"Segur que tots vosaltres us heu demanat alguna vegada com heu de pronunciar el cognom del meu amic László", va començar, amb un somriure afable, el traductor i escriptor Adan Kovacsics, assegut al costat de l'últim premi Nobel de literatura. "Tinc la resposta –va continuar–. Cal separar-lo en dues parts, kraszna i horkai. És una paraula d'origen eslau: krasny vol dir bonic, i horkai, turó". El "turó bonic" que és László Krasznahorkai també somreia dimecres al vespre al CCCB mentre el seu amic assegurava que l'obra de l'autor de Tango satànic i Melancolía de la resistencia entronca amb grans clàssics com Dostoievski i Kafka i amplia l'espectre de la novel·la contemporània gràcies a la seva exigència, tant pel que fa a la forma com pel fons.

L'alegria amb la qual László Krasznahorkai (Gyula, 1954) va rebre la notícia del premi Nobel de literatura l'octubre passat va quedar tenyida ràpidament d'angoixa. "De cop i volta, tothom volia parlar amb mi: em felicitaven, em demanaven entrevistes, encara que molts d'aquells periodistes no m'havien llegit mai, i fins i tot vaig rebre una carta del poble on vaig néixer en què em convidaven a pagar un nou pont de fusta que necessitaven", recorda a Barcelona, mesos després d'aquell moment tan complicat. "L'únic que volia era desaparèixer", insisteix. No va poder fer realitat aquest somni fins al gener, poc després d'haver llegit el discurs del Nobel a Estocolm, en què a partir de la voluntat d'abordar "l'esperança" acabava rescatant una anècdota personal viscuda al metro de Berlín a principis de la dècada dels 90: hi apareixia un sensesostre orinant amb grans dificultats en un racó prohibit de l'andana i un policia que, després d'adonar-se de la infracció, el perseguia per detenir-lo.

El cineasta hongarès Béla Tarr, mestre del cinema europeu, ha mort als setanta anys, una edat prematura (sobretot, en l'època que alguns dèspotes del món, com Putin o Xi Jinping, conversen davant la Ciutat Prohibida sobre la vella quimera de la immortalitat, tan volguda pels tirans). El cinema de Tarr és líric i aspre, visualment hipnòtic i narrativament caracteritzat per un domini magistral de l'el·lipsi i del fora de camp. Les seves històries aparenten sovint ser quasi no-històries, situacions a penes formulades. Però a partir d'uns elements mínims, les seves pel·lícules proposen una mirada dura i, a la vegada, compassiva sobre la humanitat i el món.

El discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura per part de László Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954) ha estat una crida i una alerta. L'escriptor de títols com Tango satànic (Edicions del Cràter, 2025) i Melancolía de la resistencia (Acantilado, 2001) ha dit que cal estar atents "a aquests nous àngels sense ales", entre els quals ha citat el multimilionari Elon Musk. "Amb els seus plans demencials s'estan apoderant de l'espai i el temps" de les persones, ha alertat Krasznahorkai. La intenció de l'escriptor era dedicar el discurs a l'esperança, però s'ha vist obligat a canviar-lo davant l'evidència que "les reserves d'esperança s'havien esgotat totalment". Krasznahorkai ha utilitzat el terme nous àngels per referir-se a persones que "caminen entre nosaltres vestides amb roba de carrer i apareixen de forma inquietant aquí i allà, en tota mena de situacions de la nostra vida".

En la tretzena edició, el festival Kosmopolis s’ha proposat fixar-se en el que és més aparentment marginal i perifèric i col·locar-ho al centre. És per aquest motiu que tres dels seus eixos seran el còmic, la literatura de Corea del Sud i la creació en gallec. "Si fem l’esforç d’allunyar-nos de la comoditat del centre, tindrem l’oportunitat de descobrir nous noms i reconèixer el seu talent", comenta Elisabet Goula, directora del festival, que se celebrarà del 22 al 26 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i comptarà amb la presència d’una norantena de creadors, entre els quals hi ha referents del món del còmic com Art Spiegelman, Charles Burns i Chris Ware; novel·listes com Isabella Hammad, Sigrid Nunez, Kim Hye-hin, José Eduardo Agualusa i Miquel de Palol; poetes com Ismael Ramos i Blanca Llum Vidal; assagistes com Didier Eribon i Kapka Kassabova, i cineastes com Carla Simón.

En un temps i un món dominats pels algoritmes i el desig patològic d'acumular diners, un temps que genera una paraula tan espantosa com monetitzar, la concessió del Nobel de literatura a l'hongarès László Krasznahorkai ha fet contents els que encara volen –volem– creure en la literatura com a lloc de resistència. Resistència contra què o contra qui, direu. Doncs resistència contra els xarlatans i venedors de fum. Contra cínics, impostors, oportunistes. Per descomptat, contra autoritaris i campions de falses llibertats.

[Recuperem aquesta entrevista feta a Marràqueix el 27 de setembre del 2024 en motiu del Premi Formentor 2024]