Elisabet Quiroga Sangés respira profundament des de l’espigó que protegeix el paisatge idíl·lic de Cotlliure. Té al davant l’església de Santa Maria dels Àngels, amb el campanar en forma de far, el castell dels Reis de Mallorca i la frontera per on va fugir el seu pare. L’emoció que arrossega contrasta amb el dia radiant que fa a la Catalunya Nord. Ni gota de vent. Ni una onada, el mar baix, com si a les acaballes de novembre visquéssim les minves de gener. Té 70 anys, viu a Barcelona i fa un dia que va visitar per primer cop el camp de concentració on va sobreviure al seu pare en condicions deplorables en un dels hiverns més freds que es recorden de la primera meitat del segle XX. Me l’he trobat passejant mentre redescobreixo el present de la lluita per la memòria a la Catalunya Nord, ara que fa 25 anys de la primera reivindicació a Argelers, i el seu testimoni em colpeja com el de totes les veus –curiosament femenines– que m’acompanyen durant aquest viatge.