Si l'exmonarca Joan Carles I vol tornar a l'Estat, hauria de renunciar a la residència fiscal que té als Emirats Àrabs. Així ho adverteixen fonts de la Casa del Rei consultades per l'ARA, que creuen que per "salvaguardar la seva imatge i reputació d'especulacions i possibles crítiques i, en conseqüència, la [imatge] de la Corona, hauria de recuperar la residència fiscal a Espanya". Això suposaria automàticament pagar els impostos a l'Estat i, per tant, tornar a estar sota la lupa de la Hisenda espanyola. Però en el cas de l'emèrit té altres implicacions més enllà de la de contribuir a les arques públiques.

Demà l’ARA farà 15 anys i avui pot ser un bon dia per explicar-los alguna cosa d’aquesta anàlisi. És molt senzill: quan a primera hora del matí et poses davant l’actualitat amb l’encàrrec d'analitzar-la has d’agafar diverses òptiques: el microscopi, per veure detalls que poden passar inadvertits però que són i seran fonamentals; el gran angular, per veure-ho tot en la seva globalitat; i el telescopi, per veure-hi més lluny i tenir perspectiva. I aleshores, comptat i debatut tot, cal fer una tria i jerarquitzar els fets. Doncs bé, avui, quan m’he mirat del dret i del revés el més important de l’actualitat, he arribat a la conclusió que només els puc dir que això és un femer que fa molta pudor.

Demà farà 50 anys que Joan Carles I va convertir-se en el successor de Franco amb el títol de rei. Durant un parell d’hores, l’Estat va interrompre el dol oficial i TVE va canviar el senyal continu de la capella ardent de Franco per la transmissió de la jura des del Congrés, aleshores Corts espanyoles. Joan Carles, que tenia 37 anys, va jurar per Déu i sobre els Evangelis complir els principis del Movimiento Nacional. Anava vestit de militar. Feia ulleres de no haver dormit i se’l veia trasbalsat, aclaparat pel pes de la responsabilitat.

El 20 de novembre del 1975 està gravat en la memòria de molts ciutadans. La mort del dictador Francisco Franco va suposar un punt d'inflexió en la història d'Espanya: poc després posaria punt final a la dictadura i iniciaria el camí de la transició cap a la democràcia. La desaparició de Franco també va suposar el restabliment de la monarquia espanyola amb Joan Carles I –net del que havia estat l'últim monarca, Alfons XIII– com a rei.

Avui fa un any de la dana que va fer 229 morts al País Valencià. Amb els mitjans tecnològics que tenim el primer quart del segle XXI s’hauria pogut salvar gairebé tothom. I, per tant, avui no caldria anar a cap funeral d’estat.

L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) ha adreçat un escrit a la secretaria d'estat de Memòria exigint que es retirin de l'espai públic tots els elements que exalten la figura del rei emèrit, Joan Carles de Borbó. L'associació considera que va ser un dirigent franquista i que, per tant, el seu nom no pot figurar ni als carrers ni als edificis ni en altres elements, segons l'article 35 de la llei de memòria democràtica.

"Durant més de 50 anys, poblacions com Berga o Cervera, juntament amb la festa major del poble, rememoraven la Tercera Guerra Carlina", explica David Cao, professor del departament d’història i arqueologia de la UB. "Les pugnes per la memòria de les commemoracions carlines dins l’espai públic van estar molt presents fins a la Guerra Civil; després van quedar absolutament enterrades, perquè el paisatge memorístic va canviar radicalment. Aquest oblit fa que es mantinguin tòpics esbiaixats o visions simplificades", afegeix l’historiador que lidera, juntament amb el Patronat d’Estudis Osonencs i el suport de la Xarxa Vives i l’Institut Ramon Muntaner, un projecte de recerca sobre la memòria material i simbòlica que la Tercera Guerra Carlina va deixar a Catalunya. Cao no considera que el carlisme fos un moviment anecdòtic o marginal, sinó que va ser un fenomen àmpliament estès també en entorns urbans, ja que hi va haver partides armades carlines que van actuar a Mataró, Igualada, Terrassa o Granollers. "Les guerres carlines no només són conflictes dinàstics, sinó que formen part d’una dialèctica de revolució i contrarevolució que acompanya la construcció del món contemporani. Estudiar-les ajuda a entendre la politització de les classes populars, la construcció de l’Estat espanyol liberal o la creació d’imaginaris col·lectius amb capacitat de perdurabilitat", afegeix.

Les fotografies íntimes del rei emèrit i Bárbara Rey han revolucionat els magazins de totes les cadenes. La relació entre tots dos va ser un rumor durant molts anys, i després es va convertir en un dels relats oficials dels programes del cor. Ara hem posat imatges a una història que ens han explicat mil vegades. La morbositat de l’escena es produeix perquè desmunta el principi d’autoritat: veiem el Borbó il·lustre arrambant l’api en un xalet adossat com un veí qualsevol.

El patrimoni de la Casa Borbó no ha estat mai minso. Tanmateix, els diners sempre van preocupar Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941), Don Joan (Palau Reial de La Granja de San Ildefonso, 1913 - Pamplona, 1993) i el rei emèrit, Joan Carles de Borbó (Roma, 1938). Una preocupació que no sempre van dissimular. L'escriptor i aristòcrata José Luis de Vilallonga (Madrid, 1920 - Port d'Andratx, 2007), que va freqüentar Don Joan, explica a les seves memòries que l'avi de Felip VI acostumava a acceptar totes les invitacions per anar a restaurants (ell mai les retornava) i que es feien col·lectes per ajudar-lo. "Les col·lectes servien perquè poguessin viure en bones cases, alimentar-se com cal i, naturalment, tenir una barqueta per veure món", escriu Vilallonga.