Segurament és la fotografia més icònica dels Jocs Olímpics del 1992: un saltador volant sobre el cel de Barcelona, a la piscina municipal de Montjuïc. Quan els saltadors del concurs de plataforma feien un salt, la ciutat quedava darrere seu. Es podien reconèixer la Sagrada Família i la catedral, en la millor publicitat per visitar la capital catalana. "Ara no podem practicar aquest esport a Barcelona", diu resignat el millor saltador català, el jove Max Liñan (Barcelona, 2005), que s'entrena al CAR de Madrid per perseguir el seu somni: ser olímpic el 2028 a Los Angeles.

Els fets van passar ara gairebé seixanta anys, el primer dia de l'any 1966. El primer sol del nou any anava sortint per darrere dels Alps a l'estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen. Els organitzadors del popular concurs de salt de trampolí havien anat a dormir poc després de les campanades, per anar encarregant-se de tenir-ho tot a punt. I va ser llavors quan van veure venir l'Stanisław Marusarz. Tothom el coneixia, al vell Stan. Era un campió de salt polonès que havia guanyat un munt de coses els anys trenta. Després de la Segona Guerra Mundial, havia seguit competint, però ja era massa veterà, així que havia passat a fer d'entrenador. Fa seixanta anys, Marusarz tenia 53 anys i era a Garmisch-Partenkirchen, ja que li havien donat una medalla a un sopar de gala. De fet, quan va acostar-se als jutges de la competició encara portava l'elegant vestit, amb americana i corbata, amb el qual havia celebrat la nit de Cap d'Any. "Avui salto", va dir Marusarz. "Tens equip?", li van respondre. No, no en tenia. Tampoc li va fer falta, era un home sense por. I aquell primer de gener va fer el salt de trampolí més curiós de tots els temps.