La immensitat blava de l’Adriàtic brilla tranquil·la, espetegant sota la llum del migdia. Forcem la mirada, a veure si entrelluquem Albània, que és a vuitanta kilòmetres en línia recta. Som a Òtranto, la punta més oriental d’Itàlia. Aviat farà quaranta anys que vaig fer el mateix exercici, però des de l’altra banda, a la costa albanesa de Vlorë: “Allà hi ha Itàlia”, ens deien els guies del partit, amb un desig de llibertat i de consum als ulls que havien de reprimir perquè eren els guardians de l’última reserva espiritual del marxisme leninisme més ortodox d’Europa, barallat amb Moscou, Pequín i l'Havana, consecutivament. Ells no podien anar a Itàlia, però Itàlia els anava a veure cada dia amb la invasió subtil de les freqüències televisives de la RAI, que era la manera com els albanesos de la costa veien el món per un forat i feien les seves pròpies (i doloroses) deduccions.

En alguns moments pensàvem que estàvem rodant Oh! Europa. Sabem que la sèrie de Dagoll Dagom (1993) ja ens queda lluny, però hi ha vivències universals: les ganes de veure-ho tot, les fotos en grup, les corredisses, els cafès robats (al temps) i les cançons que es canten a l’autocar. El Bella ciao ens converteix a tots en partigiani, i el Volare, en romàntics empedreïts.