Laia de Nadal (Barcelona, 1972) és des de principis d'any presidenta de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP). Fa gairebé dos anys que és rectora de la Universitat Pompeu Fabra. Com a catedràtica de medicina i ciències de la vida, va codirigir el Grup de Recerca en Senyalització Cel·lular, afiliat a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona.

D'aquí al 2030 es preveu que es jubilarà el 15% del professorat universitari. I ara mateix la situació de la major part de les universitats catalanes, i espanyoles, és la d'un professorat envellit i un gruix de docents joves i ben preparats que acumulen anys de precarietat i males condicions laborals si és que no han fet, com un gran nombre de professionals, el pas d'emigrar per buscar millors condicions en universitats i centres de recerca estrangers. En aquest context hi ha hagut diverses iniciatives que han intentat captar aquest talent de fora per incentivar les polítiques de recerca i innovació. Però no totes han resultat tan exitoses com les del programa Icrea.

Íntegra. Aquesta és la paraula que faltava en la convocatòria del programa de captació de talent internacional María Zambrano i que va fer que el miler d’investigadors arribats a universitats d'arreu d'Espanya es trobessin que el sou que rebrien cada mes seria exactament la meitat del promès un cop instal·lats a l'Estat. En la redacció d'aquest programa d'ajuts es fixaven 4.000 euros bruts mensuals per investigador, però es donava llibertat absoluta a les universitats perquè establissin la relació laboral que consideressin amb ells. La immensa majoria van optar per fer contractes en què descomptaven la quota patronal empresarial, els diners que paga l’empresari a la seguretat social per a atur, Fogasa i formació, dels diners que Castells havia anunciat com a part de les nòmines. El resultat és que el salari que rebien els recercadors era un 32% menor respecte del promès –dels 4.000 euros, en van acabar rebent 2.200 nets–, la qual cosa va empènyer alguns investigadors a portar el cas als tribunals. Ara el Tribunal Suprem els ha donat la raó.

"Em sento estafada. Vaig arribar dels Estats Units amb un currículum brutal i amb ganes d'aportar al meu país", explica M.R., una psicòloga forense de 42 anys especialitzada en casos de violències. Amb tot, afirma amb cruesa i molt de desencant: "Mentre allà se'm rifaven, aquí res. Ni una oportunitat". La seva història ben podria ser un guió de Hollywood: va arribar a Nova York el 2010 amb una prestigiosa beca Fulbright sota el braç, després de llicenciar-se entre els millors de la seva promoció i com a esportista d'alt rendiment. Als EUA el seu talent li va anar obrint portes, i ha treballat al país com a experta en clínica forense per laboratoris de recerca que tenien vincles amb l'FBI i altres organitzacions policials; per a l'hospital penitenciari de màxima seguretat més gran dels EUA i fent recerca aplicada a diverses universitats dels país.