i, tanmateix, el que és important no pot quedar desatès). A França, el Nou Front Popular ha fet possible el que és essencial, que era evitar tornar a tenir una França subjugada pel feixisme. El que és important, ara que això s'ha aconseguit, és formar un govern amb una suma de forces difícil d'alinear. El líder de França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, no deixa de ser un vell comunista, amb un discurs de vegades agressiu, presentat per alguns com un lambertista (per Pierre Boussel, àlies Lambert), formulació d'un trotskisme sectari però influent dins una part important de les esquerres franceses. El president de la República, Macron, és un altre demagog, amb uns principis ideològics basats en un elitisme que l'incapacita per al diàleg social. Ell ha demostrat el fracàs de la idea que la dreta liberal pot contenir la ultradreta assumint part dels seus postulats. Al contrari, d'aquesta manera no fa més que enfortir-la.

1. On és l’esquerra? Ha calgut que l’amenaça de l’extrema dreta escalés a França fins a tocar les portes del poder i treure els colors a la V República perquè s’hagi pres consciència de la gravetat de la situació. I, tanmateix, ja fa temps que l’onada reaccionària recorre el continent i està prou instal·lada en algun país, per exemple Itàlia, on l'astúcia i les formes amables de Giorgia Meloni l’estan normalitzant perillosament. Què s'hi pot fer? Mantenir el tabú o obrir la porta als pactes amb l’extrema dreta? Bona part del futur de la deriva autoritària de les democràcies europees es juga a França. De fet, la decisió de Macron de convocar eleccions pot canviar definitivament els paràmetres dels règims de postguerra. Un moment que interpel·la França, però també països com Espanya, on l’extrema dreta va fent camí i ja està a punt de pujar a cavall del PP via Ayuso. Què hi ha darrere de tot plegat? El pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital. Dit d’una altra manera, ni la burgesia ni el proletariat són el que eren.