Quan va començar la pandèmia, la guionista Kathleen Jordan va quedar escandalitzada perquè, mentre els metges treballaven nit i dia per curar els malalts ingressats a l'UCI, alguns famosos multimilionaris es queixaven que no els deixaven sortir de les seves mansions. "Va ser molt irritant i frustrant", explicava Jordan a The New York Times. Empesa per una ràbia de classe difícil de canalitzar, es va proposar aleshores escriure una sèrie sobre "les desigualtats socials, sense que fos un sermó moralitzador". Per analogia amb la pandèmia, de seguida li va venir al cap El Decameró (1353) de Giovanni Boccaccio, en què deu joves florentins de classe benestant s'exilien en una vil·la campestre, allunyada de la brutícia urbana, mentre la Pesta Negra assola Florència –es calcula que, durant el 1348, un terç de la població europea, potser fins i tot més, va morir per culpa d’aquesta malaltia infecciosa. Boccaccio va imaginar uns personatges privilegiats que, a recer de la malura, passen les nits cantant, bevent i explicant contes a la vora del foc. Deu contes per dia durant deu dies. En total, cent històries d'amors desafortunats, embolics pujats de to i enemistats turbulentes.