Fa menys d'una dècada, encara s'assimilava Corea del Sud a Tailàndia o altres països del sud-est asiàtic en termes empresarials. El cert, però, és que la República de Corea ha viscut el que ells anomenen un "miracle econòmic", assolint el 2021 el títol del setè país més exportador del món. Amb una indústria tecnològica puntera i una administració que es caracteritza per la rapidesa (pali-pali) i la col·laboració amb l'empresa privada, Corea del Sud s'ha posicionat en els darrers anys com una de les grans potències industrials, amb empreses com Samsung, LG, SK Telecom o Hyundai a la seva cartera. Té un PIB per càpita superior a l'espanyol, de 33.491 euros segons dades oficials del 2024, i la taxa d'atur no arriba al 3%. Les lliçons que Corea del Sud pot donar a l'empresa catalana són múltiples i passen per una aposta fervent per la indústria com a principal motor econòmic, infraestructures de primera, una educació enfocada en la recerca i la innovació i un fort orgull pel seu país i el hallyu, concepte que engloba tot el relacionat amb la cultura coreana i que els ha situat al mapa global.

Quan les grues van aturar-se de cop, bona part del territori català va quedar amb la pell marcada. Esquelets de formigó, voreres buides, carrers inacabats. Moltes de les cicatrius de la bombolla immobiliària en el paisatge urbà romanen encara intactes. Però aquell esclat també va deixar una herència menys visible, fins i tot enverinada.

L'experiència de llogar un pis a Barcelona és asfixiant. Però ho és especialment per a una de les parts, que veu com l'enorme descompensació entre l'escassa oferta disponible i la infinita demanda la deixa amb un poder de negociació nul, i, per tant, amb menys marge per evitar clàusules excessives o fins i tot abusives.

"Sortir de Catalunya? No, i ara!". Aquesta és sovint la resposta que han donat al llarg dels anys diversos directius de supermercats catalans quan se'ls ha preguntat si tenien la intenció de sortir a veure món, o almenys, de sortir a explotar el negoci a la resta d'Espanya. El de la distribució –i, sobretot, el de l'alimentació– és un sector que està sovint molt vinculat al territori, amb polítiques de quilòmetre zero, de valors i de proximitat que fan difícil sortir de la regió que els empara. A més, marques molt conegudes es vinculen sovint a un territori concret, i aquest fet pot generar hostilitat a l'hora d'obrir-se camí.

El món empresarial s'ha associat, històricament, a lideratges masculins de vestit i corbata. La reivindicació de la necessitat de més presència femenina en càrrecs de direcció fa dècades que omple tesis i propostes d'associacions empresarials, fins al punt que la paritat ja és, cada vegada més, una eina per valorar la política d'empresa de les organitzacions. De mica en mica, la situació va millorant: segons les darreres dades de Grant Thornton, Catalunya té un 44,2% de dones en alts càrrecs, la taxa més alta de l'Estat. De fet, el percentatge registrat per l'informe aquest any a Catalunya ha augmentat en 8,2 punts comparat amb l'any passat, la qual cosa situa el Principat 5,8 punts per sobre de la mitjana espanyola (38,4%). Des de l'Empreses, us portem una tria de 10 perfils de directives influents en l'economia catalana, que inclouen figures consagrades i perfils menys coneguts.

No hi ha mar, però es venen vaixells de luxe. És un símptoma més que alguna cosa grossa s'està movent des de fa temps a la milla d'or madrilenya, en ple barri de Salamanca. "No busquen un iot per al mar Carib, sinó per al Mediterrani", explica la Yleana Heckmuller, una mexicana establerta a Madrid i responsable de la boutique de iots de luxe Azimut Grande, que fa fa mesos va obrir les seves portes a la capital espanyola. Heckmuller es refereix als compradors potencials d'aquests vaixells d'alta gamma –els més econòmics costen un milió d'euros–, que principalment són grans patrimonis llatinoamericans, sobretot mexicans i veneçolans, establerts a Madrid.

"Estem disposats a fer noves transferències competencials, a reconèixer singularitats, a permetre que totes les comunitats que ho desitgin recaptin i gestionin més gravàmens. És coherent amb el nostre estat federal, que a Espanya en diem autonòmic i que ja fan països com Alemanya i el Canadà". Amb aquestes paraules, pronunciades el mes passat, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va obrir la porta a la reforma del sistema de finançament de les autonomies. I ho va fer, com reconeix sense embuts el PSOE, per la pressió exercida des de Catalunya.

El control del preu del lloguer pot semblar una política social que s'ha posat de moda: a Espanya hi ha una llei vigent que conté els preus en zones tensionades i just fa quatre anys el Parlament català va aprovar-ne un topall. Però es tracta només d'un renaixement. La regulació ha estat omnipresent des de la Primera Guerra Mundial. I no cal anar gaire lluny: Viena, per exemple, va aplicar-la fa més de cent anys.