Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l’espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l’article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE, que s’ha abstingut a la votació per salvar el resultat d’una altra votació, la que ha donat llum verda al fet que l'illa de Formentera pugui tenir un senador a partir d’ara. El català com a torna.

Vox té una certa obsessió amb els topònims de Catalunya. Llegim a l'ARA que serien partidaris de dir-los tots en castellà, però alguns d’ells "la llengua no els accepta o sonen molt malament", com San Cucufate per Sant Cugat o Ciudad Vieja per Ciutat Vella. Això, l’humorista Ramon ja fa temps que ho va notar.

Tarrasa, Figueras, Rosas, Cubellas, Gerona, Lérida, La Seo de Urgel o una comarca com l'Ampurdán. Des del seu naixement, Vox ha emprat topònims de Catalunya en castellà, malgrat que no són oficials des de la normalització que va arribar en aquest camp arran de la fi de la dictadura franquista. El partit d'extrema dreta espanyolista en continua emprant alguns, sobretot en el cas de Lleida i Girona, però en els darrers dos anys, enmig d'un embolic toponímic amb diverses contradiccions que perduren, ha fet una passa enrere. Així, ha apostat per deixar de banda diversos topònims castellans per passar-se als catalans, en una catalanització parcial que conviu amb excepcions rocambolesques. Això modifica lleugerament el tarannà d'una organització que ha defensat i defensa imposar els topònims en castellà a Catalunya, juntament amb la forma autòctona, i que fins i tot ha portat aquesta batalla, sense èxit, al Congrés amb una iniciativa aquesta legislatura per oficialitzar Lérida, però també Orense o San Sebastián.

Retornar als noms castellans a tots els municipis d'Espanya. És una de les fites que fa temps que es va marcar Vox, que hi continua insistint amb iniciatives com la que recentment va intentar aprovar al Congrés dels Diputats. Fins ara, la majoria plurinacional –i l'abstenció del PP– sempre li ha aturat els peus, però l'extrema dreta no defalleix. L'última iniciativa pretenia que Catalunya i Galícia imitessin el camí del País Valencià o Navarra, que tenen la doble toponímia. Vox va presentar, el maig del 2024, una segona la proposició en la qual diuen que la toponímia s'ha convertit un "camp de batalla" i una "eina per construir discursos amb finalitats polítiques". Per això demanaven una regulació de les lleis estatals que "han esborrat de l'ordenament jurídic topònims castellans d'ampli ús com Gerona o Orense". En el text, els ultres afirmaven que "aquest intent d'aniquilació de la llengua" va en contra de l'article 3 de la Constitució espanyola. En aquest sentit, la toponímia en llengües vernacles va en contra de la carta magna?

Hi ha una tendència entre els pares més moderns de posar noms comuns vinculats a la terra i la naturalesa, com Riu, Heura, Isard, Aurora, Nit, Lluna, Om, Balma, Arç, Gaia o Món. Però també hi ha qui opta per un nom propi, per vincular el fill amb un lloc especial del país, sigui per la sonoritat, sigui pel lligam amb el territori. Tot i que no hi ha ni rastre d’algú que es digui Canigó, no és un nom magnífic? Com Isàvena, Isòvol, Olopte... Els Pirineus són una gran font d'antropònims (noms propis de persones) bonics, a la qual cosa ajuda la bellesa dels paratges. Solen ser noms que no tenen traducció en altres llengües, i amb una sonoritat particular.