¿El canibalisme era un acte d’amor envers familiars o veïns, que connectava el món material amb el més enllà? ¿Un acte de supervivència, de desesperació davant la fam? ¿L’episodi final després d’un enfrontament violent? Un equip de recerca liderat per l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) ha documentat un nou episodi de canibalisme entre grups ramaders del neolític final, fa 5.700 anys, a la cova d’El Mirador (Atapuerca). "Cada vegada tenim tècniques més sofisticades que ens permeten saber per què es practicava el canibalisme durant la prehistòria", assegura Palmira Saladié, la investigadora de l’IPHES-CERCA que ha liderat l’estudi. En aquesta última excavació, es van trobar almenys onze individus (infants, adolescents i adults), que van ser esquinçats, descarnats, desarticulats, fracturats, cuinats i consumits en molt poc temps. "L’anàlisi isotòpica d’estronci indica que tots els individus consumits eren d’origen local i que van ser devorats en tan sols deu dies. El fet que es consumissin en tan poc temps descarta que es tracti d’un ritual funerari i no hi ha cap evidència de fam extrema", assegura Saladié. En aquell moment, a la província de Burgos, hi havia boscos i praderia. Les comunitats ramaderes tenien al seu abast fauna salvatge com cérvols, guineus i conills, però també animals domèstics com ovelles, cabres i bovins.

L'explorador Sir John Franklin i la seva tripulació de 128 homes es van endinsar el 1845 en el fred de l'Àrtic canadenc a la recerca del pas del Nord-est. Allí van morir, però ningú sap què va ocórrer exactament. 200 anys després, un nou estudi permet identificar les restes d'una segona persona de l'expedició Franklin mitjançant un sofisticat mètode d'anàlisi d'ADN. Es tracta del capità James Fitzjames, el tercer oficial de més rang de l'expedició que va morir el 1848 quan ell i altres membres de la tripulació intentaven escapar-se del gel.