Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

Quan només es porten celebrades tres jornades de la Mostra de Venècia, el certamen italià ja s’ha omplert de pel·lícules protagonitzades per personatges que esdevenen narradors poc fiables. En la sèrie televisiva Disclaimer, d’Alfonso Cuarón, projectada els dos primers dies de festival, Cate Blanchett dona vida a una periodista d’investigació que es converteix en el focus d’una polèmica quan un secret enterrat en el seu passat surt a la llum. Per la seva banda, el documental Riefenstahl, d’Andres Veiel, presentat fora de competició, destapa la manera en què la cineasta alemanya Leni Riefenstahl, col·laboradora del règim d’Adolf Hitler, va intentar ocultar la seva implicació en la construcció de l’imaginari nazi. I, per últim, aquest divendres la Mostra ha acollit l’estrena mundial de la pel·lícula Marco, basada en la història d’Enric Marco, l’home que es va inventar que havia estat presoner del camp nazi de Flossenbürg i que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen. “Marco és un personatge de ficció en si mateix”, ha apuntat a Venècia el cineasta basc Aitor Arregi, que codirigeix la pel·lícula amb Jon Garaño: “Si Enric Marco es va crear un altre Marco, per què no hauríem de fer-ho nosaltres també?”.

Fa només un any, el cineasta xilè Pablo Larraín presentava a la Mostra de Venècia El conde, una sàtira de terror en què el dictador Augusto Pinochet es passejava pel món actual convertit en un vampir. Ahir el director d’El club va tornar al Lido venecià per presentar Maria, una pel·lícula que pot llegir-se com l’antítesi del seu anterior treball. En contraposició a l’estudi descregut i lapidari d’una realitat corrompuda –el Xile contemporani d’El conde–, Larraín construeix amb Maria un retrat còmplice i devot de “la veu més gran de la història”, segons la descripció que el mateix director ha fet de Maria Callas (1923-1977) en una trobada amb la premsa.

La relació de Tim Burton amb el Festival de Venècia ve de lluny. L’any 2007, el director d’Ed Wood va visitar la Mostra per rebre el Lleó d’Or honorífic al conjunt de la seva carrera, un viatge que va aprofitar per presentar un muntatge provisional de Sweeney Todd: El barber diabòlic del carrer Fleet. Per a molts, Burton ja es trobava aleshores en un període de decadència, amb el seu gust pel pastitx i el reciclatge –va iniciar la seva trajectòria imbricant l’imaginari d’Edgar Alan Poe amb el terror de la factoria Hammer– pervertit per la realització de remakes. Tres anys després, l’estrena de la seva versió d’Alícia al país de les meravelles va certificar la caiguda de Burton en el pou dels excessos digitals i la intranscendència artística. Aquest dimecres, l’autor d’Eduard Manstissores ha tornat al Lido de Venècia per inaugurar la 81a edició del certamen italià amb Beetlejuice Beetlejuice (que s'estrenarà a Catalunya el 6 de setembre també en versió doblada al català).