Fa fred al dipòsit de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, situat al mateix recinte modernista, a sota del vestíbul, l’antic hub del centre hospitalari, on temps enrere es feien els registres d’entrada i per on passaven els carros amb pacients que es dirigien als pavellons que els corresponien: dones amb malalties infeccioses, dones amb malalties no infeccioses... (i el mateix per als homes). La temperatura aquí dins sempre és baixa perquè es conservin bé els valuosíssims documents que custodia (en una sèrie de compactes).

"Us heu d’imaginar tot el que ens envolta sense cap edifici", diu el guia. Som a la Casa Vicens, en una visita exclusiva per al Club Prèmium de l’ARA. És una joia del modernisme que atrau cada dia visitants de molts llocs del planeta. Per a força turistes és habitual fer la Sagrada Família i després aquest tresor encaixonat entre edificis. Gaudí va gaudir de valent, i va tenir un bon exèrcit d’artesans col·laboradors (i obrers que probablement treballaven en condicions pèssimes). Quan es va construir aquesta casa –en tan sols dos anys, entre el 1883 i el 1885–, Gràcia encara era una vila independent, no annexionada a Barcelona. Va fer-se com a casa d’estiueig de Manel Vicens, corredor de canvi i borsa, i la seva dona. Quan Vicens va morir, aleshores va esdevenir habitatge. Actualment, la Casa Vicens és propietat de la banca andorrana MoraBanc i és completament visitable.

"Ostres, que bonic". El comentari és d'un dels membres del Club Prèmium de l'ARA quan presencia la majestuosa portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. El nombrós grup de subscriptors (les places estaven exhaurides) es va quedar meravellat davant d'una de les joies de l'art romànic. El seu interès pel que transmet aquella gran pedra modelada –una bíblia oberta que es divideix en cel, terra i infern– contrasta amb la reacció del periodista de l'ARA que els acompanya, criat a Ripoll i acostumat a aquella obra, una portalada que el temps ha convertit per als ripollesos en una rutinària entrada a batejos, misses, comunions i enterraments. Segurament, tots els ripollesos haurien de fer aquesta visita guiada un cop l'any.

«No tothom podrà dir: "Jo vaig ser-hi quan s’estava construint"». Era un dels comentaris que feien els membres del Club Prèmium a l'inici de la visita guiada a la Sagrada Família de diumenge passat. Les places estaven exhaurides des de força dies enrere (ben aviat es programarà una altra visita), cosa que va posar de manifest que aquest temple modernista –amb elements d’arquitectura i escultura contemporànies–, que avui continua sent l’edifici més alt de Barcelona –i l’església més alta del món–, atrau turistes no només de molts punts del planeta, sinó també del país.

Les làpides, els panteons, les escultures... del cementiri del Poblenou "expliquen" moltes històries de la Barcelona dels últims dos segles. Adrià Terol, historiador de cementiris de Barcelona, ha guiat un nombrós grup del Club Prèmium (les places estaven exhaurides) i els ha revelat una pila d’històries relacionades amb aquesta necròpolis que, quan va obrir, no era gens ben vista per bona part dels barcelonins, perquè suposava enterrar els seus familiars fora de les muralles i molt lluny.

Anna Ortiz és una apassionada de les novel·les de Mercè Rodoreda. N’ha llegit unes quantes. No totes, però. "Després de veure l’exposició de Mercè Rodoreda al CCCB tinc moltes ganes de llegir les que em falten", comenta. L’Anna ha assistit, amb una vintena de subscriptors Prèmium de l’ARA, a la visita guiada a aquesta exposició, que s’endinsa en l’univers creatiu de l’autora de La plaça del Diamant, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba, posa en diàleg l’obra de la gran novel·lista amb obra plàstica i audiovisual d’artistes de diferents èpoques, i incorpora també documents originals del fons de la Fundació Mercè Rodoreda i nombroses fotografies.

Una de les principals propostes de l’agenda cultural de la Fundació Catalunya La Pedrera són les exposicions d’art. Visitar-les, a més de poder entrar en aquest edifici del passeig de Gràcia barceloní projectat per Gaudí en la seva plenitud professional, permet conèixer bé grans artistes actuals. El Club Prèmium de l’ARA ha visitat nombroses exposicions de la  Fundació Catalunya La Pedrera, com ara les dedicades a Miquel Barceló, Antonio López, Jaume Plensa, Art en pedra (d’artistes diversos)... La darrera visita ha estat a la mostra de l’escultora basca Cristina Iglesias en la qual s'han exhaurit les entrades. Han gaudit de la visita alguns dels membres més actius de les activitats d’aquest club i d’altres que s’hi han incorporat fa poc. Per a tots ells ha sigut una bona descoberta.

«Tot i haver vingut altres anys, el fet de poder gaudir-ne a soles i amb les agradables i interessants explicacions de Sílvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision, ha fet que aquesta visita hagi estat una molt bona experiència, fins i tot emocionant en algun moment», comentava un dels membres del Club Prèmium de l’ARA després de la massiva visita guiada a l’exposició World Press Photo, que ha acollit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al passat diumenge 14 de desembre. Es tracta d’una esplèndida mostra del bo i millor del fotoperiodisme, que recull històries i imatges "no oficials" d’arreu del món, com la que va publicar el Washington Post, després de l’atemptat (o presumpte atemptat) a Donald Trump, en la qual apareix no pas amb el puny alçat –és la foto que van mostrar la majoria de mitjans– sinó amb cara de preocupació.

Vint-i-cinc membres del Club Prèmium de l’ARA van participar a la visita guiada al Canal d’Urgell el passat dissabte, un dia especialment fred i nítid. La visita incloïa un recorregut pel museu que explica de manera molt didàctica la història d’aquesta infraestructura hidràulica essencial al país, situat a Mollerussa, i dos punts essencials del canal: l’extraordinari pont de ferro d’Agramunt i el lloc on neix el canal d’Urgell, a Ponts, on hi ha l'assut amb una peixera que facilita la captació de l'aigua del riu Segre cap al canal. «Aquest assut, que té més de cent anys, és una obra molt ben pensada», destacava Eloi Tarrés, un dels membres més «antics» del Club Prèmium -ho és des dels inicis-, que va gaudir molt de l’activitat. Els participants van poder veure tota la maquinària que ha quedat obsoleta: uns grans volants de ferro que es feien girar manualment per obrir i tancar les comportes i regulaven el pas de l’aigua. Ara tot funciona automàticament.

El Club Prèmium de l’ARA creix de membres i d’activitats (algunes de proposades pels propis membres). Josep Terrés és un dels primers que va fer-se’n membre, amb la seva dona, Anna Maria Duran. "Som subscriptors de l’ARA des del seu naixement, i a finals del 2021 vam incorporar-nos al Club Premium", explica. Feia poc que el Josep s’acabava de jubilar. Es dedicava a la investigació i al disseny d’equips electrònics aplicats a la medicina estètica, i els seus darrers temps de feina van ser especialment difícils –com per a la majoria de treballadors–, ja que van ser els de la pandèmia de la covid-19. Ell i la seva dona volien dedicar una part del seu temps lliure a enriquir-se amb nous coneixements i a seguir l’actualitat de manera més intensa amb l’ARA.

Les enquestes electorals són intrínsecament opinables, sobretot per una cuina que potser acabarà admetent un nou significat (ara, a l’IEC ja en té set) com a procés d’elaboració amb sals i pebres de la demoscòpia, i per una hermenèutica que deu ser la més important després de la bíblica. Els seus responsables són l’ase dels cops de les crítiques, verbigràcia l’incombustible director del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), José Félix Tezanos, tot un catedràtic de la Universitat de Santiago amb nombroses publicacions, al qual posen a parir enquesta a enquesta. Però de moment aguanta; no va tenir la mateixa sort Jordi Muñoz, també amb un currículum acadèmic espectacular, que només va durar tres anys al CEO (Centre d’Estudis d’Opinió).

En un hàbitat on cada cop és més complicat viure en català, llegir cada dia un diari en català és un espai de llibertat idiomàtica. Els mitjans som segurament els majors productors de llenguatge verbal, i per tot plegat té tot el sentit que el debat lingüístic ocupi el primer lloc de les comunicacions que rep el Defensor del Lector.

Conèixer amb detall els tresors naturals del nostre país és un dels objectius del Club Prèmium de l’ARA. L’últim cap de setmana de setembre uns quants membres d’aquest club han gaudit de dues activitats en sengles espais naturals de l’Alt Empordà. Les entrades per a les dues propostes es van exhaurir pocs dies després que es convoquessin. Per això l’organització té intenció de tornar-les a fer en un termini no llunyà.

A l’anterior crònica, en què tractàvem el tema de la publicitat invasiva, hi havia dos comentaris al digital que ens interpel·laven sobre la possibilitat d’incrementar el preu de la subscripció a compte de llevar anuncis. Un era amb pseudònim i l’altre de Josep Miramunt. He rebut també trucades en el mateix sentit, que es poden resumir en la clàssica pregunta pecuniària: de quant estem parlant? Què valdria la subscripció si li imputéssim el cost de la publicitat?

Són dos castells força diferents, i això que són ben a prop: el castell de les Sitges, essencialment guerrer (protegit per uns grans contraforts), i el de Florejacs, senyorial, ple de sales i sales per als senyors, els convidats i els servents. Nombrosos membres del Club Prèmium de l’ARA van fer-hi sengles visites guiades al mes de maig, en una jornada que va incloure un dinar al petit poble de Montsonís, a tocar del castell d’aquest mateix nom. Durant l’àpat van teixir converses sobre l’experiència i també sobre el que els vincula, el diari del qual no només són subscriptors sinó també lectors incondicionals. Aquest dinar a Montsonís s’ha convertit en un clàssic de les propostes del Club Prèmium, ja que es fa cada any.

La cultura és la gran protagonista del Club Prèmium de l’ARA, juntament amb les trobades amb periodistes del diari. Els darrers dies s’han fet nombroses activitats de caràcter essencialment cultural.

"La llibertat d'expressió es defensa portant-la al límit. I el periodisme se salva fent més periodisme". La directora de l'ARA, Esther Vera, es va mostrar així de contundent en la tercera edició de la Festa d'Estiu, que aquest dimarts al vespre va reunir prop d'un centenar de subscriptors del Club Prèmium, lectors, periodistes i col·laboradors del diari al Museu de l'Art Prohibit, al mig de l'Eixample de Barcelona. Seria difícil imaginar un espai més idoni per reflexionar sobre el periodisme i la llibertat d'expressió, perquè el Museu de l'Art Prohibit aplega, precisament, més de 200 obres que en algun moment de la història han estat censurades, denunciades o agredides. "El públic surt del museu havent fet un exercici de tolerància", va explicar Tatxo Benet, el promotor del museu, que va reivindicar que "la llibertat d'expressió és la màxima expressió de la llibertat humana".