Pot semblar paradoxal, però el millor d'El método Knox és que no es tracta d’una gran pel·lícula. En una època en què el valor d’un film es mesura basant-se en les seves possibilitats de participar en la cursa cap als Oscar, és tonificant trobar títols que no tenen gens d’interès a seguir aquest joc i prefereixen desplegar un encant més discret. Com a Cavaller i assassí, el seu poc vist debut a la direcció, Michael Keaton proposa aquí una aproximació inusual a la figura de l’assassí a sou encarnant un professional a qui diagnostiquen una malaltia neurodegenerativa que, en qüestió de setmanes, devorarà un cervell que fins aquell moment funcionava amb la precisió d’un rellotge suís. Així, el protagonista té el temps just per deixar preparades les seves últimes voluntats… i per ajudar el seu fill, emmerdat en un cas d’assassinat.

Hi ha una escena a la pel·lícula Goodrich, una comèdia dramàtica independent que està a punt d’estrenar-se als Estats Units, on el personatge de Michael Keaton, un comerciant d'art de Los Angeles que viu atrapat en la crisi de la mitjana edat, accepta assistir a un taller de respiració per guanyar-se un possible client una mica hippy. És un conflicte força fluix: un boomer fora de la seva zona de confort però l'actor, que experimenta un petit huracà que va de l'esperança a l’ansietat a la cara, es mou, se sacseja i intenta fer una mena de taitxí d’estil lliure. Espanta un eixam d'abelles invisibles i deixa sortir un crit primitiu (que més aviat sona com un gemec ofegat). Aquest és el Keaton que l'escriptora i directora de Goodrich, Hallie Meyers-Shyer, va imaginar quan va concebre el guió.