A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, titulada Esther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

L'artista i pedagoga Esther Boix (1927-2014) es va autoretratar a finals dels anys 50 com una dona malenconiosa. En ple franquisme, Boix es veia a ella mateixa envoltada d'un fons blau que s'enfosqueix fins a arribar al negre. En qüestió de pocs anys el malestar es va aguditzar: vuit anys després es va fer un altre autoretrat on es pot veure com la tristesa i el fàstic li van desfigurar el rostre i van convertir la seva expressió en una ganyota. Malgrat tot, Boix no va deixar de lluitar i tres anys després, el 1971, va pintar amb aires pop una dona anònima que malda per desempallegar-se d'una roba blanca en una pintura titulada La desesperada lluita per sortir de la carcassa. Aquestes tres pintures obren l'exposició que la galeria Marc Domènech de Barcelona (passatge Mercader, 12) dedica a Esther Boix fins al 4 d'octubre, titulada Esther Boix. Pintures. 1955-1975. "El que Esther Boix va voler fer amb el seu autoretrat més rude i expressionista va ser emfasitzar la càrrega psicològica i reproduir el seu estat d'ànim i el que ella considerava la societat en conjunt", afirma el galerista Marc Domènech.