La setmana que tanquem avui referma la idea que la política catalana està esbufegant en un replà. Tot just fa un mes que Salvador Illa va prendre possessió, que Puigdemont va venir i va marxar, el nou Govern encara està fent nomenaments i canvis, els partits estan preparant congressos, la Diada ha tret menys gent al carrer que anys enrere i, alhora, no hi cap moviment polític que tregui al carrer tanta gent com l’independentisme. 

El temps en què les entitats sobiranistes podien influir al Palau de la Generalitat ha passat a millor vida. Avui seria impensable que el president de l'ANC demanés a Salvador Illa "posi les urnes", com va reclamar Carme Forcadell a Artur Mas el 2014 amb la consulta del 9-N a dos mesos vista. Tampoc tindria cap sentit que el critiquessin per no culminar el mandat de l'1-O, com es van passar anys fent Elisenda Paluzie i Dolors Feliu, especialment amb Pere Aragonès. La pèrdua del Govern i el retrocés electoral dels dos últims anys obliga l'independentisme a repensar l'estratègia, també per la Diada. De moment, Òmnium i l'ANC s'han presentat de bracet –tot i que els seus discursos continuen sonant diferents– i ha sigut una jornada de treva en la baralla partidista constant. Aquesta és, de fet, la principal novetat d'una Diada que ha confirmat la tendència a la baixa de la mobilització independentista i l'absència d'un projecte compartit més enllà de la genèrica apel·lació a la unitat per assolir la república.

Poso el peu a la superilla on visc amb un marge de temps raonable per arribar a la mani i em faig creus de veure prou estelades i samarretes oficials per desencadenar-me un flash-back. No és només que hi hagi moltíssima més gent de la que esperava: és el to. Després d'un espectre emocional que ha abastat des de la d'il·lusió febril fins a la depressió mal dissimulada, no hauria dit mai que enguany em trobaria una alegria simple i tranquil·la. La majoria impenitent de jubilats es barreja amb un nombre digníssim d'adolescents i, encara que el conjunt s'ha reduït en termes absoluts, la proporció és indistingible de la dels grans dies i desmenteix un nou clixé que diu que això ja només és cosa de vells. La gentada no es pot comparar amb la del 2017, esclar, però la sensació és que no fa falta perquè ja ens entenem tots. Anant cap a la capçalera veig una família que surt d'un portal i somriu cap als manifestants igual de sorpresos que jo: ells també van anar a les grans Diades i guarden les samarretes en un calaix, i per més que avui no s'havien plantejat ni remotament la possibilitat de dedicar la tarda a la causa nacional, estan contents que hi hagi gent que sí. La vida és això que ens ha passat amb la independència sempre pels voltants.

Els organitzadors han impulsat una manifestació descentralitzada a cinc ciutats de Catalunya –Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa– per clamar a cadascuna de les seus contra els "greuges" que té Catalunya per "pertànyer a l’estat espanyol". Les policies locals compten unes 70.000 persones a la manifestació de la Diada d'aquest 2024. La xifra més baixa des de l'inici del Procés. Aquestes són algunes de les declaracions dels assistents a la manifestació. 

En Josep, veí de Masroig, al Priorat, ha vingut fins a Tarragona per participar en la manifestació de la Diada. Segons explica, el que cal fer ara és "deixar les brases perquè un dia o altre es pugui tornar a fer la flama".

En la primera manifestació unitària des de l'inici del Procés i també en la primera que no hi ha govern independentista al capdavant de la Generalitat, l'ANC i Òmnium han culpat els partits independentistes d'haver facilitat la investidura de Salvador Illa amb les seves divergències. “La baralla permanent i les disputes electoralistes ens han portat a tenir una Generalitat en mans d’un govern espanyolista que fa pocs dies s’agenollava davant de Felip VI, el rei del 3 d’octubre”, remarca el text unitari, que ha estat llegit en aquest apartat pel president d'Òmnium, Xavier Antich.

Aquí teniu un seguiment gràfic, minut a minut, de la Diada Nacional de Catalunya, amb les habituals ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, la Medalla d'Honor del Parlament al monestir de Montserrat, l'acte institucional i la commemoració anual al Fossar de les Moreres.

Escriure sobre un sentiment de pertinença és, aquesta darrera dècada, un exercici arriscat. Les diferents opcions partidistes han creat unes convencions lingüístiques i, quan no hi coincideixes plenament, ja tens assegurat un xàfec de desqualificacions.

La presència de la formació d’extrema dreta islamòfoba Aliança Catalana està enrarint els primers actes de la Diada. Quan la líder del partit, Sílvia Orriols, ha intentat fer un discurs a l’ofrena floral al Fossar de les Moreres d’aquest dimarts s’han viscut escenes de tensió amb manifestants que han interromput l’acte, la qual cosa ha requerit la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

Mentre era president, Artur Mas no va participar mai en la manifestació de la Diada. Tot i compartir-ne els objectius polítics, es va escudar en el seu rol institucional. Carles Puigdemont i, després, Quim Torra –excepte el 2020 per la pandèmia– van decidir en sentit contrari, bolcant-se en la mobilització popular i abraçant obertament les consignes independentistes cada Onze de Setembre. Enfrontat amb l’ANC, Pere Aragonès va faltar a la manifestació del 2022, però hi va tornar el 2023 –ja hi havia sigut com a president el 2021–, tot i que la divisió del moviment independentista ja era més que evident. Cadascuna de les decisions dels presidents del Procés va comportar un intens debat públic. Fins ara. El debat s’ha acabat el 2024: les urnes –i el pacte d'investidura PSC-ERC– l'han tancat i no cal que ningú pregunti què farà Salvador Illa.