En el llibre recent coescrit per Àlex Ollé i Pablo Ley sobre el muntatge de Lady Macbeth de Mtsensk que inaugura la temporada 2024-25 del Liceu, llegim: “La violència que exerceix Katerina és el resultat de la impotència que sent davant d’un entorn hostil. El sentiment de buit total l’ha convertit en una bomba de rellotgeria”. Aquest concepte, que reforça la idea que la protagonista no és la Lady Macbeth del relat original de Leskov sinó la víctima d’un entorn virulent i salvatge, és la clau de volta del muntatge del director català que, no obstant això, pica l’ullet a la senyora Macbeth shakesperiana en un apunt escènic en què Katerina es renta les mans després de cometre un dels seus crims. Ollé presenta un muntatge amb bones idees, no totes prou desenvolupades –una producció així i nova demana més assajos–, però el competent equip que lidera ha mantingut l’edifici dempeus, bastit sobre l’excel·lència. L’escenografia d’Alfons Flores es veu sustentada per un terra amb aigua, que sotmet els personatges a la seva deriva, mullant-se i remullant-se en un líquid on es pixa i es vomita. Això i l’esplèndida il·luminació d’Urs Schönebaum dona peu a quadres d’innegable bellesa, com el dels presoners al quart acte, enmig de la immundícia moral dels protagonistes.