L’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa. Un dels grans èxits del teatre català del tombant del segle XIX al XX va ser l’obra d’Ignasi Iglésias Els vells, estrenada al Romea el 1903. Va ser el cim d’un autor que, després que Pitarra obrís camí i Guimerà li agafés el relleu i marqués un alt llistó d’ambició, va formar una tríada modernista d’alçada amb Rusiñol i Pin i Soler. A Iglésias el van arribar a qualificar d’“Ibsen català”. El drama Els vells el va fer definitivament popular, cosa que vol dir que n’hi havia molta, de gent gran, i que es consideraven oblidats, maltractats o ves a saber què. D’això va l’obra, publicada ara en una acurada edició per a Adesiara a càrrec de Gemma Bartolí.