Abans de separar-se, el Raül (nom fictici per mantenir-lo en l’anonimat) veia molt de potencial a les aplicacions de cites i tenia ganes de provar-ho. Un cop ha tingut l'oportunitat, no les ha fet servir i està “lluny” de fer-ho. Vol no passar tantes hores davant del mòbil i endinsar-se en aquest món va, precisament, cap a l’altra direcció. La veritat, però, és que no les ha trobat a faltar. “He conegut gent que m’ha interessat i gent a qui he interessat”, afirma quan explica com ha gestionat aquesta nova situació. Confessa, també, que poder-ho experimentar li ha resultat una “motivació sana i bona”.

Fer el sopar és una tasca visible, però per poder-la fer cal que algú hagi ideat el menú en funció del que els infants han menjat a l'escola, hagi fet la compra i ho hagi facilitat. La càrrega mental és, justament, tota aquesta feina prèvia que no es veu però que és necessària. La descripció és de Paola Roig, psicòloga que fa uns dies reivindicava a les xarxes socials l'angoixa que generava en moltes dones aquesta gestió i organització de la llar. Encara és una feina que recau en elles en la majoria de parelles. Però què passa quan la parella se separa? Si la custòdia és exclusiva, la càrrega mental difícilment es divideix, però i si la custòdia és compartida?