Gisèle Pelicot, la francesa a qui el seu marit va drogar amb medicaments perquè almenys un centenar d'homes la violessin mentre estava inconscient, trenca el silenci més d'un any després del judici que va condemnar a la pena màxima, vint anys de presó, Dominique Pelicot. La dona no ha concedit entrevistes ni ha participat en cap acte públic des del judici que la va convertir en una referent del feminisme, però està a punt de publicar el seu llibre de memòries, Un himne a la vida (Ara Llibres), en què relata la seva història d'amor amb Pelicot, el xoc al descobrir els fets, i tot el que va venir després.

Només dos de la trentena d'homes implicats en la macroxarxa de pornografia i prostitució infantil destapada ara fa gairebé un any arribaran a judici per agredir menors sexualment. Si bé la investigació policial es va tancar amb 16 detinguts i 14 sospitosos més pendents d'identificar, fonts properes al cas consultades per l'ARA han explicat que durant la instrucció només s'ha pogut acreditar la identitat de dos homes, que seran els únics que seran processats. Tots dos continuen en presó provisional i un d'ells és T.L.M., l'electricista per a qui la Fiscalia ha demanat una condemna de 107 anys de presó per violar una nena de 12 anys tutelada, gravar-la per oferir-la a altres pederastes i concertar amb ells on i quan tenien lloc les agressions sexuals. El segon processat és veí de Madrid.

Llegeixo a l’ARA que la Fiscalia demana que es repeteixi el judici a Luis Rubiales, condemnat com a agressor sexual pel petó no consentit a Jenni Hermoso durant la celebració del Mundial. Explica la notícia, per cert, que un cop acabat aquest primer judici Jenni Hermoso va dir que "si bé celebrava una sentència condemnatòria, opinava que les penes per als acusats eren insuficients, sobretot en el delicte de coacció, del qual havien quedat absolts". Per les dues coses demanaven a Rubiales dos anys i sis mesos de presó: un per agressió sexual i un i mig per coaccions. I si m’hi refereixo és perquè ahir em mirava a Netflix un documental sobre el judici del cas Pelicot. No, no cal que se’l mirin, de cas Pelicot només té el nom, i és una croqueta amb quatre trossets de pernil i quilos de beixamel de pot, en forma d’una noia i un noi, que passaven per allà, que han patit abusos, i que fan de torna, atès que la dona que dona títol al plat no hi surt fent declaracions. La qüestió és que l’agressor, un agressor amb totes les lletres, algú que agredia la dona i l’oferia als altres drogada, passarà 20 anys a la presó, tal com demanava la fiscalia. I entre els còmplices hi ha un repartidor de 32 anys, culpable de violació agreujada en grup, que hi passarà set anys, i un jubilat de 63, culpable del mateix delicte més el d’administració de substàncies, que està condemnat a cinc anys, però no entrarà a la presó.

Aquest cap de setmana, la BBC ha entrevistat en exclusiva Caroline Darian, la filla de Gisèle i Dominique Pelicot. Ha sigut en el programa especial Pelicot trial. The daughter’s story, conduït per la periodista Emma Barnett. Darian i Barnett s’asseien cara a cara en l’entorn càlid d’una biblioteca i conversaven en un clima d’intimitat i calma. La filla dels Pelicot acaba de publicar I’ll never call him dad again: turning our family trauma into a collective fight, un llibre on explica tot el turment viscut des que es van assabentar que el seu pare va drogar la seva mare durant anys per violar-la i oferir-la a altres homes perquè també ho fessin. La promoció s’ha revestit de voluntat divulgativa, per conscienciar la gent sobre la submissió química. En el cas de Darian, pel discurs que va desenvolupar, es fa evident també una necessitat de lluitar contra el seu pare més enllà del que li ha permès el judici. Ella té el seu propi drama, tal com va explicar en el judici i ara a la BBC. La policia també va trobar dues fotografies d’ella drogada, molt semblants a les de la seva mare. Com que no es veu que ningú l’estigui violant, no es pot demostrar que hagi sigut víctima de cap abús sexual, però ella n’està convençuda. El llibre i la croada mediàtica semblen fruit de la necessitat de validar la seva pròpia història, que ha quedat en segon pla.

No tinc cap dubte que algú, en algun lloc, ja està escrivint el guió per a la pel·lícula o la sèrie sobre el cas Pelicot. Ni la imaginació més fèrtil hauria construït una trama tan escabrosa: una dona descobreix que el seu marit –suposadament l’home perfecte– l’ha estat drogant per sotmetre-la a violacions amb una cinquantena d’homes durant quasi deu anys.

Gisèle Pelicot entrava serena aquest dimarts, com ho ha fet cada dia, al Tribunal Criminal d'Avinyó. Tenia l'última oportunitat per parlar al judici i adreçar-se al seu exmarit i als altres 50 homes acusats d'haver-la violat durant més de deu anys mentre estava inconscient, drogada prèviament pel seu marit, Dominique Pelicot. Era la quarta i última vegada que declarava en el "judici de la covardia", tal com l'ha descrit ella mateixa, i s'ha posat davant del micròfon per denunciar que vivim en un "societat masclista i patriarcal que banalitza la violació". Gisèle Pelicot ha llançat una advertència: "És hora que la societat obri els ulls i canviï la mirada sobre la violació".

Durant tot el procés judicial han estat gairebé sempre en un segon pla. Amb el judici apropant-se a la fase final, aquest dilluns els tres fills de la víctima de les violacions, Gisèle Pelicot, i del principal acusat, Dominique Pelicot, han declarat en una sessió molt tensa en què s'han encarat amb el seu pare. Fins ara només la seva filla, Caroline –a qui l'acusat va fotografiar dormint en roba interior– havia parlat al judici. Els altres dos fills, David i Florian Pelicot, de 50 i 38 anys, han relatat la commoció que va suposar per a tots ells assabentar-se que el seu pare havia estat drogant durant anys la seva mare perquè centenars de desconeguts la violessin mentre estava inconscient. Uns fets que han trencat la família i que han suposat un duríssim cop psicològic per a tots ells, segons han relatat.

De vegades l’actualitat ens devora. Aquests últims dies, passo hores llegint sobre la catàstrofe de València, com si sabent-ne més coses pogués trobar alguna explicació perquè l’any 2024 les coses vagin així en aquest país, com si les dades, els fets, les fotos, els experts, els testimonis, poguessin donar algun sentit a la desgràcia. De la mateixa manera obsessiva, fa setmanes que m’informo sobre el judici del cas Pelicot, especialment a través del compte de X de la periodista Juliette Campion, que en fa un seguiment exhaustiu. En tots dos casos, em trasbalsa adonar-me un cop més que visc en una realitat fastigosa i incomprensible: inversemblant. Els mitjans i les xarxes ens commocionen cada dia, però la literatura també, i ho fa a càmera lenta, sense la urgència de la imatge que fuig o el tuit que s’oblida.

Vaig ser violada a la universitat per un noi que semblava agradable i que no era un desconegut. Crec que és una afirmació banal, però si aquesta frase t'incomoda entenc per què. Ho descric així per assenyalar com és de freqüent la meva experiència. En la conversa pública veiem la violació com un fet excepcional, una cosa que només passa en situacions extraordinàries. La cultura pop i, en particular, els processos policials han ensenyat als espectadors a pensar en la violació “real” com una cosa que fan desconeguts en carrerons foscos. Però la realitat és que la majoria de les agressions sexuals es produeixen en situacions en què les víctimes coneixen els seus agressors.

L'atrocitat perpetrada per Dominique Pélicot contra la seva esposa Gisèle ens fa pensar –entre moltes coses més– en les imatges i els relats que la cultura dona de la violació. Pensem, per exemple, en tres pel·lícules: Els gossos de palla, de Sam Peckinpah (1971); Irreversible, de Gaspar Noé (2002), i El consentiment, de Vanessa Filho (2023).

Des que va saltar la notícia als mitjans, monstre, pervertit o psicòpata són alguns dels apel·latius que més s’han fet servir per intentar descriure Dominique Pélicot, un home de 72 anys que durant una dècada va drogar i violar sistemàticament la seva dona, la Gisèle, i a més la va oferir a prop d’un centenar d’homes -casats, amb fills, infermers, periodistes, professors-, la majoria dels quals també la van agredir sexualment.

Dominique Pélicot, de 72 anys, ha reconegut aquest dimarts que durant deu anys va drogar i violar la seva dona, Gisèle, i la va oferir com a mínim a 72 homes, als quals va filmar per donar-se "plaer", una perversitat monstruosa. "Soc un violador, com tots els que estan en aquesta sala. Tots ho sabien i no poden dir el contrari". La declaració impactant d'aquest personatge funest, un autèntic delinqüent, mostra amb tota cruesa el cas extrem d'una realitat duríssima de les nostres societats: la masculinitat tòxica, dominadora, violenta, molt sovint lligada a una vivència malaltissa del sexe, com, d'altra banda, demostra la realitat de la prostitució (precisament també aquest dimarts hem conegut dades al respecte: si a Catalunya hi ha 34.759 dones que exerceixen la prostitució, ¿quants homes les deuen forçar a practicar-la i quants deuen pagar pel seu servei i en quines condicions tantes vegades de brutalitat?) Pélicot va tenir molts còmplices. Cal desemmascarar-los.

El cas de la dona francesa violada durant anys per contactes del seu marit és tan repugnant que costa molt dir-ne res de nou, i alhora costa molt no dir-ne res des d’una tribuna diària com aquesta. 

A la pregunta de què preferiria trobar-me si estigués sola al mig del bosc: un ós o un home, vaig respondre a l'instant que un home. La meva interlocutora em va fer saber que era l'única. La pregunta –una mena de paradoxa moral en versió gore autoinduït–, es va fer viral aquest estiu i no va faltar qui es posés les mans al cap per la quantitat aclaparadora de dones que, en les circumstàncies descrites, van escollir l'ós abans que l'home.