No hi ha en el teatre català un exercici de reescriptura dels clàssics amb més enginy lingüístic i escènic que les filigranes que ha fet Jordi Oriol amb Hamlet, La tempesta i Macbeth de Shakespeare, reconvertides en La caiguda d’Amlet, L’empestat i La mala dicció. Per això el Teatre Lliure li va encarregar, durant la pandèmia, que versionés El rei Lear però per a infants. El que s'estrena ara a l'Espai Lliure —des d'aquest dissabte i fins al 4 de gener— és l'evolució d'aquella peça, un espectacle en vers titulat Reiterat rei tarat, que està pensat per a públic adolescent en amunt.

Quan era petita, tots els dimecres els meus germans i jo passàvem la tarda amb la meva àvia, que ens portava al parc i, sobretot, ens explicava contes mentre sopàvem. Un dels meus preferits, era el de la sal. És el d'aquell rei que pregunta a les seves filles quant l'estimen, i que està molt content quan la primera li diu que l'estima com el vi i la segona que l'estima com el pa, però que s'indigna amb la petita, que l'estima com la sal. Com la sal? Però com és possible, una cosa tan insignificant! La princesa és tancada ipso facto a una torre, de la qual no sortirà fins que el seu pare descobreixi que als àpats pot passar sense pa i sense vi, però que els aliments no tenen gust de res sense la sal (perdoneu-me, hipertensos del món, per treure el tema).