Gisèle Pelicot (Willingen, 1953) va prendre una decisió valenta. Va voler que el judici contra el seu marit i els altres 50 homes que la van violar se celebrés a porta oberta. Durant 10 anys l'havien violada a casa seva, després que el senyor Pelicot la sotmetés sistemàticament a un còctel de drogues. El seu cos patia les conseqüències de les violacions i el seu cervell les dels somnífers. Ella no recordava res, però ell ho havia enregistrat tot en vídeos que es van convertir en la principal prova del procés. El seu cas va fer la volta el món i va donar cos a un nou lema del feminisme: "La vergonya ha de canviar de bàndol". La seva decisió valenta va fer que es canviés el Codi Penal a França per posar al centre el consentiment. És la imatge viva de la resiliència i la força d'una dona que se sap supervivent de l'horror. I no abaixa el cap, per ella ni per les altres. Però a ella no li agrada considerar-se una icona, sinó algú que desperta consciències. Ha visitat Barcelona per presentar la seva autobiografia que porta per títol Un himne a la vida (Ara Llibres).

Gisèle Pelicot encara no ha acabat d’impartir justícia. Després de fer que el món sencer veiés la cara dels seus cinquanta agressors sexuals en un judici públic, perquè "la vergonya ha de canviar de bàndol", ara està recorrent Europa amb dos missatges tan transformadors com aquell. "Les víctimes han de parlar, han de denunciar, no s’han d’aïllar: ser escoltada i reconeguda pot ajudar a recuperar-te", defensa aquesta dona que no vol ser titllada "ni d’heroïna, ni de símbol, ni d’icona", sinó que es reconeix com a "despertadora de consciències". "Sé d’on vinc i sé qui soc, soc una senyora qualsevol que es va deixar acompanyar, per psicòlegs, advocats, la família, associacions...", diu.

Gisèle Pelicot, la dona a qui el seu marit va drogar per violar-la juntament amb altres homes, ha publicat Un himne a la vida, un llibre que explica la seva història. Isabel Galí, la corresponsal de TV3 a París, la va poder entrevistar aprofitant la promoció editorial. D’aquella conversa n’han sortit dues cròniques, per al Telenotícies migdia i per al Telenotícies vespre, que es van emetre aquest dimarts. Dues peces on Galí selecciona les declaracions més rellevants de Pelicot per condensar-les en el poc temps que permet el format de l’informatiu.

Després d'un judici que va fer la volta al món i va condemnar a 20 anys el seu exmarit per haver-la drogat i lliurat a un centenar d'homes perquè la violessin, Gisèle Pelicot publica aquest dimarts les seves memòries, Un himne a la vida (Ara Llibres). El llibre, escrit originalment en francès, es publica simultàniament a més d'una vintena de països i ha estat traduït a 22 llengües, un fet poc habitual en el món editorial. "Poques vegades he estat l’editora primera d’un llibre traduït a 22 llengües. També és únic en la mesura que és un llibre que té un impacte social important", explicava a BFMTV l'editora de l'obra, Sophie de Closets, i presidenta de Flammarion, l'editorial francesa, que ha posat a la venda 150.000 exemplars.

Dimarts sortirà publicat el llibre en què Gisèle Pelicot ofereix el seu testimoni directe sobre la violència masclista que va patir: com és sabut, durant deu anys el seu marit, Dominique Pelicot, la va drogar per oferir-la a més de vuitanta homes, que la van violar mentre ell ho gravava tot. L'anomenat afer Pelicot va commocionar la societat francesa i occidental, de forma més profunda com més abjecció sortia a la llum durant la celebració del judici, en contrast amb la serenitat, la lucidesa i la dignitat que ella va mostrar en afrontar públicament l'horror que havia hagut de patir en el seu entorn més íntim. El llibre té publicació simultània a vint països i un títol que és a la vegada irònic, melancòlic, esperançador i terrible: Et la joie de vivre.

Gisèle Pelicot, la francesa a qui el seu marit va drogar amb medicaments perquè almenys un centenar d'homes la violessin mentre estava inconscient, trenca el silenci més d'un any després del judici que va condemnar a la pena màxima, vint anys de presó, Dominique Pelicot. La dona no ha concedit entrevistes ni ha participat en cap acte públic des del judici que la va convertir en una referent del feminisme, però està a punt de publicar el seu llibre de memòries, Un himne a la vida (Ara Llibres), en què relata la seva història d'amor amb Pelicot, el xoc al descobrir els fets, i tot el que va venir després.

Dijous al vespre Documentos TV (La 1) va emetre Mi marido violó a Gisèle Pelicot, un documental impactant pel punt de vista nou que ofereix sobre un cas del qual s’ha parlat molt. El podeu recuperar a RTVE Play. Centra la seva atenció en unes altres víctimes que no s’han tingut en compte: les dones, mares i filles d’alguns dels condemnats per violar Gisèle Pelicot. Homes que van contactar amb Dominique Pelicot i que van abusar sexualment de la seva dona, sotmesa químicament. Homes que van ser identificats en les gravacions de les violacions que feia el marit de Gisèle. Uns individus que tenien altres dones al seu voltant, que van patir també les conseqüències de la seva conducta.

Quan una dona protagonitza un fet, el discurs públic versarà sobre el seu cos i la seva psicologia, com si fos una emanació al servei de la fantasia masculina. Categoritzar les dones com a “monstruoses” és una estratègia de distorsió dels fets i de misogínia clàssica. En una mateixa setmana, Donald Trump ha anomenat Greta Thunberg "boja", "problemàtica", "airada", "enfurismada", i la plana major de l’alt-right catalana li dedicava a Eva Piquer, que ha presentat el seu llibre Difamació, adjectius com "feble" o "furiosa". Per què una dona furiosa els resulta tan amenaçadora? Per què aquest gest d’infantilitzar les dones com si no fossin sobiranes de les seves accions? La dona furiosa és una dona incontrolable, insubordinable al cabdill o a la lògica militar del control. La dona airada organitza les raons des de la força i el discurs, no des dels atributs que, tradicionalment, s’han associat a les dones, com la compassió, la discreció o el sentimentalisme.

Gisèle Pelicot ho ha tornat a dir. Però el pitjor és que ho ha hagut de tornar a fer. Després del macrojudici que la va deixar exhausta, tal com reconeix i tal com és evident després de tot el que ha hagut de passar, Gisèle Pelicot ha hagut de tornar als jutjats perquè un dels seus violadors, l’únic de tots els condemnats, ha apel·lat la sentència i no es reconeix com a agressor sexual. L’home, amb la cara convenientment tapada, considera que va ser “enganyat” perquè es pensava que anava a fer un joc sexual consentit, tot i que Dominique Pelicot, el marit depredador de la víctima, ha insistit que tots els homes que van violar la seva dona sabien que estava sedada i ella no va donar mai el consentiment a ningú. De fet, com ja sabem, no va ser fins després de centenars de violacions que va arribar a descobrir que els mals que patia tenien a veure amb l’infern on l’havia obligat a viure el seu marit. Un dels que va mantenir viu aquell infern és Husamettin Dogan, l’home de 44 anys que ara vol ser reconegut com a innocent. "L'única víctima en aquesta sala soc jo, no pas vostè. Assumeixi els seus actes d'una vegada. Sento vergonya per vostè", li ha etzibat una Gisèle Pelicot novament qüestionada. I quan a Housametin Dogan li han preguntat què entén ell per violació, ha contestat: "Algú lligat i forçat". És evident que ho pot respondre per ajudar la seva defensa, tot i que sigui indefensable, però ¿quantes persones creuen, encara ara, que una violació és “algú lligat i forçat”? I com pot ser que Gisèle Pelicot s’hagi d’encarar novament a un dels seus botxins per dir-li: "Quan ho reconeixerà? Assumeixi els seus actes!" Que Gisèle Pelicot torni a ser notícia no sembla un fet tan significatiu com quan es va donar a conèixer el seu cas. Però diria que encara s'hi hauria de donar més importància. I no se n'hi està donant. Però em sembla molt rellevant que la dona que ho va haver de suportar tot, que va donar la cara i que va dir que la vergonya havia de canviar de bàndol, hagi hagut de recordar a un dels homes que van participar de la barbàrie que “assumeixi els seus actes!”. Perquè aquesta és la clau de volta que explica la dificultat amb la qual s’enfronten les víctimes en un sistema que continua sense protegir-les. Els violadors són considerats persones “normals” que no assumeixen els seus actes perquè en la societat en què vivim els seus actes poden arribar a considerar-se “normals”, com ells mateixos. ¿Quantes persones creuen, encara ara, que una violació és “algú lligat i forçat”?

L'únic dels 51 condemnats per haver violat Gisèle Pelicot que va recórrer la primera sentència, un home de 44 anys, ha estat declarat aquest dijous culpable de violació amb circumstàncies agreujades i condemnat a 10 anys de presó, un més dels anys a què havia estat condemnat en la sentència de primera instància. Durant quatre dies, el violador s'ha presentat com a víctima i ha negat haver violat Pelicot, la mateixa estratègia que en el primer procés judicial. Ni aleshores va convèncer el tribunal ni aquesta vegada el jurat popular que l'ha jutjat.

Gisèle Pelicot, la dona francesa que va ser violada per un centenar d'homes mentre estava inconscient, drogada pel seu marit, ha hagut de tornar als jutjats un any després del macrojudici que va condemnar 51 dels homes que van abusar d'ella. Dilluns va començar a Nimes el procés d'apel·lació d'un dels seus violadors, un home de 44 anys que va ser condemnat a nou anys de presó, en el procés d'apel·lació. És l'únic dels condemnats que va recórrer contra la sentència. Ni l'exmarit de la víctima, Dominique Pelicot, condemnat a 20 anys de presó –la pena màxima–, ni la resta de condemnats han apel·lat.

Només dos de la trentena d'homes implicats en la macroxarxa de pornografia i prostitució infantil destapada ara fa gairebé un any arribaran a judici per agredir menors sexualment. Si bé la investigació policial es va tancar amb 16 detinguts i 14 sospitosos més pendents d'identificar, fonts properes al cas consultades per l'ARA han explicat que durant la instrucció només s'ha pogut acreditar la identitat de dos homes, que seran els únics que seran processats. Tots dos continuen en presó provisional i un d'ells és T.L.M., l'electricista per a qui la Fiscalia ha demanat una condemna de 107 anys de presó per violar una nena de 12 anys tutelada, gravar-la per oferir-la a altres pederastes i concertar amb ells on i quan tenien lloc les agressions sexuals. El segon processat és veí de Madrid.

Diuen que va ser Caroline Darian, la filla de Gisèle Pelicot, qui va proposar a la seva mare fer pública la seva història, mesos abans que comencés el judici. Aquesta idea que la vergonya havia de canviar de bàndol va ser una iniciativa de la filla del botxí, el depredador Dominique Pelicot. De fet, Darian és una altra de les seves víctimes perquè les seves fotografies també van aparèixer en els arxius d’imatges del violador, però en el seu cas no s’han pogut demostrar els abusos.

Caroline Darian, la filla de Gisèle Pelicot, ha denunciat el seu pare, Dominique Pelicot, condemnat per haver drogat i violat la seva dona durant una dècada, per "agressió sexual". Ho ha afirmat ella mateixa en un "missatge a totes les víctimes" per dir que "no s'ha d'abandonar mai". La denúncia, interposada aquest dimecres, inclou cinc delictes, entre els quals hi ha "l'administració de substàncies psicoactives" i "abusos sexuals" que el seu pare "va cometre clarament", ha declarat a l'agència France Presse aquest dijous, quan ha fet pública la denúncia.

Assabentar-se que el seu pare havia estat durant gairebé una dècada drogant la seva mare perquè desenes d'homes la violessin va ser un cop terrible per a la francesa Caroline Darian, filla de Dominique i Gisèle Pelicot. Era el 2 de novembre del 2020, un dia que quedarà per sempre més gravat a la seva memòria. "M’ensorro. Arraulida contra el meu marit, estic aclaparada. Em costa respirar", explica Darian recordant el moment en què va descobrir el que havia fet el seu pare. El camí que ha recorregut des d'aleshores ha estat llarg i ple de moments difícils. Ho descriu al llibre que acaba de publicar-se en català, I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), publicat a França el 2022.

He llegit amb interès i estupor, a estones amb una gran esgarrifança, el llibre I vaig deixar de dir-te pare, de Caroline Darian (Edicions 62), la filla del matrimoni Pelicot. És una crònica dels fets que ens van trasbalsar a tots, escrits en primera persona des d’una perspectiva única: ser la filla de la víctima i del botxí.

Aquest cap de setmana, la BBC ha entrevistat en exclusiva Caroline Darian, la filla de Gisèle i Dominique Pelicot. Ha sigut en el programa especial Pelicot trial. The daughter’s story, conduït per la periodista Emma Barnett. Darian i Barnett s’asseien cara a cara en l’entorn càlid d’una biblioteca i conversaven en un clima d’intimitat i calma. La filla dels Pelicot acaba de publicar I’ll never call him dad again: turning our family trauma into a collective fight, un llibre on explica tot el turment viscut des que es van assabentar que el seu pare va drogar la seva mare durant anys per violar-la i oferir-la a altres homes perquè també ho fessin. La promoció s’ha revestit de voluntat divulgativa, per conscienciar la gent sobre la submissió química. En el cas de Darian, pel discurs que va desenvolupar, es fa evident també una necessitat de lluitar contra el seu pare més enllà del que li ha permès el judici. Ella té el seu propi drama, tal com va explicar en el judici i ara a la BBC. La policia també va trobar dues fotografies d’ella drogada, molt semblants a les de la seva mare. Com que no es veu que ningú l’estigui violant, no es pot demostrar que hagi sigut víctima de cap abús sexual, però ella n’està convençuda. El llibre i la croada mediàtica semblen fruit de la necessitat de validar la seva pròpia història, que ha quedat en segon pla.

De Dani Alves a Dominique Pelicot. Si el 2024 arrencava amb el judici i la condemna al milionari futbolista per la violació d’una noia, l’any va acabar amb la sentència del septuagenari francès que sedava la seva dona Gisèle perquè mig centenar d’homes la violessin. Seguint el fil que uneix Alves i Pelicot, l’any que hem deixat enrere es podria resumir del "Jo si que et crec, germana" al "Que la vergonya canviï de bàndol", dos lemes que il·lustren la voluntat del feminisme de posar el focus definitivament en els homes perpetradors de la violència masclista. Si la primera de les frases ha servit per fer costat a les dones que han denunciat o assenyalat públicament el seu agressor, la segona apunta directament als agressors. De desig de la mateixa Gisèle Pelicot ha passat a ser un lema mundial i la jove periodista que va acusar l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, també el va fer seu perquè no havia “fet res mal fet”. Les feministes ho tenen clar: la violència no es pot combatre fent canviar actituds, hàbits o la manera de vestir de les dones, sinó adreçant els homes enganxats al masclisme.

“Que la vergonya canviï de bàndol” és un bon eslògan, però el que ha fet Gisèle Pelicot va molt més enllà del que cap dins un eslògan: Gisèle Pelicot ha deixat clar que no tot és relatiu, ni opinable, ni líquid. Gisèle Pelicot ha recordat a tothom que hi ha víctimes i botxins, agressors i agredits, i que els ofesos i els humiliats no admeten ser mesurats amb la indignitat de qui els ha ofès i els ha humiliat. De manera particular, ha fet palès que, avui dia, a les nostres societats europees avançades, les dones segueixen sense poder viure tranquil·les. El seu cas du fins a un extrem de violència totes les violències, grans o petites, més descarades o més dissimulades, a què estan exposades les dones en el seu dia a dia pel sol fet de ser dones. I el que és pitjor, a la culpabilització posterior a la violència. O a l’autoculpabilització. Si t’ha passat això, si m’ha passat, alguna cosa devia haver fet malament. Gisèle Pelicot ha deixat incontestablement clar que ella no havia fet res malament. Qui ho va fer malament van ser el seu marit, que convidava altres homes a violar-la després de drogar-la, i tots els que van acceptar de participar en la infàmia.

1. La justícia ha tancat, en fals, el cas Pelicot. La sentència pels fets que es van produir a Mazan durant una dècada, i que han sacsejat les consciències del Primer Món, ha deixat un regust amarg. El Tribunal d’Avinyó ha condemnat Dominique Pelicot a 20 anys de presó per drogar i violar la seva dona. L’home, de 72 anys, un lampista jubilat, va escoltar el càstig sense moure ni una pestanya, estintolat sobre el seu bastó negre. El càstig és la màxima pena que es pot posar a França, però sembla molt mínima per al sentit comú. Els agreujants del modus operandi ho fan molt més que una violació continuada. El marit, que semblava exemplar fins que es va descobrir tot per la casualitat que el van enxampar filmant sota les faldilles de les dones en un supermercat, oferia el cos de la seva dona, adormida per submissió química, perquè altres homes la violessin. Ell ho gestionava per internet, ho mirava i ho enregistrava. Les proves, les filmacions de 92 violacions trobades a l’ordinador del criminal a la carpeta Abusos, han condemnat cinquanta homes més que havien violat Gisèle Pelicot en aquestes condicions. Tots han estat declarats culpables. Les condemnes per a tots ells, que van dels tres als quinze anys de presó, són molt poca pena per a tanta maldat.