No poder tenir una vida realment autònoma fins als 35 anys és el que passa a vuit de cada deu catalans. És una anomalia social en tota regla. La dependència dels pares, és a dir, el fet de veure's obligat a compartir habitatge amb els progenitors –i alhora, en part, a dependre dels seus ingressos–, impedeix a un gran nombre de joves tenir la independència vital de la qual sí que van gaudir les generacions precedents a la seva mateixa edat. Una manca d'independència com aquesta comporta renúncies i peatges. El més conegut i evident és l'endarreriment a l'hora d'aparellar-se de manera estable i, per tant, de decidir formar una unitat familiar. I, com a conseqüència, la renúncia o l'ajornament, sovint forçats per la situació, de tenir fills. La baixa natalitat catalana, que no para d'accentuar-se, té molt a veure amb aquesta disfunció social.

Un dels efectes més perversos de la pujada del preu de l'habitatge, sigui de compra o de lloguer, és que està retardant cada cop més l'edat a la qual els joves es poden emancipar i viure pels seus propis mitjans. Les dades de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya no deixen lloc al dubte: durant el primer semestre del 2024 només un 16,8% dels joves catalans d'entre 16 i 34 anys ho havien aconseguit. Es tracta de la xifra més baixa des que es tenen registres i, tot i això, és de les més altes d'Espanya, on la mitjana és del 14,8%. Només Astúries té una taxa d'emancipació superior a la catalana, del 17%. Això fa que el 74,5% dels joves que tenen una feina encara visquin amb els pares, una xifra que a Europa resultaria escandalosa.

La situació dels joves a Espanya és “insostenible”. És una de les principals conclusions de l'últim informe de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, que ha constatat que durant el primer semestre del 2024 la dada de joves (entre 16 i 34 anys) que vivien fora de la llar familiar —és a dir, que havien marxat de casa els pares— es va situar en el 16,8% a Catalunya. Són 4 punts percentuals menys que el mateix període del 2023 i, tot i això, les dades catalanes són les segones millors de tot l'Estat.

Avui és 1 d’octubre. Avui fa 7 anys de l’1 d’Octubre. Agenda del president de la Generalitat d’aquest matí: reunió amb Josep Antoni Duran Lleida, en altres temps líder de la històrica Unió Democràtica, partit que avui ja no existeix perquè quan va separar-se de Convergència no va poder aguantar la tirada. 

No és que vulguin quedar-se a casa amb els pares. Res més lluny de la realitat. Els joves d'avui, com els de sempre, el que desitgen és viure la seva vida en llibertat, experimentar, descobrir, créixer per si mateixos, i si és possible fer-ho lluny del control i la tutela dels progenitors. Però el que en èpoques no tan reculades era relativament factible, ara s'ha complicat. El fet és que els nois i noies d'avui triguen molt a tenir una mínima estabilitat laboral (la temporalitat i l'atur són elevats) i, per tant, estan mancats dels ingressos que els permetin engegar una vida autònoma en condicions, en especial a causa d'un mercat de l'habitatge inaccessible a la seva butxaca. Per això els costa tant marxar del niu, i quan ho fan sovint és amb un habitatge compartit, una situació que s'allarga en el temps.