Per als que vam forjar la nostra cinefília entre les dècades de 1980 i 1990, mirar cap aquell passat amb nostàlgia és una temptació indefugible. I és justament aquesta visió idealitzada la que origina i alhora promou Bala perdida, la nova pel·lícula de Darren Aronofsky, que situà l’acció del film al 1998, justament l’any en què el cineasta de Brooklyn es va donar a conèixer amb l'estilitzada i paranoica Pi. Ara, amb la seva nova carta d’amor a una Nova York pretèrita i indomable, Aronofsky convida l’espectador a recordar un Hollywood en què les històries originals i els personatges impredictibles importaven més que la lluentor dels efectes digitals, una era de pel·lícules que no tenien por a submergir-se en les catacumbes de la vida social i l’esperit humà. Així, quan Aronofsky explica a Bala perdida la caiguda als inferns d’un bàrman immadur i alcohòlic, es fa difícil no rememorar aquells anys daurats del cinema nord-americà en què directors com David Fincher o Paul Thomas Anderson van aprofitar l’embranzida del cinema de Quentin Tarantino i els germans Coen.

A la cançó The leader of the pack, la icònica girl band dels 60 The Shangri-Las cantava –amb el salvatge rugit de fons d'una moto– sobre la seva passió adolescent per un noi suposadament dolent que les cantants sabien que només "estava trist". Jeff Nichols, autor imprescindible del cinema nord-americà actual –seves són les fantàstiques Take shelter i Mud–, fusiona l'irresistible alè romàntic de les cançons de The Shangri-Las amb el descarnat realisme documental del llibre fotogràfic The bikeriders, de Danny Lyon, per retre un brillant homenatge a les pel·lícules de moters que constitueix, al mateix temps, una elegíaca descripció de la fi d'una època.