Actualitzar Catalunya vol dir posar el país al dia. Repensar-lo. Sense por, amb ambició. Els fronts oberts són molts. ¿Com remuntem l'educació i potenciem la recerca? ¿Com ens reindustrialitzem i com fem la transició energètica en el marc de la crisi climàtica? ¿Com guanyem competitivitat? ¿Com anem cap a un turisme sostenible? ¿Com garantim que el sistema de salut i el conjunt de l'estat del benestar tinguin futur? ¿Què cal fer per respondre a la gravíssima crisi de l'habitatge? ¿I per recuperar l'ascensor social i trencar amb les noves pobreses? ¿Com abordar el debat de la immigració per no deixar que caigui en mans de la demagògia de l'extrema dreta? ¿Com recuperar la vitalitat del català al carrer? ¿Com modernitzar les grans infraestructures: trens, aeroport? Podríem seguir amb la cultura, la intel·ligència artificial... Hi ha molt a decidir, molt a fer. Després del salt endavant frustrat que ha suposat l'aposta independentista, molts d'aquests debats ajornats han esdevingut urgents. No ens podem quedar enrere. El món es mou, la inestabilitat geopolítica és gran, Europa s'estanca. Mentrestant, la societat catalana, oberta i plural, també està canviant a marxes forçades. Ens calen respostes, solucions i capacitat de reacció.

Ençà del 2012, la celebració de la Diada, més enllà dels actes estrictament institucionals, s’ha convertit en un terreny de joc exclusivament reservat a la mobilització independentista. No hi ha hagut espai per a la catalanitat laica, els subjectes de la qual es van anar retirant de l'esdeveniment, ja que no s’hi sentien còmodes, com tampoc convocats. Quan, gairebé de manera exclusiva les banderes catalanes quadribarrades van quedar rellevades per estelades molts van sentir que aquell no era el seu lloc, ni tampoc la seva festa. De fet, va deixar de ser una festa. De ser una celebració de tots, amb símbols i sentimentalitats diverses que convivien, se la va convertir en una manifestació excloent en la qual, a més, cada any augmentava l’aposta de la radicalitat i la parcialitat, amb performances més complexes i eslògans més empetitidors. Políticament, però, les coses han canviat. La ciutadania de Catalunya ha apostat per girar full i tornar a la situació de concòrdia i al principi de realitat que, potser, mai s’havia d’haver abandonat. Arribats al 2024 i amb Salvador Illa presidint la Generalitat semblaria que aquest any hauríem de tornar a celebrar la Diada com fèiem fa una dotzena d’anys, amb normalitat i sense confrontació. Intueixo que ho recuperarem, però, malauradament, no encara.

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Mentre Espanya dona asil al líder de la principal coalició de l’oposició de Veneçuela, el líder del principal partit de l’oposició de Catalunya és a l’exili de Bèlgica. Pobre PP, que sempre diu que el sanchisme està convertint Espanya en Veneçuela i resulta que els adversaris de Maduro troben refugi a Madrid. I pobre PSOE, que fa proclames dient que, “en democràcia, cap líder ha de buscar asil” (Borrell) mentre la justícia espanyola paralitza l’aplicació d’una llei aprovada en democràcia i obliga un diputat escollit democràticament a buscar justícia a Bèlgica, i mentre els tribunals amnistien policies.

Aquest any la manifestació convocada per a l'Onze de Setembre tornarà a sortir de Barcelona. L'ANC, Òmnium Cultural, l'AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR han decidit impulsar una gran mobilització descentralitzada entre Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Tortosa. Un esquema que ja es va seguir el 2016 i on cada territori reivindicarà una qüestió diferent. Segons els organitzadors, l'objectiu de la crida és "denunciar" les "nefastes conseqüències de la dependència" i els "greuges" soferts "pel fet de pertànyer a l'estat espanyol".