Tres de la matinada, una adolescent no pot deixar de donar voltes al comentari d’un desconegut a les xarxes. Li agradaria demanar-li consell a la seva millor amiga, però no vol despertar-la. Agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Onze de la nit, un altre adolescent està fent els deures quan una discussió del pati li torna, donant voltes, al cap. Tremola, vol escriure al seu millor amic per demanar consell, però li fa vergonya. I també agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Ambdós opten per un confident sintètic que els atendrà en hores intempestives i que no els jutjarà. Un confident que està dissenyat per generar dependència emocional. En dues dècades l’economia digital ha fet una evolució descomunal: va començar per les dades, fins que amb les plataformes de xarxes socials vam descobrir que l’atenció era el recurs escàs pel qual competir. Avui, amb la irrupció dels xatbots, el que monetitzen és la nostra necessitat de vincular-nos. El suport emocional és un dels tres usos més habituals dels xatbots, tant per a adolescents com per a la població adulta. I la raó és que prometen disponibilitat, immediatesa i validació constant, generant una sensació de complicitat des de la intimitat sintètica –altrament batejada com a attachment economy (economia de l’aferrament).

En els seus diaris de maduresa, Susan Sontag escriu: “La solitud és infinita. Un món completament nou. Un desert”. Tres frases mínimes que descriuen l’aïllament com una experiència extrema. Aquesta setmana, l’obra social de Sant Joan de Déu posa en marxa la seva campanya contra la soledat no desitjada –és el problema que Mònica Bernabé aborda en un extens reportatge que trobareu a l'Ara Diumenge– amb un espot en què un home es menja els grans de raïm de Cap d’Any davant la televisió, acompanyat només del so d’unes campanades que esdevenen tràgiques, gairebé com si toquessin a morts. La imatge és un tòpic que serveix per il·lustrar la crueltat d’una solitud sense alternativa. Encara bo que té esma de preparar-se el cotilló i seguir el ritual de traspassar l’any. La soledat que no s’ha escollit és també una mena d’abisme temporal, aquest desert que diu Sontag, en què el calendari pot ser una tortura perquè els dies deixen de tenir un sentit perquè ja no s’ha de celebrar res.

La Fernanda, de 76 anys, és de la generació per no molestar. D'aquella que prefereix callar, empassar, aguantar. Tot per no molestar, encara que això la mini per dins. Té tres fills però viu sola perquè, segons diu, un fill viu a Londres, una filla és a Madrid, i la que viu a l'Hospitalet de Llobregat en té prou amb treballar i encarregar-se dels fills i de la casa, i només li faltaria haver de tenir cura d’ella. I la Fernanda el que no vol per res del món és ser una càrrega, encara que se senti sola.

La salut dels barcelonins ha millorat en termes generals els últims 40 anys. Ara hi ha menys tabaquisme, menys morts associades a les drogues i les morts prematures per tumors cancerosos o per malalties cardiovasculars han baixat al voltant d'un 50% tant en homes com en dones. En canvi, han augmentat els problemes de salut mental, les malalties de transmissió sexual i també els problemes de salut relacionats amb el consum d'alcohol. Són dades de l'Informe Salut de Barcelona 2023, que recull una anàlisi dels últims 40 anys. Segons aquest estudi, l'esperança de vida dels barcelonins i barcelonines ha augmentat en 6,6 anys per s les dones i en 7,7 anys per als homes, fins als 86,9 i 81,3 anys de mitjana respectivament.

Cafè i xerrada. La fórmula antiga i simple és una de les que millor resultat donen a l'hora de combatre la soledat no desitjada, un sentiment que afecta 1,6 milions de catalans, és a dir el 20% de la població. No és cap malaltia, però sí que pot ser el detonant d'un trastorn mental, sobretot si es cronifica. Dins de la Setmana Contra la Soledat No Desitjada, l'Obra Social de Sant Joan de Déu, en col·laboració amb l'ARA, ha posat en pràctica aquesta filosofia omplint la plaça Universitat de Barcelona de taules i cadires. Una invitació als vianants a seure i conversar amb altres persones per petar la xerrada una estona, sense cap premissa, de la vida. Elena Muñoz feia uns sis anys que no trepitjava Barcelona, perquè el fet de pensar trobar-se amb tanta gent la feia tirar enrere. Finalment, s'ha deixat convèncer pels companys del grup contra la soledat en el qual va cada setmana i aquest dilluns es mostrava "contenta" d'haver fet el pas. 

La soledat fa mal. Trencar-la depèn de tots nosaltres. Aquest és el missatge que fan arribar els responsables d’una iniciativa molt especial: la Setmana Contra la Soledat No Desitjada. Serà del 14 al 20 d’octubre i la posa en marxa Sant Joan de Déu, amb la col·laboració de diverses entitats socials que ja treballen amb l’objectiu de trencar la soledat, especialment de les persones i els col·lectius més vulnerables.

Hi ha gent que se sent sola i no està sola. Hi ha gent que se sent sola i sí que està sola. L'aïllament social, fruit d'un individualisme creixent sovint emmascarat rere el món dels likes i les amistats digitals, ha anat a més i ja és un problema global de gran abast. La soledat no desitjada pot afectar tothom, sense fronteres d'edat, de gènere o de nivell de riquesa. En tot cas, en un gràfic tindria forma de lletra u, amb més prevalença entre els adolescents i joves i entre la gent gran. Però és un fenomen molt transversal que va aflorar de forma definitiva després de la pandèmia del coronavirus i que no té una solució senzilla ni fàcil. Respon a una realitat estructural i, per tant, complicada de canviar.