Per què fa por la densitat? Perquè fins fa cinquanta anys, si no es prohibia expressament, els propietaris podien afegir pisos, augmentar volums i canviar d’usos les finques sense cap contrapartida per a la ciutat. Si no es feia més era perquè les parets mestres suportaven dues o tres alçades de remunta, no gaire més. L’aspecte que tot això va donar a les ciutats era bastant feréstec, amb caixes de carrers que d’un dia per l’altre tenien façanes més altes, sense que l’amplada dels carrers augmentés, i així es perdia llum i aire a l’interior dels habitatges.

El passat dia 5, el president de la patronal Foment, Josep Sánchez Llibre, va proposar a la societat espanyola un pacte social en favor de la immigració evitant el caràcter ideològic i partidista que caracteritza el debat i centrant-lo en els efectes econòmics que està tenint l’evolució demogràfica.

S’acostuma a atribuir l’escassetat de sòl finalista (urbà consolidat) per construir habitatge assequible al planejament (a la complexitat tècnica de l’urbanisme), però Ignacio Ezquiaga, en un estudi per a la Fundació Funcas, té una altra explicació, que em sembla convincent a la llum del que jo conec de la Sareb.

L’Ajuntament de Barcelona accelera el desplegament del Pla Viure, l’estratègia municipal que vol fer front a la crisi d’habitatge i garantir que l’accés a un pis digne i assequible deixi de ser el principal maldecap de la ciutadania. Amb el lema "Prioritzem l’habitatge", el pla situa aquesta política com una de les grans prioritats del mandat i defineix les accions que es duran a terme per garantir i universalitzar el dret a l’habitatge.

No poder tenir una vida realment autònoma fins als 35 anys és el que passa a vuit de cada deu catalans. És una anomalia social en tota regla. La dependència dels pares, és a dir, el fet de veure's obligat a compartir habitatge amb els progenitors –i alhora, en part, a dependre dels seus ingressos–, impedeix a un gran nombre de joves tenir la independència vital de la qual sí que van gaudir les generacions precedents a la seva mateixa edat. Una manca d'independència com aquesta comporta renúncies i peatges. El més conegut i evident és l'endarreriment a l'hora d'aparellar-se de manera estable i, per tant, de decidir formar una unitat familiar. I, com a conseqüència, la renúncia o l'ajornament, sovint forçats per la situació, de tenir fills. La baixa natalitat catalana, que no para d'accentuar-se, té molt a veure amb aquesta disfunció social.

El futbol català no és aliè al drama de l'habitatge, i especialment els clubs modestos, de més avall de Segona, ho pateixen. Els més afectats són els secretaris tècnics, sobretot d’equips de Barcelona i voltants, que treballen per fer plantilles que rendeixin amb pocs diners i jugadors locals. “Ens condiciona molt. Els recursos són limitats, i cal racionalitzar-los. Per regla general, apostem per fitxar futbolistes catalans que no necessitin allotjament, perquè posar pis és una despesa molt important”, diu Josep Maria Gené, director esportiu de l’Europa, que ha pujat a Primera RFEF, la tercera categoria estatal, amb un dels pressupostos més baixos de Segona RFEF.

Nova victòria veïnal, la segona en pocs dies a la Casa Orsola. El desnonament que es va parar divendres i que es va ajornar per a aquest dimarts a la matinada s'ha tornat a aturar. Així ho ha anunciat el Sindicat de Llogateres i ho ha confirmat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). S'ajorna, però no s'atura: la nova data fixada pel jutge és el dia 18 de febrer.

La resposta és ben senzilla: per esquivar els preus amb topall del lloguer de llarga estada.

És un edifici enorme. Una mola. Té en total 152 pisos, tots nous de trinca, que en teoria són per a gent gran. L'Institut Municipal de l'Habitatge de Barcelona els va acabar a finals de l'any passat, però, malgrat això, no hi viu ningú. Continuen buits. Una tanca envolta l’edifici. A l'interior un vigilant fa guàrdia perquè no hi entri ningú.

Fa poc més d'un mes el govern espanyol va anunciar la intenció de "blindar a perpetuïtat" el parc d'habitatge públic. Una proposta a la qual ara l'executiu afegeix la creació d'una empresa pública que sigui capaç de "gestionar i construir habitatges" des de l'administració general de l'Estat, tal com va anunciar el president espanyol, Pedro Sánchez, aquest diumenge durant el 41è Congrés del PSOE a Sevilla.

Què li queda a la gent al final, quan la vida es fa impossible? Engegar-ho tot a rodar i prendre’s la justícia pel seu compte. No pagar impostos, no pagar el lloguer. Sortir del carril legal. Anar a la seva, encara que això sigui una mena de suïcidi social, una rebequeria perillosa i sense sortida que tard o d’hora et pot enviar a la marginalitat. No és gens recomanable com a solució individual. I com a protesta col·lectiva? A vegades ha passat.

La intervenció pública en el mercat immobiliari és essencial per generar oferta d’habitatge assequible, abaixar preus, regular el lloguer de temporada i facilitar l’accés a l’habitatge de la població resident. Ho defensa l’economista, conseller insular, ex director general d’Habitatge del Govern Balear i actual vocal assessor especialitzat en habitatge de l’Oficina d’Assumptes Econòmics i G20 de la Moncloa, Eduard Robsy Petrus (Maó, 1976). Actualment forma part des del març dels grups de treball que estudien com regular els contractes de lloguer turístic i de temporada.